Tancat per defunció

Premonició

Dissabte i diumenge, 12 i 13 de juliol de 2014. El dia 1 de juliol, dimarts, l’amic Voro Vendrell m’envia el seu text per al nostre blog compartit, Catakumba, amb el qual il·lustra la fotografia de l’amic Lluís Valcàrcel. Com que la pròxima data d’edició serà el 15 de juliol, ja m’hi posaré més endavant. L’obro el dissabte dia 12 i m’adono del contingut. Renoi! La foto és presa al cementiri de Sinera i mostra unes quantes fileres de nínxols buits, pertanyents a l’ampliació que s’hi està fent, emmarcats per dos xiprers, un a cada banda. El nom de la foto que li ha posat el Lluís és “La mort”, i el del text del Voro, “La mort, una carassa”. Jo, en comptes d’escriure un poema, m’inclino per fer un diàleg entre un jo mort i un nuvolet que parla en nom de l’altre món. El titulo “Antesala postmortem”. Per veure-ho: http://catakumba.tumblr.com/ . Segona premonició: feia temps que buscava un text que vaig dedicar a ma mare quan els pares van tancar la botiga i van vendre la casa. No el trobava. M’estranyava haver-lo perdut, però no apareixia. El diumenge 13 a la tarda, endreçant uns papers colgats per altres papers, em va sortir. Un cop llegit, vaig pensar: serà una lectura adequada per al dia, temps a venir, que es mori ma mare.

Febre

Diumenge, 13 de juliol, 13.15 h. Vaig a veure els pares i em trobo que la mare té febre. Ja fa un parell o tres de dies. Està vermelleta de galtes i se’m queixa que no es troba gens bé. El metge de la mútua que l’ha vinguda a visitar li ha diagnosticat una infecció d’orina i li ha prescrit un antibiòtic. Tot i el remei, la febre no remet. Si no millora, l’haurem d’ingressar, comenta mon pare. La Nona, la cuidadora que viu a ca seva des de fa set mesos, amb ells, em diu que pràcticament no menja i que la veu malament. M’hi estic una estona. Intento dir-li quatre coses simpàtiques i m’adono que no està per romanços. L’humor demana un punt de predisposició difícil d’aparellar amb la mala salut.

Ingrés

Dilluns, 14 de juliol. A primera hora de la tarda una ambulància se l’emporta per ingressar-la a la Clínica de Molins. Nom de la pacient: Montserrat Sancho Cardiel. L’ingrés es fa gairebé a la mateixa hora en què sóc a punt de treure el nas en la secció Paraules en ruta del programa Divendres de TV3 que, en aquesta ocasió, es fa en directe des de Sant Vicenç dels Horts. Pensem que amb una setmaneta d’estar ingressada sota l’observació dels metges i les infermeres del centre, ja n’hi haurà prou per equilibrar-la i aconseguir una millora que li permeti de tornar a casa. L’any passat s’hi va estar tot el mes de juliol amb l’objectiu que, a més de donar una mica de descans a mon pare, se li pogués fer una cura sistemàtica de l’úlcera per pressió que tenia a la zona sacra.

Aspiració

Dijous, 17 de juliol, 14.25 h. Em truca la Mercè i em dóna la notícia que ma mare està greu, que li ha trucat ma germana Roser i li ho ha dit, que ha empitjorat el seu estat. ¿Com pot ser, si només tenia febre? Arribo a la Clínica de Molins i m’informen que ha fet una aspiració (els metges en diuen broncoaspiració). “Penetració en l'arbre bronquial i en els pulmons de cossos estranys aspirats de l'exterior o de l'interior de l'organisme”. Com que avui és el dia festiu de la Nona, ha vingut la Yasmin a veure la iaia i a suplir-ne l’absència. L’equip assistencial de seguida ha entrat en acció. Quan jo hi arribo, ma mare porta oxigen i respira amb dificultat, amb constants convulsions que ens fan patir i fan palès que pateix. La medicació li és subministrada per via intravenosa.

Xoc sèptic

Dijous, 17 de juliol, 17.00 h. La febre s’ha disparat i arriba a 41ºC i més. Els metges ens parlen de xoc sèptic. Quan pugui buscaré —com acostumo a fer sempre amb les paraules que desconec— la definició de diccionari. Diccionari d’Immunologia del Termcat: “Estat de col·lapse cardiocirculatori produït per l'efecte de toxines bacterianes especialment virulentes, procedents gairebé sempre de bacteris gramnegatius.” La meva mare ja fa temps que està especialment feble i delicada. Els antibiòtics que se li han proporcionat dies enrere per fer-li baixar la febre no han servit de res. L’aspiració ha desencadenat el xoc sèptic i l’estat agònic en què es troba. El director mèdic de la clínica parla primer amb nosaltres, els fills que som allà, i ens descriu la qüestió en termes perfectament entenedors. Estem davant d’una situació terminal. De nosaltres i del nostre pare depèn seguir el protocol de sedació pal·liativa i evitar l’obstinació terapèutica, la qual, atesa la gravetat de la mare malalta, la portaria igualment —ajornant-li el traspàs potser uns quants dies— a la fi de la vida, però sumant-hi un gran patiment.

Plor

Dijous, 17 de juliol. La visió de la dona que ha estat esposa, mare, àvia, germana, tieta, sogra, cunyada, respirant de manera sincopada, i la certesa que ha emprès l’últim viatge terrenal amb parada i fonda a l’altre barri, fa saltar els primers plors, més o menys continguts. Les llàgrimes no reconforten, però són pluja fina o xàfec que mitiga la negror dels núvols de l’ànima. Les llàgrimes són rierols de muntanya que alliberen la pressió de les emocions contingudes a l’estany del cervell. Veure plorar el meu pare fa plorar. Veure’ns plorar fa plorar. “Ja he dit que esteu en els nostres cors, fins al punt que em sento morir quan moriu, i em sento viure quan viviu”, Segona carta als corintis (VII,3).

2a planta

Dijous i divendres, 17 i 18 de juliol. ¿Què hi fa ma mare a la 2a planta de la Clínica de Molins, dedicada a residència assistida? ¿Per què no està a la planta d’hospitalització? Doncs perquè malgrat el seu historial clínic, de cap manera no hi ha entrat amb un pronòstic greu. I, perquè, d’altra banda, en cas de complicacions severes, el trasllat a la planta d’hospitalització és qüestió de minuts. En la decisió de portar ma mare a Molins de Rei també hi ha tingut a veure l’Ariel, un metge que hi treballa que és molt amic de la Natàlia, la meva neboda. Si bé ell ja ha fet la seva jornada a la clínica, bona part de la nit del dijous 17 i l’endemà divendres ens hi acompanyarà, manifestant d’aquesta manera els seus vincles afectius amb la família. Durant els dies d’ingrés previs al xoc sèptic i les vint-i-quatre hores terminals posteriors, el tracte serà exquisit i les atencions per part de l’equip sanitari, impecables. I, quan parlo d’equip sanitari, em refereixo tant a metges com a infermeres i al personal auxiliar. Des del director mèdic i la cap d’Infermeria, passant pels dos metges que atendran ma mare, per raó del seu torn, i les infermeres Amor, Yona i Míriam, fins a les diverses auxiliars, tothom haurà demostrat tant una gran professionalitat com un sisè sentit de delicadesa i amabilitat quan ja es fa evident que des del punt de vista clínic hi ha mala peça al teler. El director mèdic ens informa objectivament i, al mateix temps, ens mostra el seu vessant humà i solidari en donar-nos la mala notícia de l’estat terminal de la mare. La Maite, bona amiga nostra des de fa molts anys, facilita les gestions i comparteix el dolor familiar com si fos seu. El doctor Ortega farà més exhaustiva i detallada la informació del seu estat i de l’evolució al llarg de les hores. El doctor Miralles, més lacònic, però concís, mostrarà la seva comprensió als nostres interrogants. La infermera Amor, a la tarda, es dedicarà a fer la seva feina sense oblidar-se en cap moment de donar tot el seu suport al meu pare i de dedicar-li paraules amables. La Yona conversarà amb mi durant la nit, en les diferents fases del procés terminal, i mantindrà una vigilància permanent de l’evolució de ma mare amb absoluta discreció, només interrompuda per la meva ignorància i curiositat. I la Míriam, durant el matí, actuarà amb sensibilitat extrema davant el desenllaç imminent. El personal auxiliar procurarà harmonitzar les seves tasques diverses i imprescindibles amb el difícil estat emocional dels qui omplim ara l’habitació, adés el passadís.

Xuclada

Dijous i divendres, 17 i 18 de juliol. Durant tot el procés de sedació hem anat mullant els llavis de ma mare amb una gasa humida. En notar el contacte del teixit fi, humitejat amb aigua, el seu gest labial és de tancar la boca i xuclar. Està més que adormida, però ens diuen que no podem saber fins a quin punt està ‘receptiva’. Les ecografies mostren com els fetus es xuclen el dit dins l’úter matern, envoltats de líquid amniòtic. Havent nascut, els nadons no triguen massa a aferrar-se al pit de la mare i xuclar. És l’instint animal de supervivència. Abans de res, els mamífers mamem. El cervell retindrà per sempre més l’impuls d’aquest gest instintiu sinònim de nutrició i, per tant, de vida. Fins i tot, pel que sembla, malgrat l’estat d’inconsciència en què està sumida la meva mare, en les hores prèvies a la mort, el contacte de l’aigua amb els llavis li desvetllarà aquest gest, ni que sigui un reflex, la qual cosa no deixarà d’obsessionar-me durant les hores de vetlla de la mare moribunda.

Solitud

Divendres, 18 de juliol, matinada. Naixem sols i ens amamanten. Morim sols i ens enterren. Som illes que creixem i caminem. I parlem i riem i fem mal i fem regular i fem bé i moltíssimes coses més. Som illes que, de vegades, estirem els braços i ens agafem a una altra illa, i mirem de fondre’ns-hi, i, segons com, a estones, ens sentim istmes d’humanitat. I, a la matinada, ma mare és una illa que s’està enfonsant en un oceà inconegut, i jo sóc una illa que contempla el naufragi i no pot fer-hi res. I, tot i que estic sol a l’habitació, a l’espona del llit medicalitzat, necessito anar al lavabo a plorar. ¿Per què me n’amago, davant d’ella? Res: unes quantes llàgrimes gruixudes que m’inunden els ulls i que m’eixugo tot seguit rentant-me la cara a la pica. I torno al costat del llit i li agafo la mà —intentant un braç de terra impossible entre les nostres illes— i li dic que quan es faci de dia vindrà el papa i tots, tots, a veure-la i a fer-li companyia. I se m’acut de dir-li que també vindrà el Lennon, el seu gosset estimat. Cap a les cinc de la matinada agafo la llibreta, el retolador i escric “Bondat i generositat, Montserrat”, i m’adono que haig de pensar en el text del recordatori que es repartirà a l’església. M’hi poso: “Bondat i generositat, Montserrat. / No cal res més per excel·lir en l’art de viure i estimar. Després, ja ho sabem, cadascú és com és, però si hem exercit la bondat i la generositat al llarg de la nostra vida, en morir deixem un tresor immaterial d’incalculable valor. Un tresor que a tu, mare, t’ha d’obrir les portes del cel; i que a tots nosaltres, família i amics, ens omple avui de joia i d’enyorança. Gràcies, Montserrat, per ser tan bona i generosa. T’estimem. Descansa en pau”. Dissabte comprovaré que els de la funerària, a banda de fer faltes d’ortografia en la transcripció (que sóc a temps de corregir, excepte una coma que se m’escapa), han convertit el textet en un poema, que no ho era.

