La meua xicota valenciana es diu Mercedes

Amb la Mercedes Gallart, a Riola, aquest 17 de març de 2013

I és de Riola, un dels pobles més bonics de la via làctia, a la Ribera Baixa. Però anem a pams, perquè la Mercé Gallart, a qui tothom diu Mercedes, és una senyora viuda de 85 anys que, òbviament, no està enamorada de mi, sinó que continua enyorant el seu company de tota la vida, Manuel Anaya, a qui tothom deia Manolo.

A causa de les estretors econòmiques de la dictadura espanyola dels cinquanta, motivades per la poca feina que hi havia, Manolo s’havia buscat la vida a la Camarga —concretament en un mas de Lei Santei Marias de la Mar, en occità provençal. Allí feia la feina d’encarregat durant tot l’any i vetllava tant pel manteniment de la casa de camp on s’estava com per la contractació dels temporers valencians que creuaven la frontera per anar a la verema.

La parella Anaya-Gallart vivia en una caseta annexa al mas dels amos, amb aigua corrent i electricitat, però mancada de vàter i dutxa. S’havien casat el 1955 i la Mercedes va tenir els primers dos fills, Mercé i Manu, a cavall de Riola i la Camarga, entre anades i vingudes, fins que establerta definitivament, allà en van néixer dos més: la Xelo i la Pepi. Al costat de l’home i dels fills, i malgrat les dificultats materials i algunes incomoditats, la Mercedes era feliç i íntimament sempre ha conservat aquella etapa de la vida amb estima i bons records.

Una de les obsessions del matrimoni Anaya-Gallart va ser fer estudiar els fills, donar-los els estudis que ells no havien pogut tenir. És per això que, en una de les parets del menjador de ca seua, els quatre títols de llicenciatura de les tres filles i el fill ocupen un lloc d’honor. El Manolo els va anar penjant amb autèntic orgull de pare que ha complert amb un dels seus deures més transcendents.

Per culpa de les xacres de l’edat, ara la meva xicota valenciana està molt toveta, però sempre ha estat una dona entusiasta, optimista i lluitadora. En aquest sentit es manté molt jove, perquè sempre valora positivament els canvis, sense tenir-los cap por. No té res de conservadora, si per conservador entenem el puritanisme tronat i l’immobilisme. Entén perfectament les inquietuds dels néts i nétes, i no solament els entén, sinó que fins i tot els anima a ser coherents amb les seves aspiracions.

Ben mirat, amb totes aquestes virtuts i qualitats humanes, potser em sortiria més a compte, més que tenir-la com a xicota, d’incorporar-la a la meva vida com a mare. Ja ho sé que ja en tinc una! Tanmateix, ¿hi ha cap mal a tenir-ne dues? I més tenint en compte que, en el cas que la Mercedes acceptés ser la meua mare valenciana, renuncio ja d’entrada a cap herència. En tinc prou amb el seu exemple i simpatia vitals, i amb la seva dolcesa natural.

Sant Jordi torna a Catalunya

A les paradetes del moll de Bristol, el dia 20 d'abril,
el drac malvat a punt de cruspir-se el nostre heroi

Sant Jordi torna a Catalunya

Oh cavaller, quin destí més cruel

haver hagut d’esmerçar anys i panys

a rescatar la bleda assolellada

de la princesa, eterna figaflor

incapaç d’ajudar-te a derrotar

el drac ordint algun estratagema

des de les files del vil enemic.

¿Tants segles de segrest i sols ha après

a somicar, a plorar i a xisclar?

¿I si es tracta d’un simple victimisme?

Per primer cop a la vida et planteges

que n’estàs fart, que cal que diguis prou,

i cap a Catalunya emprens el vol.

Per penjar els hàbits de cavaller,

per enterrar els costums d’home d’armes

i acceptar que justeges de caler,

tires pel dret i tries Ryanair:

és tan car facturar llances i escuts!,

i amb la cota de malla i l’armadura

ni fart de vi arribaries a seure,

i això obviant el cost del sobrepès;

ah, i oblida’t del cavall socarrat

que cavalques en alguna estampeta.

El vint-i-tres d’abril de dos mil tretze,

a la T1 del Prat, feliç, aterres.

Amb prou feines la bossa de mà amb muda

—calçotets llargs, mitjons i samarreta—,

uns borseguins i gipó carmesí.

