Passacarrers

La Queralt, joveneta patumaire de pro, mostrant el seu barret antiespurnes a la Mercè

D'una visita llampec quasi furtiva al Passacarrers de la Patum va néixer, dissabte passat, dia 25 de juny, quasi automàtic, aquest poema. Molt amablement l'Helena (la Roqué) i el Pep (el Camps) ens van acollir al seu balcó, que dóna a la plaça de Sant Ramon. Des d'allà vam tenir una visió privilegiada dels salts de Maces, de les Guites i del ball de Gegants.

La Queralt, la seva filla, que és a punt de fer un anyet, té uns ulls tan grossos que encara és hora que parpellegi davant l'esclat dels fuets. Prèviament, un cop més vaig declinar la invitació del Teti (el Montaner) perquè saltés amb les Maces. L'any que ve, si Déu vol! Un no pot segar, escriure i saltar el mateix dia! O sí...?

L'anècdota que obre el poema és real: abans d'anar a Berga, vam estar segant la mala herba de l'era de les Cases, al veïnat de Palmerola.  

... 

                                  Passacarrers

Havent segat la mala herba de l’era,

he trescat d’amagat cap a Patum

―no ho sabia ningú―, i m’hi he trobat

uns quants milers d’humans que em guardaran

el goig secret de fer el Passacarrers.

D’ací d’allà empentat, gens afogat,

m’he sentit tan feliç entre la gent,

que he ben comprès els ibers bergistans,

enfrontats als romans, bo i defensant

amb ungles, foc i dents allò que és seu.

Maces, Guites, Gegants, ha arribat l’hora

de lluitar sols, en nom dels berguedans,

per fer més lliures tots els catalans!

La Patum 2011

Feliços de ser anys

Feies un any i no em vaig resistir

a demostrar —davant l’única espelma

preceptiva que estaves obligat

a bufar— que eres precoçment loquaç.

Nil, quants anys fas, avui? I tu vas dir,

seriós i amb la lliçó ben apresa,

Un, i movies el ditet així.

Una síl·laba a canvi d’un saquet

de minuts invertits en l’àrdua gesta.

A taula, la família, expectant

i foteta, es va posar a aplaudir

i a cantar Aniversaaari feeeliç...

Divuit en fas avui, i som aquí

insuflant heli als records

perquè s’enfilin —ingràvids i lliures,

de mil textures, ritmes i colors— 

més enllà del present que ens toca viure.

A qualsevol edat i en molts moments

hi ha raons per pensar que la vida

és una puta merda ensangonada,

un execrable cagalló per séquia.

No ho tindràs fàcil. Mai no és fàcil, viure.

Tanmateix, allistar-se a la renúncia,

claudicar, ingressar en l’abandó...

és convidar la boira a entrar a casa;

és ajornar sine die un bon concert;

és deixar incomplet l’àlbum de cromos

de l’existència —en fi, un disbarat!   

I viure, què collons, és l’aventura!

L’arriscat i apassionant viatge

durant el qual creixem, gaudim, patim,

aprenem, estimem, guanyem, perdem,

i, inevitablement, ens transformem.

En fas divuit i ja tens una amiga

al teu costat que no et deixarà mai.

Acarona-la amb els dits i fes-li trenes

de ritme, melodia i harmonia.

Toca-la bé i deixa que ella et toqui.

Sí, penetra-la i que et penetri a pler.

La música és una amant exigent

que et tornarà amb escreix aquest amor

sincer, tenaç i obert que li professes.

En fas divuit i tens, per sort, molts focs

cremant, i encara molts més per encendre.

No ho dubtis pas: tots els que som aquí,

mentre puguem, t’avivarem a encendre’ls.

Tu en fas divuit i, ai!, nosaltres hem envellit,

però, fill meu, som feliços de ser,

som feliços de ser anys, i, ara i aquí,

poder tornar-te a dir: Nil, per molts anys!