Baix Llobregat

Divendres, 18 de juliol. Som i serem gent catalana... del Baix Llobregat. El senyor que ens atén a les oficines del tanatori de Sant Boi de Llobregat parla amb la central mortuòria i els descriu la situació: la difunta és de Sant Vicenç dels Horts, el cadàver està a la Clínica de Molins, fets els arranjaments s’haurà de portar al tanatori de Sant Vicenç dels Horts, la cerimònia religiosa es farà a l’església parroquial del mateix poble i serà enterrada al cementiri de Santa Coloma de Cervelló. Com que el certificat pertinent fixa les 13.00 com a hora de la defunció, els requisits obligats del procés funerari el dilaten a tot el cap de setmana.

Sala 1

Dissabte, 19 de juliol. Entrem al tanatori de Sant Vicenç dels Horts a la una del migdia. Davant el nom de ma mare han posat “Doña Montserrat Sancho Cardiel”. Me’n queixo. La puta mania de pensar que les ràncies formes de tractament protocol·lari de ‘la villa y corte de Madrid’ han de regnar a tot l’estat pels segles dels segles. Rectifiquen el madrilenyisme. Al tanatori coincidim amb la família Bergadà-Esteve, que ha patit, també el dia abans, la mort del seu fill petit, l’Oriol Bergadà Esteve, de 24 anys. Hi tornaré d’aquí a unes línies. Hem demanat que el taüt estigui tancat i, al damunt, hi col·loquem una foto de ma mare de quan, ja de gran, encara feia goig. Els darrers dos anys de vida s’havia aprimat tant, pobreta, que el seu aspecte havia quedat molt desmillorat. Des de la una del migdia fins a les nou del vespre ens visitaran moltes persones, família i veïns, que ens donaran el condol, retrobant velles cares que feia temps que no vèiem. Seria mentir dir que ha estat un dia avorrit, perquè tant mon pare com els fills com tots els que vam envoltar ma mare en el llit de mort, rebrem una allau de mostres d’afecte i de suport que ens convidarà a evocar-la, a conversar i a començar a enyorar-la. La Mercè i jo sortirem a dinar a les quatre i a la Sala 1 es quedarà el meu tiet Franciscu, germà petit de ma mare, la tieta Teresina, els meus sogres Eugeni i Angelina, el meu cosí germà Francesc i la seva dona, l’Helena. Els dic que no trigarem gaire, però afegeixo, mirant de posar una punta d’humor marca de la casa: “Si us canseu, tanqueu la porta amb clau i hi pengeu un cartellet on es llegeixi Tancat per defunció”.  

Sala 2

Dissabte, 19 de juliol. En el moment d’arribar al tanatori he anat a la Sala 2 i m’he abraçat al Pere Bergadà i a la Carme Esteve, pares de l’Oriol, mort als 24 anys a causa d’una leucèmia. Els he dit: “Sala 1, llei de vida; Sala 2, gran putada”. Hauria pogut dir “gran desgràcia”, perquè la mort de l’Oriol es tracta d’això: d’un cas o esdeveniment funest, funestíssim, que no hauria d’haver passat mai. Els seus pares van ser monitors meus en unes colònies a la Vall d’Ora; jo devia tenir uns 12 o 13 anys. Ells llavors en tenien 19 o 20, però com passa sempre en aquestes edats, els veia molt més grans que jo, i absorbia amb curiositat i admiració tot el que m’explicava el Pere sobre temes de muntanya mentre enfilàvem (ell amb una motxilla vermella enorme a l’esquena, que recordo com si fos ahir, i jo, amb una de molt més petita) les primeres costes de la Serra de Busa. Casualment, son fill, l’Oriol, quan ajudava la Carme, sa mare, en el negoci familiar, el magnífic establiment Marinada de plats cuinats, bacallaneria, etc., portava sovint la comanda als meus pares, al pis on han viscut els darrers anys. I, pel que m’han explicat, tots dos li donaven conversa i l’entretenien una estoneta, fins al punt que alguna vegada havia hagut de trucar sa mare reclamant-ne la tornada. L’Oriol havia teixit una enorme xarxa d’amics a l’escola on va estudiar, i no solament això, sinó que s’havia convertit en un dels puntals de l’activitat teatral i cultural d’aquell centre a causa de la seva personalitat: seriós, responsable, dinàmic... en definitiva, una bellíssima persona, joveníssima encara, amb tota la vida per davant, la mort de la qual és una pèrdua irreparable. Durant tota la tarda passaran per la Sala 2 centenars d’amics i d’amigues que voldran retre-li el seu homenatge pòstum. En molts moments, quan jo tregui el cap al passadís i contempli la gernació que omple de gom a gom el tanatori, pensaré: “Ni que sigui ma mare, Sala 1, 87 anys, llei de vida; Sala 2, la mort de l’Oriol Bergadà Esteve, de 24 anys, una gran putada”. En ser-li diagnosticat el càncer, l’Oriol es va decidir, seguint el consell d’algú, d’escriure un blog, per si la seva experiència pogués servir a qui es trobés en circumstàncies similars. Llegint els diversos posts us n’adonareu del grau de maduresa de l’Oriol. El títol que va decidir per al blog i les línies introductòries ja diuen molt per si mateixos:

“Limphome

Bloc en primera persona. Pensaments, reflexions i temes diversos en un moment complicat, però esperançador. Té com a objectiu el contacte amb persones que estiguin en un moment vital similar i vulguin expressar també la seva opinió.”

http://limphome.blogspot.com.es/

Greu

Dissabte, 19 de juliol. En això de les formalitats per donar el condol comprovo que també hi ha canvis. Jo estava acostumat a l’habitual “Us acompanyo en el sentiment” que, òbviament, és una fórmula comuna arreu i que he sentit tota la vida, però al tanatori constato que la gent més jove l’està substituint per “em sap greu” o “em sap molt greu”, la qual cosa, des d’un punt de vista de significat, respon exactament a allò que es vol expressar: lamento que s’hagi esdevingut aquesta mort. Haig de dir també que a mi, personalment, sempre m’ha costat molt d’usar les expressions diguem-ne ‘oficials’, precisament pel que tenen d’estereotips. Rares vegades m’han sortit de manera espontània. I no és que no hagi lamentat el traspàs d’aquest o d’aquella, sinó que m’he trobat més còmode amb una forta encaixada de mans, una abraçada, un petó o fins i tot amb algun comentari personal més proper al difunt o a qui rep el meu condol. Tanmateix, l’expressió del dolor per la pena d’un altre és una cosa ben íntima i personal, i per això aprecio tant els qui usen les fórmules d’habitud com els qui en prou feina fan una ganyota indefinible, no troben la manera d’expressar-se verbalment i t’estrenyen la mà o el bíceps amb força.

Adéu

Diumenge, 20 de juliol, 9.45 h. A l’hora de traslladar el taüt del tanatori a l’església, el personal de la funerària l’obre perquè mon pare ha demanat d’acomiadar-se de la dona que l’ha acompanyat durant seixanta-cinc anys de la seva vida. Com que l’han treta de l’urna de vidre climatitzada, està glaçada. El contacte dels meus llavis amb el seu front són un breu xoc emocional. El meu pare, segons abans, ho ha precisat amb una exclamació: “oh, que freda!”. A fora, fa una calor que bada les làpides. L’església és força plena. Hi haurà qui ja no se’n mourà perquè després del nostre enterrament vindrà el de l’Oriol. Mossèn Mateu oficia les exèquies. Atès el calendari d’actes litúrgics que omplen aquest diumenge no podem fer missa i ens emplaça a fer-la l’endemà mateix, dilluns, a les 8 del vespre. Mentre dura la cerimònia, miro de reüll el meu pare i el veig prou sencer. En un moment donat, el mossèn ens fa un senyal a la Roser i a mi i llegim el text que trobareu en l’entrada anterior a aquesta. Hem quedat que si em flaquegés la veu o l’emoció m’impedís llegir-lo, que continuï ella. I heus aquí que quan la Roser llegeix el paràgraf on s’evoca la poliomielitis, la malaltia del meu germà Rafel, no pot evitar les llàgrimes, però fent el cor fort i accelerant la lectura se n’acaba sortint. A mi també em tremolarà la veu en l’últim paràgraf. Finalment, amb el vistiplau previ de mossèn Mateu, demano un aplaudiment per ma mare, que l’homenatja amb estima en el temple de la parròquia de Sant Vicenç Màrtir. A la porta de l’església són molts els veïns que ens fan arribar el seu condol, que els agraïm de tot cor.

Enterrament

Diumenge, 20 de juliol. Seguim el cotxe de morts fins al cementiri de Santa Coloma de Cervelló i inhumem ma mare al nínxol de la família Boladeras. Els paletes que han tret la làpida tenen dificultats per tornar-la a posar. Hi ha massa gruix de ciment sec en un dels laterals i hauran de picar. Per tant, els demanem que acabin la feina un cop nosaltres haguem marxat. Col·loquem les corones i els rams de flors davant de la tomba i, a tall d’oració, en lloc de resar un parenostre o un avemaria, llegeixo el Cant espiritual de Joan Maragall que, a mi, si més no, m’omple molt més de reflexió i d’emoció que les oracions citades. Ens acomiadem i, abans de marxar, passem un moment per davant del nínxol de la família Castellano-Escamilla, pares del meu cunyat Lluís. Tant la família Boladeras com la Castellano-Escamilla són fills de la que algun dia serà República Independent de la Colònia Güell. El cementiri de Santa Coloma de Cervelló és bonic, força, i tots dos nínxols citats gaudeixen de vistes a la, de moment, hortícola i bonica ribera del Llobregat.

Recordatori Montserrat Sancho Cardiel (1927-2014)

Interior recordatori

La meva mare

Avui, durant la cerimònia exequial de la nostra mare, ma germana Roser i jo hem llegit com hem pogut la prosa poètica que copio a continuació de les fotografies. La vaig escriure quan feia poc temps que havien tancat la botiga i iniciaven una jubilació tardana.

Montserrat Sancho Cardiel (1927-2014)

Foto de família dels primers temps de La Joia

LA MEVA MARE ÉS UNA DONA MORENA I ATRACTIVA que m’ajuda a vestir-me i m’explica les coses que no entenc. Que m’abriga a l’hivern perquè no em constipi, que fa que vagi ben pentinat a l’escola i que vol que estudiï molt i que no em baralli amb cap nen. La meva mare, la senyora Montserrat de La Joia, ha estat botiguera fins fa dos dies. Si jo pogués frenar el temps —no deturar-lo del tot, no, només alentir-lo— ella encara seria botiguera i ens faria cada matí, a la Roser i a mi, un ou batut i continuaria compartint els secrets femenins i els dubtes materns amb la seva amiga Rosita Mallol.

S’agafa un ou i es trenca. Se separa el rovell de la clara. Es llença la clara transparent de la indiferència i de la fredor, i es posa en un got el rovell de l’estimació, amb molt de sucre de petons. A continuació es baten estimació i petons amb la cullera del seny. S’hi afegeix l’aigua de la vida de cada dia fins a tenir el got ple i s’hi posa una culleradeta d’educació familiar soluble. Es barreja tot durant uns breus moments i la beguda amorosa i alimentosa ja està a punt perquè els fills puguem emprendre l’escolar batalla diària.

