 |
| El Prometeu de Josep de Ribera |
¿Voleu que us conti
qui era Prometeu?
Doncs bé, xiquets, au,
arremolineu-vos
ací, a propet, a
tocar d’aquest foc
i imagineu-vos un
súper heroi
—hi havia semidéus,
titans i déus—,
fill del tità Japet
(del cul estret),
i de Climene, una
nimfa oceànide.
Pareu compte amb les
flames, no us cremeu,
que no sou immortals
com Prometeu.
Heu de saber que
Zeus, el déu més déu
de tots els déus que
es fan i es desfan a l’Olimp,
començava a tenir la
mosca al nas
i fred als peus en
veure que el tità,
tenint per mestra la
sàvia Atena,
progressava
adequadament en tot:
artesania, belles
arts, ciències i lletres.
Només va caldre que
el llest Prometeu
fes una broma a
Zeus, fent-lo confondre
davant els seus en
eleccions càrniques,
perquè el senyor del
llamp tragués el foc
pels queixals i
exclamés: “als teus amics
humans, se’ls ha
acabat menjar calent,
fora paelles i
rostits, els prenc
el foc, que petin de
dents a l’hivern,
i així aprendran,
balbats, a fer bondat”.
El déu més gran
encara era molt jove
i pecava d’orgull i
d’arrogància;
però en això el tità
se li assemblava
—potser és lògic si
tenim en compte
que tots dos
personatges mai no moren
i són soferts de
mena quan convé.
I rezeus, com va
arribar a patir
Prometeu, l’enginyós,
després que, ardit,
gosés d’estranquis
colar-se a l’Olimp
—tot s’ha de dir:
amb dissimul d’Atena.
Es va acostar al
carro igni del Sol,
hi va encendre una
torxa i en pispava
un carbó encès, bo i
pirant tot seguit
per fer-nos novament
el do del foc.
I amb ell, les dones
i els homes, les xiques
i xicons, vam
obtenir la cultura
i tot allò que,
almenys sobre el paper,
ens converteix en
persones de seny
i en éssers més o
menys enraonats.
Llamps, rellamps,
trons, calamarsa i centelles!
Ai quan Zeus s’adonà
que Prometeu
li havia afanat el
foc de ca seua!
Els més vells de
l’antiga i bella Grècia
encara se’n recorden
de la por
que van passar quan
semblava que el cel
i la terra s’anessin
a esberlar.
Ja en coneixeu la
venjança divina.
¿Uns sí i valtros
no...? ¿Entro en detalls?
D’acord: Zeus
condemnà el nostre tità
a patir uns suplicis
horrorosos.
—Hefest el Coix
—manava—, amb el Poder
i la Força, que t’hi
ajudaran, ferma
Prometeu amb cadenes
ben pesants
al punt més alt
d’una penya, a l’Escítia,
que el sol li caigui
a plom al mig del cap
i a la nit les
ventades el corgelin
i les Gorgones el
corglacin... vinga!
[Matís lèxic cardíac
que convida
a pensar que
l’olímpic Fabrajava.]
Tal dit tal fet, i
no se’n va queixar
mentre els botxins
li feien l’apa-siau.
Mes, tot sol i
abandonat, va cridar.
Què... no ho sé, puc
jurar que jo no hi era.
I devia abocar
alguna llàgrima
perquè les dolces
nimfes oceànides
van acudir-hi en un bell
carro alat
i li daven consol i
el compadien.
Fins i tot va
presentar-s’hi son oncle
per part de mare,
l’aquós Oceà
—més fluvial que
marítim llavors—,
per intentar fer-lo
baixar del burro
i que implorés perdó
a l’omnipotent.
Ca, barret! En
orgull, ni el mateix Zeus
no el venceria; i, a
més, va afegir,
encadenat, que només
ell posseïa
el secret que havia
de fer que Zeus
conservés el poder
per sempre més.
El bocamoll de torn
s’envolà a dir-ho
a l’olímpic, i
aquest, enfurismat,
va maquinar venjança
més cruel,
després que el
missatger oficial,
Hermes, el de
sandàlies alades,
va capir que el tità
no garlaria
perquè, malgrat tot,
també era immortal.
Doncs ve-t’ho aquí: a
patir de valent
s’ha dit perquè li
va ser aplicada
una severa llei
d’immersió
no lingüística —que
s’hauria tret
amb summa cum laude—, sinó tartàrica.
Molt per sota de
l’Hades hi ha el fosc Tàrtar;
segons Hesíode,
entre Tàrtar i Hades
hi ha idèntica
distància que entre el cel i la terra.
Imagineu-vos si en
para, de lluny,
i si en deu ser, de
negra, la contrada
que feia de masmorra
als immortals!
