...puja a l’estrada parlamentària i no es
conforma a dir que són verdes, sinó que nega que mai les hagués volgut haver.
O, encara pitjor, de vegades legisla, en nom d’una arterioscleròtica
Constitució, per combatre tant les figues, el raïm o el mateix Isop responsable
de la faula, i, si cal, menteix astutament negant avui allò que va afirmar ahir.
Sorprèn que el descrèdit de la classe política sorprengui els mateixos
polítics: deu ser que cap geperut es veu el gep. I on diem ‘polítics’ s’hi
poden sumar també les raboses de la banca i les finances, de l’especulació immobiliària
i del poder judicial, dels negocis armamentístics i farmacèutics, etcètera.
Aquest estiu, a poqueta nit, venia una guineu
a rondar la porta de les Cases amb la intenció d’aplegar alguna engruna del que
fos per treure el ventre de pena. Per un moment vaig pensar que venia a mirar
d’aconseguir el nostre vot per al seu programa electoral. S’acostava
d’amagatotis pels racons menys il·luminats de l’era i se la veia inquieta, nerviosa
per si la nostra abstenció podia afectar els seus resultats. Però no: una
guineu, malgrat tot, té una dignitat que molts dels que he enumerat en el
paràgraf anterior no tenen. Al cap i a la fi, ella és la tan secularment perseguida
vulpes vulpes, un cànid mamífer i
carnívor, de vida nocturna i solitària, que procura per a ella i per als pocs
que l’acompanyen. Com que no teníem televisió ni gallines ni conills, de
seguida vam entendre que, a més de la distracció que garantia esperar-ne
l’aparició, res no impedia que fóssim amables i generosos amb la salvatgina.
Des de les gandules fruíem de veure la seva actuació bestial: sempre ràpida,
desconfiada, i amb el musell, els ulls i l’olfacte ben vius i agitats, feia
petits clots amb les potes davanteres on amagava la presa alimentària que li
havíem deixat.
Després de la manifestació
de l’Onze de Setembre no l’hem tornada a veure. Potser —ara sí!— està en campanya electoral en nom d’algun
dels grans partits estatals o autonòmics que ens han governat en els darrers
trenta-cinc anys. Si és així, espero que la guineu hagi sabut fer veure als
seus màxims dirigents polítics que l’administració terapèutica de l’excusa, la
mentida i la retallada està deixant de fer l’efecte desitjat, i que el poble
que alguns anomenen ‘majoria silenciosa’ com a sinònim de ‘ramat de callada
obediència’ ja ha començat a alçurar-se.
[Fotografies de Pere Ruiz]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada