Revisitant un vell amic

Només si revisites una vella amiga muntanya t'hi pots presentar a la matinada i trucar-hi. Si hi vas a trenc d'alba, és molt possible que t'obri la porta el mateix Sol, tal com em va passar el dijous 29 d'agost de 2019 en la meva revisita a un vell amic, el Pedraforca

En cada estació de l'any la muntanya es vesteix o es despulla amb les seves millors gales. El cas és que passat el refugi, poc després de superar el torrent que baixa entre les grans pedres que donen presència a la poderosa canal de Riambau, comences a enfilar-te en direcció a la canal del Verdet i et trobes amb arbres de tota mena, plens de vitalitat i d'ufana, o malalts, corcats, caducs i morts. Tots, però, et conviden a taula: a la de la natura que se t'obre a cada pas

El muntanyenc i bon escriptor Josep Maria Guilera, coetani i amic d'aventures de Lluís Estasen, ens explica que en la seva primera visita al Santuari de Gresolet (des d'on començaven la llarga ascensió per atacar la cara nord del Pedraforca)es van trobar que la mestressa, l'esposa del masover, era al llit. Li van preguntar a un fill què tenia sa mare i el nen va respondre: "Té mal de queixal", però un altre de més petit va afegir: "Avui hem trobat un nen en una balma". Ja sabem, doncs, d'on venen els nens en aquests encontorns i quin era el mal de la dona: acabava de ser partera. A la foto veieu la balma o bauma (o balmes, en plural) de les Orenetes. Si per la dreta flanquegem la gran penya que aixopluga aquestes balmes, ens trobem la balma de la Rua Gran 

Ni que vagis amb la llengua fora i no siguis massa observador, la flora i la fauna del massís del Pedraforca et poden assaltar en qualsevol moment. Aquí, poc després de les balmes, havent superat per l'esquerra un torrent que sol portar aigua i permet de carregar la cantimplora. A l'estiu, si ens enfilem cap al coll del Verdet, aquest serà l'últim punt on trobarem aigua. Beveu i ompliu la cantimplora... però aquestes flors ni tocar-les. És la tora blava o acònit blau (Aconitum napellus) i està considerada la planta més tòxica d'Europa. És ideal per a emmetzinadors professionals. Les vaques se n'aparten quan passen pel seu costat
http://www.ccma.cat/324/la-tora-blava-la-flor-mes-toxica-d-europa-es-troba-al-pirineu-i-pot-ser-mortal/noticia/2945054/ 

Fent ziga-zagues per assuaujar la inclinació del camí, la majestuositat dels pins negres vençuts pels anys t'acompanya mentre puges ja decididament pel mig del bosc cap al coll del Verdet

Darrere les branques veus la muralla de la cara nord amb tots els relleus i accidents orogràfics, i entens que hagi atret excursionistes i escaladors des de fa molts anys. El camí va guanyant altura, és bonic i està molt ben marcat. Tot i que són les 8.12 h del matí i que estic per damunt dels 2000 metres d'altitud, no fa gens de fred, gairebé ni de fresca

Al coll o collada del Verdet, a 2244 metres, amb Gósol encara dins l'ombra que projecta el meu vell amic. Fixeu-vos que el perfil de l'ombra manté el dibuix de la forca de dues puntes. Darrere, les muntanyes de Josa del Cadí i Tuixén; més a l'esquerra, la Serra del Verd, i, al fons, el Port del Comte

Des de la bretxa del mateix coll del Verdet, mirant cap a la vall de Saldes, el Sol matiner, prou baix encara, provoca aquest contrallum. En negre, a l'esquerra, el Cap del Coll del Verdet. A la dreta, l'inici de la cresta cap al Cim Nord

Ja a punt d'entrar en la part més rocosa de l'ascensió, amb Gósol als peus

Amb paraules de M. Antònia Simó i Agustí Jolis, històrica parella de muntanyencs catalans, extretes de la seva guia Pedraforca, de 1969, del Centre Excursionista de Catalunya i del Club Alpí Català: "2 h 30 min. —Situats al costat de la paret del massís, s'emprèn una escalada franca i lleial, molt aèria en alguns trams (I i II). 2 h 45 min. —Cap de la Canal del Verdet. Aèria i impressionant cresta, enlairada damunt l'espessa vegetació de la baga del Gresolet i la desolada vessant occidental del serrat de la Tossa. D'aquí en endavant, cap al S-E, s'allarga l'abrupta aresta amb els seus sentinelles i depressions, els quals obliguen a pujar i baixar pel fil de l'aresta". El també alpinista i escalador Joan Miquel Dalmau va publicar, el 2003, el llibre Pedraforca. Todas las ascensiones y escaladas, en el qual fa la descripció següent: "(...) ens enlairem per un llom fins a introduir-nos en una canal que uneix la Collada amb la cresta cimera. Ens enlairem per aquesta, amb tendència a la dreta, sempre buscant el millor pas entre canals secundàries i relleixos, però amb excel·lents llocs on agafar-se que faciliten l'ascensió. Aventura asegurada: precipici i no perdre's, tot i que les preses, algunes superpolides, delaten el veritable camí i la quantitat de gent que hi passa. Finalitzada la canal s'aconsegueix el llom on s'ubica el Cap del Verdet (2h), lloc pintoresc i inici del canvi de vessant. Seguiu l'aresta cap a l'esquerra (est), salvant les bretxes d'on acaben la Canal Roja i la Grallera, amb petites dificultats en ressalts i petites desgrimpades amb remuntades pel flanc sud, fins a enfilar la cresta final que porta directament al cim del Pollegó Superior (2 h 45 min)." 

