L'home a celebrar

Eugeni Andreu Garro, l'home a celebrar, amb les tres filles

L’home que ha nascut a Sant Vicenç dels Horts un 13 de juliol de 1931.

L’home que ha vist com son pare moria a la guerra.

L’home que, des de petit, ha ajudat els avis a tirar endavant la terra.

L’home que s’ha llevat a la matinada, ha passat pel Born, ha descarregat al mercat de Sant Antoni, ha muntat la parada i ha començat a vendre fruita i verdura fins que han arribat la dona i les filles, i se n’ha anat a esmorzar com Déu mana.

L’home que, a mig matí, ha agafat la furgoneta i ha fet camí directament al camp de Pallejà.

L’home que ha llaurat, ha cavat, ha fangat, ha eixarcolat, ha sembrat o ha collit, i que, cap al tard, quan ja gairebé no s’hi veia, ha tornat a casa.

L’home que, abans de pujar a sopar, ha encaixat fruita o ha triat pomes.

L’home que escolta la ràdio.

L’home que beu amb porró.

L’home que fumava caliquenyos.

L’home que mai ha tingut un no a qui li ha demanat ajut per fer mudances i carregar mobles i andròmines.

L’home que estima la dona i les tres filles amb un amor de debò i una immensa paciència.

L’home que pateix quan s’ha de patir, i que menja, beu i folga quan s’ha de folgar.

L’home que és del Barça.

L’home que juga a la loteria.

L’home que ha tingut una fortalesa física natural, que ha dormit poc, que ha treballat com pocs i que ha superat malalties compromeses.

L’home que valora l’ordre i la disciplina.

L’home que creu que ell i el seu país han de ser tan lliures com qualsevol altre, perquè ni ell ni el seu país no deuen res a ningú.

L’home que llegeix el diari Avui cada dia.

L’home que respecta les creences dels altres a canvi d’una sola condició: que respectin les seves.

L’home que fluixeja una mica de vista i que ha perdut molta oïda.

L’home que és feliç de tenir al seu costat una dona com la que té i de la qual sempre ha estat enamorat.

L’home que té un cor gran, mèdicament diagnosticat, i un gran cor, generosament, personalment i familiarment posat a prova.

L’home que és un exemple de bondat i valors.

L’home que ha estat, és i serà pagès tota la vida.

L’home que és el meu sogre i de qui encara aprenc cada dia.

Sí: l’home aquest, l’Eugeni Andreu Garro, avui fa 80 anys, i tots fem pinya al seu costat per celebrar-ho i, sobretot, per celebrar-lo.

Per molts anys!

Sant Vicenç dels Horts, 13 de juliol de 2011

ValliranArtística

En nom de ValliranArtística, la Rosa de Mena i la Sandra Fisas van tenir l'amabilitat de fer-me aquesta entrevista a la Biblioteca Josep Maria López-Picó de Vallirana, i el Jean-Christophe Martín d'il·lustrar-la.

Ara, també en nom de ValliranArtística, han tingut la gosadia de publicar-la en el seu bloc.

Per si us vagués de llegir-la en algun moment d'aquests dies caniculars, aquí en teniu l'enllaç:

http://valliranartistica.blogspot.com/2011/07/jordi-boladeras-1960-escriptor.html#comments

Jordi Boladeras (1960) - Escriptor

Entrevistat per Rosa de Mena i Sandra Fisas

9 de juny de 2011

"A vegades es diu que sobren premis i que s´edita massa. Jo sempre contesto que no sobra res... si de cas, falten lectors."

 

Nenes i nens sahrauís, jazz, sardanes i independència

Capçalera del bloc Jazz Club la Vicentina. Hi trobareu la crítica dels concerts i fins i tot podreu escoltar-los: http://jazzclublavicentina.blogspot.com/

Ahir a la tarda, a Sant Vicenç dels Horts, va haver-hi la benvinguda oficial de l’Ajuntament als nens i nenes sahrauís acollits a la nostra vila. L’alcalde Oriol Junqueras va fer una breu però interessant reflexió sobre la difícil situació del poble sahrauí a l’exili. Nenes i nens jugaven a pilota —descalços, uns quants, per anar més còmodes— damunt la terra del pati de Can Comamala on es feia l’acte.

Tres hores més tard, a la plaça de Sant Jordi, s’hi celebrava un concert de tres magnífics combos amb motiu del 2n Festival de Jam Sessions de SVH. A tres quarts de dotze de la nit va aparèixer novament l’alcalde Junqueras, amb bicicleta i una samarreta amb la llegenda “10 anys construint independència”. S’hi va quedar una estona gaudint del jazz i petant la xerrada amb els veïns que s’acostaven a saludar-lo.

Després de tants anys de lluita perquè SVH no sigui només una ciutat “dormitori” de la conurbació de Barcelona, sinó un poble culturalment viu i despert del Baix Llobregat, sembla que alguna cosa està canviant: nens sahrauís, jazz i un alcalde amb samarreta construint independència.

I avui, sopar festiu amb els nens sahrauís al Poliesportiu del c. Sant Miquel, sardanes a la plaça Narcís Lunes i segon concert del Festival de Jam Sessions a la plaça Sant Jordi.

A llibertat em convides!

Pregó de la festa del Trèvol

Veïns jugant a petanca. Fotografia d'arxiu de 1984 de l'Associació de Veïns El Trèvol

El moment d’esplendor de les lluites veïnals per fer ciutats i barris dignes i ben equipats va coincidir amb la fi del franquisme. Durant la transició, els joves i no tan joves que van lluitar pel moviment veïnal del nostre barri van trobar un nom idoni —El Trèvol—, l’origen del qual, per a molts, potser us és desconegut.

Aquests abanderats del moviment associatiu veïnal volien donar protagonisme a quatre zones urbanístiques limítrofs: una, Can Ros; dues, el Serral; tres, la plaça Narcís Lunes i l’edifici Estrella; i, quatre, la resta d’edificacions a banda i banda dels carrers de Jacint Verdaguer i de Barcelona i transversals fins al carrer de Doctor Robert. D’aquest conglomerat de quatre grans peces urbanístiques, prové el nom El Trèvol.

Tothom sap que els trèvols de quatre fulles s’associen a la idea de sort i de prosperitat. El Trèvol, el nostre gran barri, ha tingut bons i mals moments, sovint lligats als avatars de la mateixa història tant del país com municipal. S’ha dit que els ajuntaments democràtics han anat desmobilitzant progressivament els moviments veïnals. I per què? Doncs per estalviar-se el toc crític i d’atenció permanent quan les coses no es fan bé. Però la història ens ensenya que cal vetllar permanentment per tot: per la garantia de les llibertats individuals i col·lectives, pels drets adquirits de la classe treballadora, per les polítiques socials igualitàries i progressistes, pels projectes urbanístics racionals, per la sostenibilitat mediambiental...

Tots els veïns del Trèvol hem de continuar vetllant i lluitant durant tot l’any pel nostre barri. Això sí: quan arriba l’estiu, el primer cap de setmana de juliol, arriba també la nostra festa, la Festa del Trèvol. Disfrutar-la és ben fàcil! Només cal apagar la tele, sortir de casa i participar en qualsevol dels actes que la nostra associació de veïns ha organitzat. Petits i grans hem de sortir al carrer amb ganes de passar-ho bé i de gaudir de la companyia de les veïnes i dels veïns que compartim un mateix territori urbà. Amb paraules del poeta Vicent Andrés Estellés: "No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu".

Visca Sant Vicenç dels Horts, visca el Trèvol i visca la nostra festa!

Un Ple ple a pler

Dijous, 30 de juny de 2011. Primer Ple extraordinari del nou mandat municipal.

19 h. Engego la ràdio. M’afaito. Comença el primer ple vespertí del nou equip de Govern de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. Feia cinc o sis anys que l’emissora municipal Ràdio Sant Vicenç no retransmetia els plens de l’Ajuntament, els quals, d’altra banda, es feien els divendres a les 10 del matí.

19.10 h. Continuo escoltant el ple. Em dutxo.

19.20 h. Segueixo el ple amb interès i somric a causa d’algunes intervencions. M’eixugo.

19.25 h. El ple es desenvolupa amb plena normalitat i sóc feliç de poder-lo escoltar per la ràdio. Em vesteixo.

19.30 h. Engego un transistoret portàtil i continuo escoltant el ple. M’adono, pel soroll de fons, que la sala de sessions de l’Ajuntament és força plena de gent. Engego l’ordinador i busco, a la Guia Urbana de Barcelona en línia, l’adreça exacta del restaurant on hem quedat per sopar amb l’escriptor Andreu Martín els seus alumnes de novel·la.

19.35 h. Apago el transistor i vaig a buscar el cotxe. Hi pujo, sintonitzo Ràdio Sant Vicenç, Emissora Municipal, i me’n vaig cap a Barcelona.

19.45 h. Per l’autopista, a l’alçada de TV3, continuo escoltant la ràdio del meu poble. M'indigna sentir el portaveu de l’oposició del PSC —el mateix partit polític que, els darrers anys, havia prohibit l’emissió dels plens per la ràdio— exigir el compliment d’un Reglament Orgànic Municipal tan participatiu que, entre d’altres perles, exigeix: “Per intervenir com a ciutadà en les sessions ordinàries plenàries, s’haurà de demanar per escrit amb una antelació mínima de dos dies hàbils a la seva celebració, indicant el motiu i la matèria sobre la que es vol fer la intervenció. El temps de les intervencions no podrà excedir de dos minuts.”. Ja es veu que aquest ROM podrà ser moltes coses, però que de participatiu no ho és gens.

19.48 h. Els cotxes alenteixen el pas, però jo continuo sentint el primer ple municipal del nou mandat sorgit arran de les darreres eleccions municipals i escoltant tan tranquil·lament Ràdio Sant Vicenç.

19.50 h. És increïble! Amb l’Hospital de Sant Joan de Déu com a referència visual, encara escolto per ràdio l’Oriol Junqueras, l’Imma Prat, la Petri Garcia, la Cati Mestres...