¿Com són els records que, d’adults, associem a una mare? ¿Fotogràfics, epidèrmics, dolcencs, tuïtius, idealitzants, edípics, melancòlics? Són deliciosos, els records. És terrible, la memòria. Recordar és una fulla amb anvers i revers, i els humans som arbres caducifolis amb els peus colgats per les fulles seques dels records. Però el cicle natural va lligat al pas del temps i ens il·lumina sempre amb noves primaveres i estius que de vegades cal que sapiguem trobar o que vulguem veure.

D'esquerra a dreta, mon germà Rafel, jo, ma germana Roser i ma mare

LA MEVA MARE ÉS ARA UNA DONA JOVE i feliç, enamorada del seu home, el meu pare, i boja pel seu primer fill. El nadó té vuit mesos. I la vida, que de vegades es torna inesperadament un gos embogit, s’entregira de cop i mossega les cames del meu germà. És la poliomielitis. I aquest nom serà un fantasma que entrarà en moltes famílies d’una generació que es va quedar a les portes de la vacuna salvadora per la inoperància, incapacitat i mala fe del règim dictatorial d’aleshores. Encara avui hi ha països al món on mares i pares veuen un mal dia com els seus fills contrauen una malaltia que els afecta el sistema nerviós i els provoca paràlisi. Aquella dona jove i feliç va esdevenir jove i amoïnada, amb la més trista de les tristeses: la impotència davant d’un fet ineluctable que havia atacat el seu fill. Però el Rafelet és un rebrot joveníssim que a mesura que creixi s’empeltarà de qualitats que compensaran sobradament les seves mancances de mobilitat. Serà un nen eixerit, extrovertit, xerraire, simpàtic i —això sí— molt fet a la seva.

Després de tants dubtes i de gairebé set anys, va triomfar novament l’instint de l’espècie i va néixer la Roser. Com sempre passa a la vida, una de freda i una de calenta. La nena es va posar a caminar —per no dir a córrer— als nou mesos. I, aproximadament, vint-i-tres mesos després naixia el no esperat, fill d’un metge japonès, el doctor Ogino. Naixia el Jordi, un nen de reflexos lentets, que feia caca al menjador de casa, assegut en una cadireta de vímet foradada. Amb la botiga i els nens, la Montserrat de la Joia no donava l’abast, i la Roser passava temporadetes a casa dels avis materns, traslladant l’epicentre del seu petit terratrèmol a la rellotgeria Sancho, al carrer O’Donnell de Sant Boi de Llobregat.

De nit, les vetes i els fils, les cremalleres i els botons, els rellotges i les ulleres, les arracades i els anells, les mitges i els mocadors, els calaixos i els taulells, els tambors de brodar i els didals, la brillantina i les colònies a granel, els pantalons i les faldilles, els pintaungles i els pintallavis, les calces i els calçotets, els aparadors i les portes de ferro... cobraven vida i es reunien a la botiga, dissentien entre ells i criticaven les dependentes, l’amo i els fills de la casa, però quan arribaven a la mestressa de tot i de tots, a la senyora Montserrat, canviaven el to i es tornaven a fer amics. I, aleshores, ells, objectes protagonistes del somni real de comprar i vendre que els tocava viure de dia, arribaven al consens i acordaven uns punts fonamentals que farien possible que, a l’endemà, La Joia tornés a obrir les seves portes amb el gènere a punt i amb la seva líder indiscutible i estimada, la Montserrat, al peu del canó d’aquell món.

Al menjador de casa, a La Joia, en una celebració familiar

LA MEVA MARE ÉS ARA UNA DONA GRAN, àvia i besàvia, que es tenyeix els cabells blancs i que camina amb dificultat. És àvia de la Yasmin, del Jordi, de les bessones Natàlia i Cristina, del Nil, del Rafa, del Max i del Pau; i ha tingut la sort de conèixer dos besnéts: el Pau i el Jan. Pels néts i els besnéts no sent únicament estimació i afecte, sinó devoció, i ja ens en guardarem prou, els pares, de criticar els nostres fills davant d’ella. Si ho fem, on hi havia una àvia dolça i amorosa, hi veurem una matrona ofesa disposada a tot per defensar-los.

Fa pocs, però molts anys, que vaig allunyar-me de la seva falda. Mai no he estat un fill modèlic pel que fa a visitar-la tot sovint o a preocupar-me massa de com es troba. Durant anys m’he negat a pensar que ella em podia necessitar, perquè sempre he sentit que era jo —ni que fos amb la sola certesa de la seva presència al carrer Nou, número 19— qui la necessitava a ella. Com la majoria de fills, he estat egoista fins que m’he adonat que arriba un dia en què canvien les tornes i que són els pares els qui necessiten els fills.

Heus aquí un nen de reflexos lentets i una mare com no n’hi ha d’altra al món perquè és la meva, la nostra mare.

Els pares i els germans celebrant el 18è aniversari de les bessones,
la Natàlia i la Cristina

Ara fa just un any, ma mare va estar ingressada el mes de juliol
a la Clínica de Molins. El seu nét Jordi va fer aquesta fotografia
tan bonica dels meus pares parlant a l'extrem nord del passadís
de la segona planta, a tocar de l'habitació on va morir divendres passat,
18 de juliol de 2014. 

Lletra de batalla d’un escuder català que gasta per nom Jordi a un cavaller i llaurador de lletres valencià que anomenen Salvador, Salvaor o Voro

La fotografia de la portada de Quan truquen de matinada és de Francesc Vera,
un dels fotògrafs valencians més acreditats tant en el ram del reportatge
com en el de l'assaig fotogràfic.
Fotògraf antibarroc, auster, obsedit per la composició,
ha realitzat sèries impecables (Nocturnes, Walz, Urbs mínima).

Jo, Jordi Boladeras, desheretat de tot,

sense ofici ni terres, repto el senyor Vendrell

Grau, ací, en el seu terme, rei de la seua ploma

i del seu piu (piuàs!), a un combat encés,

verbal, alegre i viu, en les ribes del Xúquer

—i tant me fa si és dreta, a Riola, o esquerra,

a Sueca, que a mi totes les mascletàs m’eixorden

per igual i l’arròs d’ànec de regueró,

si és bo, m’abellix tant com un bon putxero.

Voro, el nostre combat serà amistós, pacífic

i a honor, llaor e glòria de l’insigne Camil

Albert i de Matilde i fills, néts i besnéts.

Camil, fill de l’acràcia terrenal, va combatre

el feixisme per fer lliberts dones i homes;

un combat, aquell seu, que també ha de ser nostre,

que no pot acceptar desercions ni treves,

perquè les males herbes de hui creixen demà

i s’escampen arreu; perquè els feixistes són rates,

no de marjal ni de bosc, sinó de claveguera,

i crien que fa fàstic; per tant, quin destarifo

si no estem a l’aguait i, damunt, els votem

perquè ens facin les lleis en nom d’immobilismes

i del retorn a èpoques contra les quals Camil

i Pere van lluitar al llarg del segle vint!

Mes tornem a la lletra de batalla amistosa,

amb concessió de perdó i de pietat,

i us he de dir, senyor lletrat, que la novel·la

amb què heu guanyat el premi de Ciutat de Sagunt

em pareix un magnífic exemple de tectònica

de plaques. Parle, és clar, del quid de l’estructura:

en l’escorça més externa, els capítols estan

mesurats en el nombre de pàgines —llevat

del dènou, que oficia de clímax de derrota

a Alacant: la mar fent de mur d’execució.

I, seguint amb el símil de l’escorça terrestre,

en la litosfera del llibre, l’acció

de cada època es mou per plaques que conformen

un mosaic on s’alternen narradors i dramatis

personae; d’exemple, ens serveix un capítol:

el díhuit. Fixem-nos-hi: comença parlant Pere

en primera persona i amb un diàleg directe

primer amb Raquel, i, aprés, amb Rafa, el director

del diari i vell company de lluites i fatigues,

ambientats en la més rabiosa actualitat;

incrustada apareix part de la sentència

amb què van condemnar a mort el suecà.

Girant full ens trobem amb una nova placa:

el narrador es torna omniscient i ens porta

al menjador de ca Matilde i Camil,

i sentim de què parlen, en la intimitat domèstica,

i en patim els neguits i tribulacions;

de cop i volta, però, el moviment tectònic

fa aparèixer un altre personatge de pes,

Marta, i ens traslladem a la Transició;

tenim, doncs, un capítol, tres moments temporals

diferents, dues veus narratives que casen

i es complementen bé, i una bona alternança

entre fragments d’estil directe i indirecte.

Aquesta varietat enriqueix i oxigena

la novel·la i lubrica el ritme de lectura;

una placa desplaça l’altra i, entre totes,

descobrim el trellat estructural del llibre.

Quan truquen de matinada o, tal vegada,

“Quan fumen a totes hores”? M’assalta un dubte fals:

Jaume Primer i Ausiàs March eren fumadors?

Tirant lo Blanc fumava? Doncs no, perquè sabeu

bé que el tabac arriba d’Amèrica al segle XVI...

En canvi, Pere, Marta, el mestre Fuster, Camil,

Raquel, Vicent, Rafa... Júlia se’n va deixar...

Xe, collons, aquí fuma tot Déu, i, d’aquest fet,

en vull destacar un tret: el retrat

realista que impregna les cent cinquanta pàgines,

el qual, malgrat les dosis de ficció, esdevé

un valor: no estem davant d’una obra políticament

correcta i pensada per a un lector tipus,

sinó immersos del tot en la sinceritat

literària —i podria afegir que vital— del seu autor,

la qual cosa no nega que siga ficció.

Molts dels presents, llegint-la, trobem el Voro amic

en un munt de detalls repartits o escampats

conscientment (o no) en els distints personatges

que l’habiten, per bé que Pere s’endú la palma.

“—Convida’m a fumar, Vicent —dic quan encara no hem travessat la porta del carrer.

—Quina novetat!

—És estrany que no haja baixat Raquel —diu Vicent.

—Mira, ja ve —li conteste.

—Estava fumant-me. Doneu-me una cigarreta, que no en tinc —diu Raquel ansiosa.

—Haurà de ser Vicent —dic, mentre mire la cara de Vicent.

—Com sempre —diu remarcant les paraules, però sense perdre la resignació i el sentit de l’humor.” (pàg. 111, cap. XVI)

¿Per què l’autor no fa que Pere siga un home

alt, ben guapet de cara? Perquè no ho necessita,

i perquè el seu és més un món d’antiherois

reals de carn i ossos que d’herois de cel·luloide.

“Li agradava perquè li havien ensenyat que l’home havia de ser més alt que la dona i, en els moments transcendents, quan es miren de veritat, ella mira cap a dalt i ell mira cap a baix... Quina mentalitat més masclista! I tant!, mira, jo, per raons evidents no he tingut mai la sensació de mirar des de dalt una xica. No l’has tinguda, però tampoc no has tingut cap complex amb la meua cosina, que et passava dos pams.” (pàg. 90, cap. XII)

Que parlar d’alter ego sigui fàcil i tòpic

no nega la realitat que va ser el nostre autor

qui va rebre l’encàrrec de Fuster d’endreçar

i anotar les memòries de Matilde Gras,

i també és Salvador Vendrell Grau qui s’embranca

a gaudir del servici militar l’any mateix

que Tejero es presenta tricornat al Congrés

de Diputats un trist 23-F.

