 |
| Fotografia de Lluís Valcàrcel |
Se l'enduen amb sirena
pel
carrer buit i desert.
Dona
i fill a la finestra
no
saben com dir-li adeu.
Si
els veïns callem de pena,
què
no deuen sentir ells?
Avui,
sopa tu, tristesa,
nosaltres
ja no podem.
Al
virus de la pandèmia
no
se'l venç amb armament.
Se'n
riu la invisible hiena
que
als pulmons clava les dents.
Puja
que puja la febre,
furga
que furga l'ofec.
La
mare encén una espelma,
el
fill la recança encén.
Es
fa difícil d'entendre
l'obligat
confinament.
Tots
dos són en quarantena
en
un present més que incert.
Que
llarga que es fa l'espera
quan
vols saber i no saps res.
Cada
trucada, una alerta,
i
nit i dia un turment.
Por
i esperança s'empelten
en
l'heura del desconcert:
una
mala herba que arrela
i
escampa pressentiments.
De
cop, el silenci es trenca:
—Encara cal ser prudents,
ha millorat les defenses...
fora de perill... prou bé...
Com vostès, en quarantena...
se'n sortirà, el pacient.
Els
crits de joia se senten
i
se'n fa ressò el carrer.
Des
de balcons i finestres,
un
vano d'aplaudiments
venta
amb goig i complaença
tants
dies de patiment.
Alça
el polze a la metgessa,
fa
un somriure a l'infermer,
li
ajusten la mascareta
i
l'adorm un pensament:
quan
tot això quedi enrere
caldrà homenatjar els absents.
Sant Vicenç dels Horts, 1 d'abril de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada