Presentació de "Columnes de paper" de Salvador Vendrell

Valcàrcel Fotògraf

Cliqueu aquest enllaç i gaudiu de les fotografies que ens hi presenta el Lluís.

http://www.facebook.com/home.php#!/pages/Valc%C3%A0rcel-Fot%C3%B2graf/140890455979981

N-51 Barcelona-Esparreguera: la nit és jove!

És un dels busos nocturns que solen agafar els joves per tornar de la capital a les poblacions del Baix Llobregat dellà de Sant Boi (les que no disposen d’un altre transport públic en aquella hora). Segons l’horari oficial, n’hi ha un cada hora des de la una fins a les quatre de la matinada. L’N-51 surt de la plaça de Catalunya a l’hora i 5 minuts i passa per la plaça d’Espanya a l’hora i 9. El meu fill sol agafar-lo per tornar de les seves sortides nocturnes i, tot sovint, ens explica les aventures del bus amb relació a l’incompliment dels horaris. Jo sempre havia cregut que l’excés del temps d’espera que el Nil ens detalla estava condicionat pel fet que solia arribar a la parada entre hores o tot just quan el bus acabava de sortir.

Ahir a la tarda vaig anar a Barcelona. Quina mandra, haver de conduir i gastar en pàrquings podent-m’hi traslladar llegint. Quina angúnia, haver de sopar patint per si, poc després, el vi i els mossos d’esquadra s’uneixen en un còctel sancionador. Per tant, fent un càlcul ràpid, vaig adonar-me que podia agafar el bus de tornada a la una o a les dues i escaig. I així va ser: a les dues i cinc era a la parada de l’N-51 a la plaça d’Espanya, la mateixa d’un munt de busos nocturns que van començar a desfilar per davant dels meus nassos: l’N-13, per exemple, que porta a Sant Boi de Llobregat té, en el mateix període de temps (d’1 a 4 h AM), cinc busos més; i l’N-17, que va a l’aeroport, quin festival: un bus cada 20 minuts, sí senyor!, perquè la infraestructura aeroportuària s’ho val. En canvi, els desgraciats que no tenim aeroport o que ja vivim més enllà de la primera “corona” de TMB, amb un bus a l’hora va que t’estrelles!

L’N-51 no va passar ni a les 2.09, ni a i 19, ni a i 29, ni a i 3.39, ni a i 49, ni a i 59, ni a les 3.09! Va passar a les 3.19 h. És a dir: una hora i deu minuts més tard del que marca l’horari. De les 2.05 a les 3.19 h m’anaven passant pel cap tots els regidors de l’Ajuntament de Barcelona, els diputats del Parlament de Catalunya, els directius responsables dels TMB, etc., que tan sovint s’omplen la boca amb els transports públics i com és de saludable, de pràctic i de convenient usar-los.

¿Tant costa que un únic bus a l’hora, interurbà i nocturn, compleixi l’horari d’1 a 4 de la matinada, quan hi ha una densitat de trànsit més que baixa i, lògicament, fluida?

Durant la meva espera, per la parada van passar tota mena de noctàmbuls: joves lolailos, moderniquis, amb rastes, parelletes d’exploració linguobucal, homes i dones inframileuristes farts de la puta jornada... De la fauna que hi va desfilar, en destaco un transvestit gras, boterut, gens elegant, amb pantalons amples de dalt a baix, bossa de color verd lloro xarolat que no feia joc amb res, cua de cavall llarga, pestanyes postisses exageradíssimes, mal pintat, sabates de punxa... i un home d’uns trenta-cinc anys, una mica colltort, fumant compulsivament, que em va preguntar si el bus cap a Zona Franca ja havia passat i li vaig dir que sí, d’aspecte desendreçat tirant a brut, que duia una llumeta làser als dits i s’entretenia a resseguir amb la punta de vermellor les cames, el cul i tot el que calgués dels i de les passavolants.

Vaig arribar a les quatre de la matinada a casa, bo i meditant que potser els ciutadans que vivim en pobles no enganxats literalment a Barcelona paguem menys impostos o gaudim d’algun tipus d’exempció de la qual no sóc conscient. En fi... ¿per què queixar-me de la puntualitat si el retard em va permetre assaborir l’ambient de la plaça d’Espanya un divendres a la matinada? És més: ¿què redimonis feia jo, un home de cinquanta-un anys, despert a aquella hora i a Barcelona? És de dia que han de funcionar bé els transports públics! De nit, és prou sabut, tots els gats són negres. ¿I si em va passar per davant i, confós amb la negror de la nit, no el vaig veure?

El vianant Sacris, Bebeto Cidra i cia als carrers de Vic

http://www.vimeo.com/21474734 

Imagineu que un dissabte assolellat de març us atureu fortuïtament a la ciutat de Vic i que, en una cruïlla cèntrica, sense aturar el trànsit, uns ballarins comencen a dansar al costat vostre.

Imagineu-vos ara que porteu una càmera de vídeo estàndard, no professional, i que no solament no us fa mandra captar les sorprenents imatges, sinó que penseu que, a més d’un record del moment, més endavant potser us vindrà de gust inspirar-vos-hi per algun motiu que, en aquests moments, ni us plantegeu.

Mentre ho enregistreu, algú us diu que es tracta d’una coreografia del ballarí brasiler Bebeto Cidra i de la seva companyia per tal de commemorar el Dia Mundial del Teatre.

Això passava el 2009, un cap de setmana que el Sacris i la família, de camí cap a la Garrotxa, van fer una parada a la capital d’Osona per estirar les cames.