19.55 h. ...I escolto també la gent del poble que omple de gom a gom la sala de sessions i aplaudeix, just en aquell moment, la paraula seriosa, tranquil·la i serena de l’alcalde que convida tothom a seguir els plens, a partir d’ara, en directe, per la televisió local o per la ràdio municipal, i a una hora racional per al comú de la gent com un servidor. Dins el cotxe em sorprenc cridant, tot sol, “Sí, sí, sí, això és llibertat!”.

20 h. S’acaba el ple extraordinari i, a l’entrada de la Diagonal, la interferència d’una altra emissora m’impedeix de continuar sintonitzant Ràdio Sant Vicenç. Em poso un CD de Cris Juanico i m’endinso en la ciutat comtal.

¿Com és possible que l’equip de Govern format pel PSC-PP hagi pogut prohibir durant els últims anys el dret dels ciutadans a escoltar els plens municipals del nostre Ajuntament per l’emissora municipal que, des de les primeres eleccions democràtiques, sempre s’havien radiat? ¿No vindran de casos com aquest la decepció i el desengany dels ciutadans envers la política i els polítics?

Passacarrers

La Queralt, joveneta patumaire de pro, mostrant el seu barret antiespurnes a la Mercè

D'una visita llampec quasi furtiva al Passacarrers de la Patum va néixer, dissabte passat, dia 25 de juny, quasi automàtic, aquest poema. Molt amablement l'Helena (la Roqué) i el Pep (el Camps) ens van acollir al seu balcó, que dóna a la plaça de Sant Ramon. Des d'allà vam tenir una visió privilegiada dels salts de Maces, de les Guites i del ball de Gegants.

La Queralt, la seva filla, que és a punt de fer un anyet, té uns ulls tan grossos que encara és hora que parpellegi davant l'esclat dels fuets. Prèviament, un cop més vaig declinar la invitació del Teti (el Montaner) perquè saltés amb les Maces. L'any que ve, si Déu vol! Un no pot segar, escriure i saltar el mateix dia! O sí...?

L'anècdota que obre el poema és real: abans d'anar a Berga, vam estar segant la mala herba de l'era de les Cases, al veïnat de Palmerola.  

... 

                                  Passacarrers

Havent segat la mala herba de l’era,

he trescat d’amagat cap a Patum

―no ho sabia ningú―, i m’hi he trobat

uns quants milers d’humans que em guardaran

el goig secret de fer el Passacarrers.

D’ací d’allà empentat, gens afogat,

m’he sentit tan feliç entre la gent,

que he ben comprès els ibers bergistans,

enfrontats als romans, bo i defensant

amb ungles, foc i dents allò que és seu.

Maces, Guites, Gegants, ha arribat l’hora

de lluitar sols, en nom dels berguedans,

per fer més lliures tots els catalans!

La Patum 2011

Feliços de ser anys

Feies un any i no em vaig resistir

a demostrar —davant l’única espelma

preceptiva que estaves obligat

a bufar— que eres precoçment loquaç.

Nil, quants anys fas, avui? I tu vas dir,

seriós i amb la lliçó ben apresa,

Un, i movies el ditet així.

Una síl·laba a canvi d’un saquet

de minuts invertits en l’àrdua gesta.

A taula, la família, expectant

i foteta, es va posar a aplaudir

i a cantar Aniversaaari feeeliç...

Divuit en fas avui, i som aquí

insuflant heli als records

perquè s’enfilin —ingràvids i lliures,

de mil textures, ritmes i colors— 

més enllà del present que ens toca viure.

A qualsevol edat i en molts moments

hi ha raons per pensar que la vida

és una puta merda ensangonada,

un execrable cagalló per séquia.

No ho tindràs fàcil. Mai no és fàcil, viure.

Tanmateix, allistar-se a la renúncia,

claudicar, ingressar en l’abandó...

és convidar la boira a entrar a casa;

és ajornar sine die un bon concert;

és deixar incomplet l’àlbum de cromos

de l’existència —en fi, un disbarat!   

I viure, què collons, és l’aventura!

L’arriscat i apassionant viatge

durant el qual creixem, gaudim, patim,

aprenem, estimem, guanyem, perdem,

i, inevitablement, ens transformem.

En fas divuit i ja tens una amiga

al teu costat que no et deixarà mai.

Acarona-la amb els dits i fes-li trenes

de ritme, melodia i harmonia.

Toca-la bé i deixa que ella et toqui.

Sí, penetra-la i que et penetri a pler.

La música és una amant exigent

que et tornarà amb escreix aquest amor

sincer, tenaç i obert que li professes.

En fas divuit i tens, per sort, molts focs

cremant, i encara molts més per encendre.

No ho dubtis pas: tots els que som aquí,

mentre puguem, t’avivarem a encendre’ls.

Tu en fas divuit i, ai!, nosaltres hem envellit,

però, fill meu, som feliços de ser,

som feliços de ser anys, i, ara i aquí,

poder tornar-te a dir: Nil, per molts anys!

 Sant Vicenç dels Horts, 13 de juny de 2011