No em sé estar quiet. En les grans
manifestacions com la de l’altre dia onze (de 2012) o la de fa quatre dies (de
1977) faig el belluguet. Necessito moure’m i respirar amunt i avall. No em
preocupa massa estar envoltat de cants i consignes diferents de les meves per
la dreta o per l’esquerra. Íntimament, el cas és no parar estàtic. Haig de
voltar, escoltar, mirar la cara i els ulls de la gent. M’integro i em
desintegro en la multitud. M’inflo i desinflo com un pulmonet ambulant.
Al cap d’una estona d’estar parat a la cruïlla
d’Aragó amb Pau Claris, veient que la mani era un acoloridíssim mosaic quadribarrat-i-estelat
que no es movia, vaig dir als meus que anava a fer un tomb per lliure, que ja
ens trucaríem i quedaríem més tard. Com que ja em coneixen, cap problema, tu fes fes... Es va apuntar a seguir-me
en la marrada cap enlloc el Domingo, conveí de Sant Vicenç dels Horts i company
des que es va inscriure a un dels primers Cursos de Català per a Adults que vam
fer al poble abans que existís el CPNL. El Domingo és extremeny d’origen —de
Garlitos— i català d’adopció que s’estima la nostra i la seva terra com ningú. Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti!
I, esclar, si jo fos extremeny... botaria? Doncs... per què no? Al cap i a la
fi, aquest ritornello és una facècia
festiva més d’una manifestació on tot el macadam era un clam a favor de la
independència, paraula esdrúixola com el nostre poble. Potser si la parauleta i
la gent catalana fóssim aguts, ja la tindríem.
Tots dos vam començar a caminar i, tot i les
barreres humanes naturals producte de la manicentració, déu n’hi do la
passejada que ens vam fer pels vuit punts cardinals de la gentada. Quan
ja portàvem ben bé una hora voltant, marejats, vam anar a petar al vèrtex del
carrer d’Ortigosa amb Trafalgar, i allí es va produir el miracle: això no és normal! Jo, d’aquí, no em moc, o vaja: sí, però a ritme d’aquesta gent que, per
cert, d’on han sortit?
M’informava una noia que tots ells i elles eren
membres de diversos grups de música tradicional del país que s’havien trobat
per assistir junts a la manifestació. La formació era imponent: un bon nombre
de gralles, clarinets, flabiols, flautes, acordions, trombes, trompetes, sacs
de gemecs i/o gaites, timbals de diferents mides, violins, guitarrons... i també una
polifonia de veus ‘professionals’. Al capdavant, dos homes feien de directors
de tot plegat, un dels quals vaig reconèixer com un dels cantants de La Nova Euterpe,
i, al vespre, a casa, ja armat d’Internet, el vaig
identificar amb Jaume Ayats, baríton, músic, musicòleg i professor
d’etnomusicologia de la UAB, el qual ha fet l’estudi on s’investiga que la
música d’Els Segadors prové d’una cançó eròtica (Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional. Editorial
L’Avenç.)
La munió de músics tradicionals que avançaven
pel carrer de Trafalgar en direcció al passeig de Sant Joan interpretaven ara Els Segadors, adés Muntanyes del Canigó, El ball
de la civada, No en volem cap, i d’altres,
i tothom anava quedant bocabadat i somrient, alegre i amarat d’emoció. La
música, les notes de la nostra música tradicional, massa oblidada fins i tot pels
mass media d'aquí, un cop més obrava
el prodigi de convertir-se en energia, impuls i felicitat compartida per un
poble, el català (del nord, del sud, de
terra endins, de mar enllà), que clamava alt, fort i amb harmonia per la seva
llibertat.
El Domingo i jo caminàvem al costat d’aquest
bé de déu de músics i no cabíem a la pell: havíem trobat un lloc privilegiat
per assistir a la mani... i de franc! Li ho vaig dir a un trompetista: ens hauríeu de cobrar per gaudir del luxe
d’acompanyar-vos. I potser amb aquestes paraules meves ja es va donar per pagat. Al cap i a la fi, em temo que la música tradicional i la poesia, per
exemple, agermana els seus practicants en la pobresa. En fi... tot sigui per la
independència... com que nosaltres de pobres ja ho som!
En haver posat cara i nom al Jaume Ayats,
també vaig descobrir a la Xarxa que ell mateix, amb Marcel Casellas, Màrius
Serra i Salvador Cardús, havien estat els responsables de la música i lletra
dels nous Clams de llibertat: Què vol
aquesta tropa?, que es van anar deixant
sentir durant tota la jornada:
Un: Què vol
aquesta tropa?
Tots: Un nou estat d'Europa!
Un: Què vol aquesta gent?
Tots: Catalunya independent!
Catalunya, llibertat (repetidament).
Si en voleu més
informació i ho voleu escoltar:
En definitiva, la nostra
Diada va ser tan emocionant com la vostra, la dels centenars de milers de
ciutadans que vam sortir al carrer, però gràcies als magnífics professionals
que vam acompanyar, molt més musical i, de retop, cultural, que mai.