Dos anys després, aquell vídeo testimonial es converteix en una petita obra d’art gràcies a les imatges, a la dansa i a la voluntat creativa de qui el va gravar.

Aclarim que la música és l’original que sonava en el mateix moment de la interpretació dels ballarins. El joc miralloscòpic del Josep Sagristà, convertit en realitzador, no és un simple recurs. Si us hi fixeu bé, veureu que hi ha imatges de reflex i d’altres de reflex invertit.

La presència dels cossos humans ‘ballant’ entre el pas dels transeünts, l’ambient urbà i l’encreuament d’automòbils, converteix el Vianant en un poema-dansa visual que ens transporta, durant prop de quatre minuts, a un nou territori.

Retornem la publicació "Sant Vicenç camina"

Dissabte, 2 d'abril, entre la una i les quatre de la tarda, retornem a l'Ajuntament el que és seu: la pocavergonya i la irresponsabilitat polítiques de gastar el diner públic en propaganda caríssima, partidista i demagògica.
 

Magda Clanchet, antifeixista sempre fidel a la lluita per les llibertats

Magda Clanchet (1915-2011)

La Magda va morir el diumenge 13 de març de 2011 a Tarragona, a punt de fer 96 anys. La recordo venint a comprar a La Joia, la botiga dels pares. Jo devia tenir uns cinc o sis anys. Potser perquè era presumida i es vestia amb una estètica afrancesada, desprenia un aire d’estrangera, mes no ho era. El seu català tenia un deix particular a causa dels anys que havia viscut a l’exili i, tot sovint, quan no trobava la paraula que buscava, la deixava anar en francès. Els anys seixanta, ma mare —indiferent a la fama de ‘comunistes’ amb què bona part de la gent de Sant Vicenç dels Horts menystenia la parella formada per ella i el Pere Cuyàs— li havia demanat que ensenyés francès al meu germà. La Magda s’hi va posar encantada de la vida. Venia a casa, s’emportava el Rafel i el feia xerrar en francès. A fe que aquesta breu immersió lingüística li devia servir perquè el meu germà tota la vida ha parlat un francès envejable.

La Magda era una jove rebel que ben aviat es va educar en la lluita per la llibertat. El 1936 va ingressar a les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya i, un any més tard, el 1937, al PSUC. Amb 22 anys va ser elegida regidora de l’Ajuntament de Tarragona. Acabada la guerra, es va veure abocada a l’exili. Com tants d’altres vençuts, va passar per l’experiència dels camps de concentració francesos, però va tenir una mica més de sort i va ser acollida per una família. A partir de 1940 i fins al seu retorn a Catalunya, a més de lluitar a favor de la resistència francesa, va ser la responsable en aquell país de les activitats de les dones del PSUC, “Dones de Catalunya”.

El 1959, malgrat el risc a què s’exposava, va tornar definitivament a Catalunya amb el seu company Pere Cuyàs, el qual seria, anys a venir, amb el PSUC, el primer alcalde democràtic de Sant Vicenç dels Horts després de la dictadura. Tots dos van treballar conjuntament en la distribució de la premsa clandestina: Treball, La Veu del Camp i Mundo Obrero. L’any 1973, la Magda va ser detinguda per la policia, conjuntament amb 113 companys més, durant la celebració d’una reunió de l’Assemblea de Catalunya. Empresonada durant 36 dies a la presó de dones de Trinitat Vella, en va sortir convençuda que el franquisme era a les acaballes.   

   

El 1982 es va matricular als Cursos de Català per a Adults i jo vaig tenir l’honor de tenir-la com a alumna. Malgrat la seva vida apassionant, no solia explicar batalletes a menys que li ho demanessis expressament. Continuava sent la dona d’aparença estrangera, però el seu humor era ben català. A l’hora de fer els exercicis, les seves argúcies em desarmaven i ens feia riure a tots. Per exemple, al final d’una redacció podia escriure: “Posa els accents següents on calgui: ```````´´´´´´´.” I afegia: “liberté, egalité, fraternité” així, en francès, i es quedava tan tranquil·la.

El dilluns 14 de març, al cementiri de Tarragona, hi havia nou persones per dedicar-li l’últim comiat: dues de Tarragona, dues de Reus i cinc de Sant Vicenç dels Horts. La Magda Clanchet va ser una dona ferma, insubornable, fidel als principis amb què va créixer i als quals va dedicar la seva vida. També va ser una dona amable, dolça i entranyable. Potser si hagués tingut un mínim afany de protagonisme l’hauríem vist en col·loquis o entrevistes exposant la seva experiència vital de lluitadora antifeixista abans, durant i després de la Guerra Civil, però mai no en va tenir cap.

Fins sempre, estimada Magda!

El teu record, a Sant Vicenç dels Horts, perdurarà molts anys.

L'home polièdric, de J. A. Arcediano

Amb motiu del meu aniversari, el bon amic i poeta J. A. Arcediano m'ha regalat l'edició única de L'home polièdric que escanejo i podeu veure i llegir aquí mateix.

Acostumat a escriure poemes per als amics i la família quan l'ocasió s'ho mereix, rebre'n un de dedicat m'ha fet enormement feliç. En aquest cas "Só l'elogiador elogiat" i no penso presumir de falsa modèstia: m'agrada. D'una banda, fa molts anys que no tinc àvies, i, d'una altra, m'he engreixat algun quilet, però com que la crisi continua segur que l'eradicaré.

Moltes gràcies, José Antonio!