Ja a ciutat, t’encamines a una dama

que ven roses i li expliques qui ets,

però comproves que no et veu ni et sent,

i amb els dels llibres et passa el mateix.

I constates que no tens fam ni set,

i que el record del drac i la princesa

no et fa ni fred ni calor, o, si de cas,

t’omple d’una bonhomia innocent

com si es tractés d’un conte o una llegenda.

De sobte algú t’agafa de la mà,

baixes els ulls i, somrient, hi ha un nen

que et diu: vostè és Sant Jordi, veritat?

Ho era, vailet, però me n’he atipat.

¿Tu creus que se n’adonarà, la gent,

que he decidit deixar de barallar-me

amb el drac i abandonar la princesa?

El nen se’m penja al coll, em fa un petó

i, seriós, em parla a cau d’orella:

estimat cavaller universal,

tu ja ets vellet i, tot i que ets valent,

serà difícil que vencis el monstre

si els catalans, units, no t’hi ajudem.

La teva feina ja està feta: mi-te-la!,

roses i llibres omplen els carrers

i la gent amunt i avall passejant

i recordant la teva magna gesta

justament en el dia del teu sant.

Però... si no vaig guanyar... què celebren?

Ningú en sap el resultat, del combat,

i, de derrotes, als d’aquí ens en sobren.

Com que has tornat, ara ens toca a nosaltres

de rematar la teva àrdua història

amb l’arma més legítima de totes:

la d’avançar ben junts com un sol home

amb els drets universals a les mans,

els drets de l’home i també els drets dels pobles.

Només així, Sant Jordi, vencerem

el drac, salvaguardarem Catalunya

i enlairarem la nostra llengua al cim

d’estima i de respecte que es mereix.

Ara ets tu, cavaller, qui s’ha distret,

i el nen ho nota i et demana en què penses.

Doncs en el món, que és ple de dones belles

i incomparables en seny, passió

i llestesa amb el rostit de princesa

que vaig deixar en contrades ignotes.

¿No s’ofendran si els dedico un poema?

I el petit herald et requesta, amatent:

qui no s’arrisca no pisca, valent!

                             

Bristol, 19-21 d’abril / Sant Vicenç dels Horts, 22 d’abril

Una cervesa local de Bristol, torradeta i bona,
que ens reafirma allò que ja sabem:
que ens cal ser independents
per alliberar-nos del drac

Mocador

            

            Ni estels ni barres ni llunes ni sols,

            que cap bandera no usurpi el meu nom.

            Cap bandera, si no és justa, no és prou

            per enterrar-hi el tresor de cap vida.

            Cap drap que onegi en una asta no és res

            si no s’hi hissa el batec de l’home lliure.

            I en l’anhel d’enlairar algun teixit

            que es faci seu el neguit del meu cor,

            la suor de l’esforç en el treball

            i l’empara de les llengües petites,

            de la bugada trec el mocador:

            l’estenc, l’admiro i li reto homenatge.

            Heus-la aquí, la bandera dels senzills,

            la bandera dels qui no en tenim cap

            —símbol humil dels qui no tenim res.

La guineu, quan no les pot haver...

...puja a l’estrada parlamentària i no es conforma a dir que són verdes, sinó que nega que mai les hagués volgut haver. O, encara pitjor, de vegades legisla, en nom d’una arterioscleròtica Constitució, per combatre tant les figues, el raïm o el mateix Isop responsable de la faula, i, si cal, menteix astutament negant avui allò que va afirmar ahir. Sorprèn que el descrèdit de la classe política sorprengui els mateixos polítics: deu ser que cap geperut es veu el gep. I on diem ‘polítics’ s’hi poden sumar també les raboses de la banca i les finances, de l’especulació immobiliària i del poder judicial, dels negocis armamentístics i farmacèutics, etcètera.