Ves per on, Voro, igual que Pere i que el pesat

que us parla, va anar a Mallorca a fer el soldat.

D’altra banda, haig de dir que el Pere d’aleshores

té un punt de timidesa, com el nostre home a Riola,

sobretot quan es tracta de lligar amb el sexe

fort, és a dir, amb dones.

Pere està al pub amb Marta, fumant porros, és clar!,

amb bons temes de jazz, xarrant i prenent copes,

en els anys agitats del postfrancohamuerto.

Pàgina 16, llig literalment el primer gran bes de la nit:

“La vaig besar en el front i la vaig treure de dubtes”.

Pàgina dèsset, i ara serà ella la tímida:

“M’abraçà i em va fer un bes a la galta abans que jo poguera dir res més”.

En el front... A la galta...

I poc abans d’acabar el capítol ve el tercer

petó entre dos bons amics que s’atrauen i es desitgen.

Redoble de tambors i de timbales i...

“La vaig besar i vaig entrar a casa”. Homeee!

Així sí que costa d’avançar en les relacions humanes.

Supose que, conscient que els lectors actuals

ja no estem fets a tant de puritanisme en obres

de ficció, en el capítol tres, datat en 2013,

amb una tal Júlia, passarà de zero a cent

en un tres i no res: “La bese. És un bes ansiós, delerós, amb les boques mossegant-se i les mans arrencant a grapallades la poca roba que ens vist”.

Ara sí, company, la fruita madura i les dones... verdes!

Prou conyetes i deixeu que adopti

per uns breus moments un to més seriós:

la novel·la de Voro contribueix també

a fer didàctica de la memòria històrica

o, si ho preferiu, de la memòria democràtica,

perquè Quan truquen de matinada

recupera en les seves pàgines

els processos de lluita a favor

de la democràcia i de la pau

que van travessar tot el segle vint.

I no podem oblidar que l’autor

és, des de fa molts anys, professor d’institut,

i que ha explicat per activa i per passiva

als seus alumnes que, en situacions de dictadura,

la història "oficial" manipula o nega

la memòria històrica, com va succeir

en aquest nostre país durant el franquisme;

com encara, desgraciadament, passa;

¿serà per això que els crims del franquisme

encara avui no es poden investigar?

A més a més, l’autor fa política

quan parla dels temps actuals,

i fa política perquè va ser un bon deixeble

de Fuster, qui deixà escrit això: “Cal no oblidar

que tota política que no fem nosaltres,

serà feta contra nosaltres”. (Política, Diccionari per a ociosos)

Unint aquesta idea de memòria històrica

a les vicissituds de Camil i Matilde,

d’una banda, i de Pere i Marta, d’una altra,

adonem-nos que hi ha un paral·lelisme

entre el record d’uns fets —les memòries de Matilde—

i el record d’un amor —l’amistat Pere-Marta—,

la constatació d’un oblit de trenta anys,

i el desig de reprendre totes dues històries

per tancar-les com cal:

la reparació de l’honor dels vençuts,

en un cas, i la comprensió d’una relació

complicada, en un altre. Se m’acut que en el llibre

assistim, metafòricament, a dos enterraments

que la història havia impedit d’oficiar

com es mereixien: història i microhistòria.

Podria fer durar aquesta lletra de batalla

anys i panys, tants com els que fa que dura

la meua amistat amb aquest lletraferit

i amb la seua estimada família;

però he parlat de concessió de pietat.

Les armes seran pactades el dia

del combat que es farà al pont del riu

i com a jutges convidarem l’emperador

de Constantinoble, el Gran Turc,

Tirant lo Blanc i Carmesina,

Matilde Gras i el mateix Camil Albert.

Aquestes són les meues condicions,

ah!, i una última: llegiu-vos el llibre

perquè és magnífic; i és magnífic perquè

té de tot: és històric, és amorós, és irònic,

és escèptic, és culte, és emocionant,

és alegre, és trist, i, a més, està molt ben escrit.

Deixeu-me acabar aquest anàrquic paper

(no caldria, sinó!) amb un petit retret

de caire lexical: ¿com és que no apareix

ni que siga un sol cop la paraula “fogona”?

L’he trobada a faltar. Segur que a la propera

novel·la hi serà. Em torne a posar seriós,

per acabar, ara sí, amb una cita i un poema.

La primera és de Winfried Georg Sebald, que diu:

“Seria hipòcrita mirar enrere, cap als anys 1940-1945,

i dir que va ser una època terrible. Crec que encara

ens trobem de ple en aquesta època”.

Quan la vaig llegir vaig pensar que es podia

formular igualment fent-la extensiva als anys

1936-1939 de la guerra civil espanyola,

preàmbul d’assaig de la segona guerra mundial.

I el poema és de Vicent Andrés Estellés. Apareix per primera volta en El llibre de meravelles, el 1971, i després, amb tres versos menys, en el llibre X del segon volum de Mural del País Valencià. És aquesta la versió que llegiré i que dedico a Camil Albert i a tothom qui ha defensat i defensa les llibertats dels pobles, de les cultures i dels homes i dones que han lluitat i continuen lluitant per un món millor, més just i solidari.

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teva paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no sigui la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.

Moltes gràcies!

D'esquerra a dreta, Vicent Olmos, historiador i director de l'editorial AFERS; Salvador Vendrell, escriptor i catedràtic de l'IES Joan Fuster de Sueca; Jordi Boladeras, professor de català per a adults; i Joan Baldoví, diputat de Compromís al Congrés de Diputats i professor de l'IES Joan Fuster de Sueca. Claustre de l'Espai Joan Fuster, a Sueca.