L'autofoto obligada dalt del cim del Pollegó Superior (2498 m) i la constatació, durant l'ascensió, que soc més a prop dels 60 que dels 30... Quan baixi buscaré en els meus papers les dades d'una ascensió feta el 14 d'abril de 1995, ara fa 24 anys, i constataré que els meus temps de pas van ser infinitament millors que els d'aquest 29 d'agost. Devia pesar menys... (😊). C'est la vie!  

Cim del Pollegó Superior (2498 m). A l'esquerra, el cim del Calderer (2493 m), al qual només hi he pujat un cop, però per la mítica i romàntica via Estasen i amb un primer de cordada de luxe, Francesc Soler i Escámez, Quico per als amics, el gran corredor català i campió d'innombrables curses de muntanya. A la dreta, en segon pla, el Pollegó Inferior (2436), i al costat, més a la dreta encara, el Fals Pollegó Inferior (2407). Al fons, la Serra d'Ensija 

El vessant sud de la Serra del Cadí des del Pollegó Superior, orogràficament tan diferent del vessant nord 

Al fons, la continuació del vessant sud de la Serra del Cadí. A la dreta, l'est. S’estén en sentit oest-est al llarg d’uns 40 km i pertany a les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya

Durant la meva curta estada al cim em vindrà a visitar una gralla de bec groc. Per si la voleu veure millor, us adjunto aquest enllaç: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tocats-de-lala/gralla-de-bec-vermell-i-gralla-de-bec-groc/video/5551575/

Per baixar del Pollegó Superior a l'Enforcadura agafem una canal ben marcada des del mateix cim, direcció S. Per bé que la canal no presenta dificultats, si estem cansats a causa de l'ascens, hem de procurar baixar posant-hi els cinc sentits i mirant de no perdre els senyals grocs que anem trobant. Amb una estoneta arribarem al començament de les dues tarteres, la de Saldes a l'esquerra i la de Gósol a la dreta 

La banda de Gósol des del punt més alt de la tartera

Quan no hi ha neu, heus aquí la tartera de la banda de Saldes pocs minuts després d'haver començat a baixar. Això sí que ha canviat, i molt!, des dels pioners de les ascensions al Pedraforca (anys 20 i 30 del segle passat) fins avui. Encara els anys 70 i 80, les grans quantitats de pedra estesa de dalt a baix del recorregut de la tartera (trinxadissa producte de l'erosió de la neu i del gel hivernal) permetien enfonsar-hi les botes mig pam o més i baixar a grans gambades mig lliscant, sempre acompanyats del soroll de fregadís de la quantitat ingent de pedres que fèiem rodolar avall, arrossegant-les amb els nostres passos. A més de ràpid, era molt divertit! I ho fèiem tots, gairebé sense voler. L'any 2013, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural va condicionar i millorar l'antic camí de la tartera del Pedraforca en el marc de les actuacions que es van aprovar en el Parc natural del Cadí-Moixeró. En els trams on es pot dir que gairebé no hi havia camí, es va plantejar un nou traçat sinuós i en ziga-zaga que permetés pujar i baixar sense haver d'anar per la part amb més pendent i de major perill de relliscada. Bona part d'aquest traçat es va marcar amb estaques de fusta. Només han passat sis anys i en bastants punts (com el que es veu a la fotografia) aquestes estaques han quedat descarnades. En zones d'alta muntanya sotmeses a una acció erosiva anual d'una gran intensitat (com és el cas) una intervenció d'aquestes característiques demana un pressupost anual de manteniment  

Quan s'acaba la tartera comença el bonic camí transversal que travessa el bosc que s'estén al peu de la paret de Cabirols i arriba al refugi Lluís Estasen de la FEEC (1668 m), a la Jaça dels Prats. Aquesta tanca protectora de fusta arran de timba també té pocs anys

A pocs minuts del refugi ens surt a trobar la tartera dels Cabirols, la qual ve a ser una reproducció en miniatura de com era la gran tartera abans que hi pugessin i baixessin les més de 22.000 persones que es calcula que pugen anualment al Pedraforca

Josep Iglesies, en la biografia de Lluís Estasen publicada el 1965 per l'Editorial Montblanc, defineix el Pedraforca com a "formidable erecció camelluda". En aquest cas, vista del Pedraforca des de la gasolinera de Saldes 

Fotografia feta des del mirador que hi ha a la dreta de la carretera B-400 anant cap a Saldes