Aquest estiu, a poqueta nit, venia una guineu a rondar la porta de les Cases amb la intenció d’aplegar alguna engruna del que fos per treure el ventre de pena. Per un moment vaig pensar que venia a mirar d’aconseguir el nostre vot per al seu programa electoral. S’acostava d’amagatotis pels racons menys il·luminats de l’era i se la veia inquieta, nerviosa per si la nostra abstenció podia afectar els seus resultats. Però no: una guineu, malgrat tot, té una dignitat que molts dels que he enumerat en el paràgraf anterior no tenen. Al cap i a la fi, ella és la tan secularment perseguida vulpes vulpes, un cànid mamífer i carnívor, de vida nocturna i solitària, que procura per a ella i per als pocs que l’acompanyen. Com que no teníem televisió ni gallines ni conills, de seguida vam entendre que, a més de la distracció que garantia esperar-ne l’aparició, res no impedia que fóssim amables i generosos amb la salvatgina. Des de les gandules fruíem de veure la seva actuació bestial: sempre ràpida, desconfiada, i amb el musell, els ulls i l’olfacte ben vius i agitats, feia petits clots amb les potes davanteres on amagava la presa alimentària que li havíem deixat.

Després de la manifestació de l’Onze de Setembre no l’hem tornada a veure. Potser —ara sí!—  està en campanya electoral en nom d’algun dels grans partits estatals o autonòmics que ens han governat en els darrers trenta-cinc anys. Si és així, espero que la guineu hagi sabut fer veure als seus màxims dirigents polítics que l’administració terapèutica de l’excusa, la mentida i la retallada està deixant de fer l’efecte desitjat, i que el poble que alguns anomenen ‘majoria silenciosa’ com a sinònim de ‘ramat de callada obediència’ ja ha començat a alçurar-se.

[Fotografies de Pere Ruiz]

Des del Puig Vicenç

Fotografia presa des del cim del Puig Vicenç el dilluns 15 d'octubre de 2012 a les 15.45 h amb orientació est

Alguns migdies corro pels volts de Vallirana i sovint pujo al Puig Vicenç. D’allí estant, esplaio la mirada pel meu paisatge més conegut i resseguit. Al fons, en línia recta cap a l’est, emmarco un tros del meu poble, Sant Vicenç dels Horts. Els ulls, però, fan un itinerari distint si l’ambient és més o menys calitjós, transparent o emboirat. Hi ha dies d'òptima condició ambiental que m’acosten els massissos del Montseny, de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat amb la claredat d'una lent d'augment. Si la visibilitat no és tan bona, abaixant lleugerament la vista, intueixo el Cairat al nord-oest i m’invento mentalment el traç ja poc sinuós del nostre riu fins que es fa cos fluvial davant meu i l’acompanyo amb mansuetud cap a la Marina i la Ricarda, extrems del bacallà del Delta. Pel color de l’aigua endevino si ha plogut nord enllà. Palplantat al costat del pedró del vèrtex geodèsic del Puig Vicenç, perfilo les muntanyes que també he corregut i caminat: el Puigmadrona, l’últim far del Collserola al nord; el Puig Castellar, invocant els ibers que des del seu poblat dominaven la plana; Can Riera i les penyes vermelles homònimes sota els meus peus; el Montpedrós, el cimet piramidal coronat per l’ermita de Sant Antoni que es divisa al recte del Pla del Llobregat; el Collserola i els seus turons que fan de pulmó verd de la gran Barcelona i bressolen el Tibidabo, orgullós dels seus cinc-cents dotze metres litorals; el Montjuïc, gras d’història, patriotismes, vida i mort; més al sud, Sant Ramon, quasi banyant-se els peus al mar i celebrant amb alegria ornitològica la no construcció d’un disbarat mastodòntic com Eurovegas, el qual hauria atemptat irremissiblement contra el rebost agrícola i els aqüífers de la capital de Catalunya i rodalia. Admiro el coster arenós i l’horitzó blavós de la mar antiga amb els mercants i els creuers que van i vénen; i els avions que a tocar de la sorra s’envolen com estels en mans de déus juganers.

Pujar al Puig Vicenç i, poc després, fer les classes de català de la tarda és un bàlsam formidable enmig de la jornada. És com haver entrat en un exercici reparador i haver saltat de la frontissa del matí a la de la tarda amb les forces i l’entusiasme renovats. Des del Puig Vicenç, el Baix Llobregat per uns instants és meu, jo sóc d'ell i m’hi trobo molt bé.

[Text publicat a El Cérvol, revista digital interna núm. 4 de l'Ajuntament de Vallirana]

Una Diada amb manifestació musical

No em sé estar quiet. En les grans manifestacions com la de l’altre dia onze (de 2012) o la de fa quatre dies (de 1977) faig el belluguet. Necessito moure’m i respirar amunt i avall. No em preocupa massa estar envoltat de cants i consignes diferents de les meves per la dreta o per l’esquerra. Íntimament, el cas és no parar estàtic. Haig de voltar, escoltar, mirar la cara i els ulls de la gent. M’integro i em desintegro en la multitud. M’inflo i desinflo com un pulmonet ambulant.

Al cap d’una estona d’estar parat a la cruïlla d’Aragó amb Pau Claris, veient que la mani era un acoloridíssim mosaic quadribarrat-i-estelat que no es movia, vaig dir als meus que anava a fer un tomb per lliure, que ja ens trucaríem i quedaríem més tard. Com que ja em coneixen, cap problema, tu fes fes... Es va apuntar a seguir-me en la marrada cap enlloc el Domingo, conveí de Sant Vicenç dels Horts i company des que es va inscriure a un dels primers Cursos de Català per a Adults que vam fer al poble abans que existís el CPNL. El Domingo és extremeny d’origen —de Garlitos— i català d’adopció que s’estima la nostra i la seva terra com ningú. Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti! I, esclar, si jo fos extremeny... botaria? Doncs... per què no? Al cap i a la fi, aquest ritornello és una facècia festiva més d’una manifestació on tot el macadam era un clam a favor de la independència, paraula esdrúixola com el nostre poble. Potser si la parauleta i la gent catalana fóssim aguts, ja la tindríem.

Tots dos vam començar a caminar i, tot i les barreres humanes naturals producte de la manicentració, déu n’hi do la passejada que ens vam fer pels vuit punts cardinals de la gentada. Quan ja portàvem ben bé una hora voltant, marejats, vam anar a petar al vèrtex del carrer d’Ortigosa amb Trafalgar, i allí es va produir el miracle: això no és normal! Jo, d’aquí, no em moc, o vaja: sí, però a ritme d’aquesta gent que, per cert, d’on han sortit?

M’informava una noia que tots ells i elles eren membres de diversos grups de música tradicional del país que s’havien trobat per assistir junts a la manifestació. La formació era imponent: un bon nombre de gralles, clarinets, flabiols, flautes, acordions, trombes, trompetes, sacs de gemecs i/o gaites, timbals de diferents mides, violins, guitarrons... i també una polifonia de veus ‘professionals’. Al capdavant, dos homes feien de directors de tot plegat, un dels quals vaig reconèixer com un dels cantants de La Nova Euterpe,

http://lanovaeuterpe.blogspot.com.es/

i, al vespre, a casa, ja armat d’Internet, el vaig identificar amb Jaume Ayats, baríton, músic, musicòleg i professor d’etnomusicologia de la UAB, el qual ha fet l’estudi on s’investiga que la música d’Els Segadors prové d’una cançó eròtica (Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional. Editorial L’Avenç.)

http://www.youtube.com/watch?v=EK9-9X5lQe0

La munió de músics tradicionals que avançaven pel carrer de Trafalgar en direcció al passeig de Sant Joan interpretaven ara Els Segadors, adés Muntanyes del Canigó, El ball de la civada, No en volem cap, i d’altres, i tothom anava quedant bocabadat i somrient, alegre i amarat d’emoció. La música, les notes de la nostra música tradicional, massa oblidada fins i tot pels mass media d'aquí, un cop més obrava el prodigi de convertir-se en energia, impuls i felicitat compartida per un poble, el català (del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà), que clamava alt, fort i amb harmonia per la seva llibertat.

El Domingo i jo caminàvem al costat d’aquest bé de déu de músics i no cabíem a la pell: havíem trobat un lloc privilegiat per assistir a la mani... i de franc! Li ho vaig dir a un trompetista: ens hauríeu de cobrar per gaudir del luxe d’acompanyar-vos. I potser amb aquestes paraules meves ja es va donar per pagat. Al cap i a la fi, em temo que la música tradicional i la poesia, per exemple, agermana els seus practicants en la pobresa. En fi... tot sigui per la independència... com que nosaltres de pobres ja ho som!

En haver posat cara i nom al Jaume Ayats, també vaig descobrir a la Xarxa que ell mateix, amb Marcel Casellas, Màrius Serra i Salvador Cardús, havien estat els responsables de la música i lletra dels nous Clams de llibertat: Què vol aquesta tropa?, que es van anar deixant sentir durant tota la jornada:

Un: Què vol aquesta tropa?
Tots: Un nou estat d'Europa!
Un: Què vol aquesta gent?
Tots: Catalunya independent!