Amb Voro i Baldo, aprofitant l'avinentesa per fer publicitat
de Diari de matinada, el nou disc de Trast

Crònica de mitjanit per a un "Diari de matinada"

Divendres 2 de maig de 2014 / Festa Major de Montagut / Concert de The locos, Deskarats, Trast i Rescat

A quina hora comença el ‘ball’?

Ho demana un parroquià d’El Collet, l’únic bar de Montagut, a les amables cambreres de la barra. A dos quarts de dotze, li responen. Doncs a tres quarts som a la sala habilitada per al concert. Els organitzadors, a més de les tanques creuades reglamentàries, també hi han muntat una barra poblada d’unes vint persones en actitud animada, però d’esquena a l’escenari, de moment... Escalfen motors amb la cervesa a la mà. Com que nosaltres som forasters de més de mig segle de vida, el públic jove ens mira amb una certa perplexitat. L’escenari és a punt i queda ben clar quin és el grup teloner de la nit perquè una llampant pancarta-logotip l’anuncia: és Trast, la banda del Baix Llobregat que se n’orgulleix de ser-ho i ho proclama als quatre vents. Tothom qui ha tocat sap com és de difícil d’obrir un concert quan no jugues a casa... i, encara més, quan el grup a qui correspon aquesta feina d’ariet encara no és prou conegut. No obstant això, Trast és una formació amb cara i ulls que no s’arronsa davant de cap repte musical perquè ja comença a portar un grapat d’actuacions a les cames, als braços, als dits, als llavis, a la veu, a la memòria i a la furgo.

A vegades l’escepticisme no funciona

Engeguen amb l’energia que els caracteritza, i l’Albert Martí, veu i guitarra, immediatament deixa clara la intenció del grup als que hi veuen més enllà de la birra. Com que ‘a bon entenedor, breu parlador’, l’actitud musical de la banda ve a dir això mentre comença a tocar: ei, gent, no ens coneixeu, és massa d’hora, fem de teloners, tots portem la panxa pleneta d’haver sopat i ara us feu els desmenjats i els escèptics davant el desconegut, però teniu les cançons comptades i us farem moure al nostre ritme, i, finalment, aplaudireu quan ja serà massa tard, perquè la nostra hora, avui, a Montagut, s’haurà acabat.

I així serà. Trast porta el concert estudiat al més mínim detall i els temes, a ritme d’ska, de reggae, de rock, de rumba i de versions pop-rock (és a dir, de mestissatge), s’empenyen l’un a l’altre i es filtren a la sang del personal que va arribant i que encara es fa l’estret... perquè això és el que toca quan és la primera vegada que sents i veus una banda que és a punt de publicar el primer disc —Diari de matinada, un treball impecable— i encara s’ha de guanyar la crítica i els corifeus habituals de la cosa nostra musical. A vegades l’escepticisme no funciona, i el públic amb més orella i amb menys tòpics musicals a les espatlles comença a intuir que aquests teloners són collonuts.

Els temes entren bé i les lletres són per a tothom, però òbviament parlen dels problemes i de les expectatives (frustrades o no) de la fauna jove actual.

Músics que ho donen tot

Les diferents seccions musicals ho donen tot i amb nota alta. El Ferran Ollé a la guitarra toca ràpid i alegre, amb una tècnica que no embafa. El Gerard Martí al baix fa allò tan difícil que sempre toca fer a aquests instrumentistes: ser-hi plenament sense que ho sembli massa. El bateria, l’Aleix Comas, marca el ritme infernal, humà o angelical que convé i quan convé. Les veus, la Laura Pagès i l’Albert Martí, formen un duet singular. La veu de l’Albert és intensa, viva i trepidant. S’enganxa al paladar de l’orella de qui l’escolta. La de la Laura, molt més fina, posa el contrapunt de frescor i tendresa que alguns temes i molts moments demanen. Totes dues veus es fan mal·leables amb relació a la instrumentació que les acompanya. El teclat i l’acordió són en mans de Sergi Torrecillas, i la seva integració en el conjunt respira ofici i dedicació. I no ens podem deixar els vents, perquè sense ells aquesta banda no sonaria igual. Trombó i saxo, Caterina Gómez i Nil Boladeras respectivament, tenen molt clar el seu poder i l’administren amb precisió i intensitat al servei del conjunt i de la composició, però també molt conscients de no abusar-ne. Quan bufen es nota, i el grup i el públic s’inflen de valent amb la força que transmeten.

En aquest concert, es troba a faltar la presència del David L. Morcuende, que en el seu paper de backliner, sosté la cohesió del grup i en dinamitza la presència a l'escenari. 

Camina que caminaràs, uééé, uóóó!

Camina que aconseguiràs, uééé, uóóó! I com que d’això es tracta: de caminar i d’anar endavant per aconseguir allò que perseguim, Trast ho té clar i fa el seu concert a Montagut davant d'unes setanta-cinc persones (que van arribant a poc a poc, perquè la nit és llarga), amb la mateixa energia que el va fer a la sala Apolo 2 de Barcelona davant de prop de tres-centes. Acabada la seva actuació, les altres tres bandes ho tindran bastant més fàcil i, sobretot, trobaran el públic escalfat i a punt. Pujarem tots ben amunt! Les noies i els nois de Trast han fet una feina impecable. També en això —engegar un concert partint de zero—, els membres del grup han demostrat la seva professionalitat: Un nou paradís per al tan esperat Diari de matinada. Felicitats!

D'esquerra a dreta: Sergi Torrecillas, Albert Martí, Laura Pagès i Gerard Martí

D'esquerra a dreta, els vuit components del grup (menys el David, que no hi pot ser): Ferran Ollé, Caterina Gómez, Aleix Comas, Albert Martí, Nil Boladeras, Sergi Torrecillas, Laura Pagès i Gerard Martí

L'Albert i la Laura en acció, escalfant l'ambient

El Nil en un solo