 Sant Vicenç dels Horts, 13 de juny de 2011

Oriol Junqueras, nou alcalde de Sant Vicenç dels Horts. Crònica en viu d'una sessió

Miquel Font, el regidor de més edat, lliura la vara d'alcalde a Oriol Junqueras

La sala de sessions de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts va ser reformada per l’equip de govern PSC-PP fa uns quants mesos. On abans hi havia el poble —un eixam—, ara hi seuen 21 regidors. I on abans hi havia 21 regidors, ara s’hi amuntega l’eixam i costa fins i tot de respirar-hi. A peu dret, mig asfixiat i amb les cortines tancades (no fos cas que entrés la llum del sol i se’ns il·luminessin les idees), m’he adonat del corromput i resclosit concepte de participació popular que ha tingut el PSC local fins avui.

A l’entrada de la sala de sessions hi ha quatre senyals de prohibició: prohibit fotografiar, prohibit enregistrar, prohibit telefonar i prohibit menjar. És a dir, deixant de banda la manduca, durant vuit anys ha estat prohibida la comunicació. Sempre, és clar, que no fos la versió oficial, la qual, en el cas dels plens municipals, havia de ser estrictament mediatitzada per l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament. Ja fa anys que, tot i tenir una ràdio municipal, el regidor pertinent al·legava, com si Tesla i Marconi mai no haguessin existit, que era impossible radiar els plens. Avui, al·leluia!, ha estat possible.

M’ha sorprès que, dels quatre exalcaldes vius de l’era democràtica, tan sols un hagi fet acte de presència (el penúltim, Ricard Pérez, d’ICV-EUiA, sempre conseqüent), i que els altres tres, casualment del PSC, no hagin pogut venir a un acte que es fa cada quatre anys i que se suposa que és un dels símbols de la salut democràtica del país.

El poble (enfadós, díscol i revés, ja se sap!), acostumat a rebre puntades de peu al cul durant vuit anys, un cop a la sala ha volgut dir-hi la seva amb algun comentari, exabrupte o víctors extemporanis, però la solemnitat de l’acte ha contribuït a amansir la fera dels molts humiliats i ofesos que hi havia amuntegats en els escassos metres quadrats de què disposàvem.

A la plaça de la Vila, més poble —els indignats— ens recordava que ja és hora que els partits comencin a democratitzar-se i que, quan governin, els polítics no siguin lacais llepaculs i corruptes del gran o del petit capital ni s’autoassignin privilegis i prebendes.

La mesa d’edat ha estat presidida per Miquel Font, de CiU, i per Jordi Gil, d’ICV-EUiA, representant, respectivament, les dues puntes d’edat dels membres electes del consistori. El Miquel ens ha fet un bon discurs conciliador i ha manifestat la necessitat de treballar de valent per al nostre poble més enllà de les naturals discrepàncies polítiques. Ha estat un mestre de cerimònies excel·lent, posant unes moderades notes d’humor que la pleballa hem agraït.

Després dels juraments i de les promeses a seques, de les promeses per imperatiu legal i d’una promesa feta ‘amb l’ajuda de Déu’ (que m’ha arribat al cor)... després dels discursos dels caps de llista i de la prosopopeia d’aquests actes... després que la inexcusable absència de l’alcaldessa sortint obligués el regidor de més edat a posar la banda i a lliurar la vara a l’alcalde entrant... després de l’alegria sincera del poble arraconat al fons de la sala... ha arribat, finalment, el discurs del nou alcalde Oriol Junqueras.

Mirant al poble, amb la serenitat i el rigor intel·lectual que el caracteritza, les seves paraules han estat dignes tant del rang amb què uns quants milers de vots l’hem investit, com de qui sap que governar no és un tripijoc de partidismes egocèntrics i mesquins, sinó la suma de valors com són la participació, el diàleg, el treball, el consens, la transparència, la fermesa, la humilitat, el rigor i l’austeritat. L’alcalde Junqueras ha parlat i el poble se n’ha alegrat perquè ha vist en acció un home obert, ponderat, just, clar i català.

Després, per la porta del nostre Ajuntament de 1927 han sortit el nuvi i les dues núvies: l’Oriol, al mig, flanquejat per la Petri i la Cati a banda i banda. Aplaudiments sincers, petons, abraçades, més d’una llàgrima, una traca, alguna consigna indignada i la sensació generalitzada que, amb aquest alcalde, deixem enrere vuit anys de reclusió mental, de curtesa de mires, de grisors palmàries i de manca d’il·lusió i d’horitzons estimulants... amb tot això, doncs, s'ha posat punt i final a la sessió d’investidura del nou alcalde Oriol Junqueras, celebrada el dia 11 de juny de 2011 a Sant Vicenç dels Horts.

Avui sóc feliç!

"Working" o com fer feliç la platea

Imatge del full de mà de Working, representada al Centre el maig de 2011

Divendres a la nit, cansat de treballar tota la setmana, me’n vaig anar al teatre al Centre, a treballar d’espectador amb Working.

“Teatre de poble..., un musical..., bah!”. Si algú caigués en la temptació de fer una valoració així de ràpida i injusta, cauria en el més greu dels errors dels mortals de poble: el prejudici.

Working és una obra rodona. Fa pensar, distreu i arriba al cor de tothom, perquè poc o molt tothom sap què vol dir guanyar-se el pa amb la suor del front.

És una obra ben equilibrada i la música, interpretada i cantada en directe, se’t fica a la sang i t’anima o entristeix al ritme del que es narra, absolutament entenedor.

Les ballarines —oh les ballarines!— què voleu que us digui: a mi m’han tornat boig. Ja sabeu com sóc.

I la relació qualitat/preu de la interpretació dels actors, tenint en compte que no n’hi ha cap que cobri un duro, és excel·lent. Tot i ser amateurs, a la immensa majoria, si jo fos empresari teatral, els pagaria com a professionals. Hi ha força interpretacions brillants, però me’n guardaré prou de dir noms: són un equip! I un equip que de seguida t’adones que ha treballat de valent i amb l’exigència no local sinó universal.

La feina de Sergi Ferrés, el director, és rotundament plausible i encomiable. Signa, en el programa de mà, un text sòlid. En un moment donat diu: “M’agradaria convidar-vos a buscar el personatge que us identifiqui”. I d’això (només d’això) en discrepo. Gràcies a les múltiples i diverses expressions artístiques i a la cultura del treball que tenim (per a bé o per a mal), a hores d’ara tots som capaços d’identificar-nos amb quasi tots els personatges. I d’aquí és d’on traiem la força moral de l’obra: l’espectador és capaç de discernir perfectament quin model laboral i professional cal assumir per ser més o menys feliç i quines realitats, per més que els poders econòmics tornin a abocar-nos a la pèrdua de drets laborals, hem de procurar no acceptar.

És per això que l’obra de Studs Terkel s’ha convertit en un clàssic: té la mateixa actualitat i ens fa de mirall igual que fa trenta-set anys, el 1974, quan es va publicar. La catarsi no ha minvat i, per tant, continua alliberant-nos... si més no durant dues horetes

A tot el magnífic, extens i pluridisciplinari equip que heu fet possible Working, moltíssimes gràcies! Heu fet feliç la platea.

. . .

Molt amablement, Xavier Torras m'envia aquest enllaç per veure algunes de les fotografies que va fer el dia de l'estrena:

http://www.flickr.com/photos/xaviertorras/sets/72157626609847865/

El meu homenatge a Acampadabcn

L'escriptor Joan Brossa de Barcelona,

l'escultor Juan Muñoz de Madrid

i els versets d'un servidor del Baix Llobregat

són el meu homenatge a la gent d'Acampadabcn.

Conversation piece (1994), escultures de Juan Muñoz (1953-2001)

                                             SALTAMARTÍ 

 

                              Ninot 

                              que porta un

                              pes a la base i que, 

                              desviat de la seva posició

                              vertical, es torna a posar

                              dret.

 

                              El poble.

            Joan Brossa, El saltamartí (1963)

 . . .

            Si sou tan endreçat, conseller Puig, 
            per què no depureu la vostra merda? 

            Al cor dels indignats no hi feu esquerda!

            Sou vós i els vostres llops sac de rebuig.

Bombona de butà presumptament implicada en els fets de pl. Catalunya

Estem indignats: Felip Puig acusa la meva pacífica bombona de ser un perill davant la hipotètica victòria del Barça.

La meva estimada bombona de butà i jo estem indignats davant la roda de premsa del conseller d’Interior Felip Puig, el qual l’ha inculpada de poder intervenir com a arma violenta davant una hipotètica victòria del FCB demà a la nit.

       —Sempre he estat pacífica i pacifista, jo. Que s’ha begut l’enteniment, aquest engalipa àvies! Ja en saben, ja, de parlar... I sempre, tard o d’hora, per justificar les accions policials violentes hi ha l’amenaça dels contubernis fantasmes: en temps de Franco era el judeomaçònic i el comunista, i ara parlen de grups provocadors i violents. Això d’avui no té justificació possible. Si els d’Interior s’avorreixen i volen jugar a lladres i serenos, que vagin a detenir polítics, banquers i caixers corruptes, grups neofeixistes, traficants de droga, integristes islàmics sonats o el president de la Telefónica que, per cobrar 8 milions d’euros a l’any, segur que n’ha de fer de molt grosses. Que deixin tranquil·la i en pau la gent que creu en un món millor i que hi treballa des de les places i carrers de les nostres viles i ciutats. Saps què et dic, Jordi, que ara sí que me n’hi vaig, a la plaça Catalunya. Si no volen xocolata, tres tasses... i una bombona de butà més. Sempre he estat pacífica, honrada i treballadora, jo. Què s’ha cregut aquest Puig...

Indigneu-vos!

La meva estimada Bombona de Butà llegint Hessel de bon matí.

Aquest matí, a primera hora, m’he trobat la Bombona de Butà llegint Hessel. Gairebé sense ni tornar-me el bon dia, m’ha dit:

—Què et sembla això, Jordi?: ‘Els responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i el conjunt de la societat no han de claudicar ni deixar-se impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercats financers, que amenaça la pau i la democràcia’.

—Estimada, em sembla que aquest avi savi i venerable té més raó que un sant. I sí: és obvi que els principals partits de l’Estat i de les autonomies; els bancs, les caixes, les asseguradores i d’altres entitats financeres; els intel·lectuals, els periodistes i els mitjans de comunicació; i fins i tot nosaltres mateixos, la gent senzilla del carrer, ens hem deixat entabanar i acoquinar per aquesta ‘dictadura internacional dels mercats financers’. El problema és que a tots aquests ‘responsables polítics, econòmics i intel·lectuals’ potser ja els va bé sotmetre’s al dictat dictatorial dels mercats financers mentre ells siguin cada dia una mica més rics i nosaltres una mica més pobres.

—I ara què, doncs?

—Ara, si tal com diu Stéphane Hessel al final del seu llibre, “Crear és resistir. Resistir és crear”, caldrà que sapiguem crear les mesures de desobediència civil necessàries per tal no solament de resistir a ‘l’actual dictadura internacional dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia’, sinó de salvar pau i democràcia amb l’objectiu d’aprofundir-hi per fer una societat més justa, participativa, solidària, integradora, ecològica i sostenible, on les diferències socials vagin a menys.

—Si no et sap greu, Jordi, de moment continuaré indignant-me... però, digue’m, com és que tenint gas natural a casa, m’estimes tant?

—Perquè ets una simple baula energètica de la cadena històrica del meu confort i benestar personals.

—Ah!

I la meva estimada Bombona de Butà ha continuat la seva lectura, mentre jo anava a la cuina a fer-me un cafè.