Hi va anar a petar i
a patir, pobre,
i, amb la ferralla
al damunt, bye bye nimfes!,
i s’hi va estar —i
no havia nascut
encara— més anys que
Matusalem.
Quan l’olímpic
l’alliberà del Tàrtar,
el retornà al
roquissar de l’Escítia
i sant tornem-hi, amanit
aquest cop
amb un detall mediambiental
de caire ornitològic
i hepàtic:
una àguila amb el
bec prou afilat
li farà sets a la
pell —tants com calgui—
fins a furgar-li el
fetge, saludable,
i, ni que fos
cirròtic, que no ho és,
se’l halarà a
becarrades goludes,
i aquesta escena
tirant a ecològica
tindrà lloc cada dia
durant anys,
sense manies, molts,
un rere l’altre,
que Prometeu, mentor
d’humanitat,
resistirà engrillonat
i invençut.
¿Podem parlar de
cadena perpètua?
¿D’ell deu provenir
el nom de tal pena?
Tant se li en dóna a
Prometeu l’origen
de la dissort. Rumia
i ho té clar:
si no mor, tard o
d’hora vindrà Tique.
Tanmateix, ¿com
vindrà, si el Ciceró
de carn i ossos en
té per anys i panys
per néixer i per fer
que la deeesa
Fortuna popularment
s’associï
a la Roda que fa girar
la truita?
D’herois, la
mitologia n’és plena,
i n’hi ha un fum que
encara no hem citat.
Tianet: com hi ha
món que tu te’l saps.
I tant! I admet de
ser servit com vulgueu:
a la romana o cuinat
a la grega.
No ho dubtis pas: guisat
en fogó hel·lènic.
Tatatatxan! Un
híbrid, un semidéu,
l’heroi d’herois
entra en acció: Hèracles.
Serà ell qui,
fastiguejat de l’àguila,
negociant a dues
bandes hàbilment,
convencerà el tità
d’escopir el secret
i obtindrà el mític
salconduit de Zeus.
D’una fletxada,
l’obsès rapinyaire
esdevindrà un vulgar
pollastre a l’ast.
No falla mai: Hèracles
ha guanyat.
Ara només cal que
Prometeu ralli
d’una p... vegada.
¿Què li passa?
¿No se’n recorda? ¿Abans
es vol dutxar?
¿Tu l’entens...?
¿Què diu d’una tia rossa?
¿Problemes de
cobertura divina:
Tea, Titi, Toosa, Teia,
Tetris?
Ah, no!, diu “Tetis”,
la filla del cel
i de la terra. ¿No
serà aquesta noia
que amaga el rostre
amb cabellera rossa,
la que obre el post d’un dia sense pa?
I, si ho és, ¿què ve
a compondre la Tetis
en el merder que els
mites han muntat?
Enllestim, que se’ns
acaba la llenya
i els secrets
refredats no valen res.
Vegeu: si Tetis
s’unia amb un Déu,
tant si era Zeus com
Posidó, el fill
destronaria son pare
amb una arma
invencible: una
fitora ultramàgica.
I els referits déus
de déus, tu diràs!,
van córrer a
casar-la amb un mortal,
Peleu, tot i que no
va ser gens fàcil
perquè les nimfes
nereides del mar
eren proteïformes a
pler, sí,
i el reiet, abans de
folgar amb Tetis,
va haver d’assistir
a la metamorfosi
de la dona en foc,
aigua, vent, ocell,
arbre, tigre, lleó,
serp i... ecs!, sípia.
Superat l’enrenou
van celebrar
el casament al
capdamunt del Pèlion
i, a diferència de
les pel·lícules,
no van ser gens
feliços, perquè Tetis
s’entossudia a procurar
que els fills
es convertissin
també en immortals.
Com? Passant-los pel
foc que purifica.
Pobrissons,
engendrats de sang mortal,
la pell, en perdre
l’H2O,
cruixia,
i els nadons la
dinyaven corsecats.
Dels set fills que
tingueren, va ser l’últim
el que Peleu va
salvar de la crema...,
un dels herois de la
Guerra de Troia.
Justa la fusta! És el
del punt feble
en el tendo calcaneus o Achillis.
Si us ve de gust, en
parlarem un dia.
Ara pleguem, que
s’ha fet massa tard
i se’ns escaparà el
somni alat
que ens ha de dur a
Sant Vicenç dels Horts
de les Hespèrides,
prop de l’Atlàntida.
Allí, a la
Biblioteca Les Voltes,
demà ens trobem els
del club de lectura.
¿Que
si té nom, el club...? ¿L’endevineu?
 |
| El Prometeu de Tiziano |