Catalunya, llibertat (repetidament).

Si en voleu més informació i ho voleu escoltar:

http://www.ara.cat/especials/onzesetembre2012/Clams-llibertat-Que-vol-aquesta-tropa-manifestacio-Diada_0_769723153.html

En definitiva, la nostra Diada va ser tan emocionant com la vostra, la dels centenars de milers de ciutadans que vam sortir al carrer, però gràcies als magnífics professionals que vam acompanyar, molt més musical i, de retop, cultural, que mai.

XVI Premi de Narrativa Montserrat Roig de Martorelles

Convocat per l’Ajuntament i la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles, avui diumenge 9 de setembre se’ns ha lliurat el premi als guanyadors de l’edició d’enguany en el marc de la Festa Major 2012 del municipi vallesà.

L’acte havia de tenir lloc ahir, després de l’actuació d’una coral, però el desmai d’un cantaire i la lògica mobilització dels serveis sanitaris, en va aconsellar l’ajornament. L’última informació és que l’home ja està recuperat, però que porta el braç embenat a causa de la contusió en la caiguda.

Aquest matí, abans del lliurament, actuava Jaume Arnella acompanyat d’un acordionista. M’ha fet molt feliç tornar-lo a escoltar perquè és un d’aquests músics cantants pels quals tinc una flaca especial. No he sabut resistir la temptació i li he demanat la foto que adjunto, abans que “l’últim romancer en actiu dels Països Catalans” (com ell mateix es defineix en el seu web: http://www.jaumearnella.com/) toqués les de pirandó amb la guitarra, les cançons i els romanços que sempre l’acompanyen. Com era d’esperar, a l’hora dels bisos li hem demanat Les rondes del vi i ha estat un autèntic plaer escoltar-lo unplugged i cantar-la tots junts. Si haig de ser sincer, estava tan bé escoltant el Jaume que m’ha sabut greu haver de passar al lliurament del premi...

Amb Jaume Arnella, això sí que és un músic!

Jaume Arnella i un acordionista en plena actuació a Martorelles 

En aquestes que, poc abans d’acabar-se l’actuació, la Mercè em diu “mira, la Neus, la companya de l’Oriol Junqueras... ah, i l’Oriol és allà, al costat de la megaestelada penjada a la façana de l’Ajuntament”. Ja és el segon cop aquest estiu que coincidim en un poble amb el nostre alcalde. El primer va ser a la trobada castellera del Firagost de Valls, i el segon avui, a Martorelles. Pel que es veu, feien un dinar popular a la guingueta d’ERC.

L’acte de lliurament de premis ha estat ràpid. Han pujat a l’escenari Romuald Velasco, alcalde; Marc Candela, regidor de Cultura i Joventut; i Marcel Comas, director de la biblioteca, el qual ha explicat que aquest premi va ser creat per l'Associació Progressista de Dones Montserrat Roig i que actualment el convoca l’Ajuntament i la biblioteca. Fidel al seu origen, els objectius del premi són fomentar el reconeixement i el respecte dels drets de les dones i  donar a conèixer la vida i l'obra de Montserrat Roig. Dit això, ha fet esment del nom i de la dedicació professional dels membres del jurat —format per Sara González, Laura Ortiz, Dolors Milà, Carles Peña, Joan Sanjuan i Josep Forment— i, a continuació, ha llegit el veredicte.

El segon premi, dotat amb 450 euros, ha estat concedit a Marina Cueto pel relat Inversió evolutiva. I el primer, dotat amb 900 euros, a un servidor per Els pastors dissecats.

D'esquerra a dreta: Marc Candela, regidor de Cultura i Joventut; Romuald Velasco, alcalde de Martorelles; un servidor llegint un fragment del relat; i Marcel Comas, director de la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles.

Acabat l’acte, hem petat la xerrada i he saludat la Dolors Milà, exdirectora de la Biblioteca de Martorelles i membre del jurat del premi des de la seva fundació fa 16 anys; i Carmetta Benedetti, expresidenta de l'Associació Progressista de Dones Montserrat Roig, escriptora i activista cultural de Martorelles. Amb totes dues vaig coincidir els anys 2005 i 2006 quan també vaig guanyar el premi en aquelles edicions.

Finalment, cap a casa falta gent, amb una certa pressa perquè de sobte la Mercè ha decidit que volia fer un arròs de bacallà que ha quedat deliciós.