divendres, 25 de febrer del 2011

L'home polièdric, de J. A. Arcediano

Amb motiu del meu aniversari, el bon amic i poeta J. A. Arcediano m'ha regalat l'edició única de L'home polièdric que escanejo i podeu veure i llegir aquí mateix.

Acostumat a escriure poemes per als amics i la família quan l'ocasió s'ho mereix, rebre'n un de dedicat m'ha fet enormement feliç. En aquest cas "Só l'elogiador elogiat" i no penso presumir de falsa modèstia: m'agrada. D'una banda, fa molts anys que no tinc àvies, i, d'una altra, m'he engreixat algun quilet, però com que la crisi continua segur que l'eradicaré.

Moltes gràcies, José Antonio!




 

diumenge, 20 de febrer del 2011

L’skyline de Sant Vicenç dels Horts ("...i no rigueu")

           La Torre Clinker de Sant Vicenç dels Horts: ja tenim skyline propi. Fotografia: Josep Sagristà.

La paraula skyline no va significar res per a mi fins que la vaig associar a la imatge de Manhattan des del mar. Per tant, el fet d’intentar aplicar-la al meu poble, Sant Vicenç dels Horts, no tenia cap sentit. Qui ho fes seria titllat de pretensiós i la seva ocurrència l’únic que podria provocar seria la hilaritat general.

El perfil o silueta d’un poble del Baix Llobregat és el de naus, fàbriques, cases, pisos, algun edifici singular i l’església parroquial amb l'obligat campanar, el qual, un cop entrevist, sol guiar-nos al centre urbà de la població.

Les coses són com són fins que canvien. Un bon dia vam saber que, en el terme municipal, havia arrelat i hi creixia una nova criatura gegantina que arribaria als 120 metres d’altura: un forn! Un forn de clínquer beneït per totes les autoritats municipals, nacionals i estatals que, com el seu nom prou indica, han d’autoritzar la construcció d’un monstre de calcinació d’aquestes característiques. Els pares de la criatura eren els Ciments Molins i, és clar, la van alimentar bé perquè fes patxoca: engreixant-la dia a dia es va arribar a empassar 40.000 metres cúbics de formigó i pujar-la diuen que ha costat, només, 118 milions d’euros; xifra irrisòria si comparem la productivitat del forn i la seva previsió d’anys de vida útil amb, per exemple, el que va costar el fitxatge d’un jugador de futbol que em sembla que es diu Cristiano Ronaldo.

Tots els poders que van acudir a batejar el forn el dia de la inauguració, ja fossin de dretes o d’esquerres, van destacar-ne les virtuts i qualitats que, pel que es veu, són clares i rotundes des de tots els punts de vista mediambientals possibles.

Ara sí que els habitants del meu poble ja podrem anar pel món enorgullint-nos de l’skyline de Sant Vicenç dels Horts. Nova York té els seus gratacels, d’acord. Barcelona, unes quantes torres més que notòries, la Sagrada Família i el Tibidabo, d’acord. Però de cop i volta, Sant Vicenç dels Horts té la Torre Clinker (n’invento el nom): un forn immens i altíssim que s’enlaira orgullós cap al cel del Baix Llobregat; comarca fluvial i litoral que demostra, un cop més, la seva resistència a tots els embats de la història.

Quan treballava a Barcelona hi havia un moment en què, des del Passeig de Gràcia veia retallat, al fons del carrer de Casp, el preciós obús de la Torre Agbar. Actualment, cada matí, quan vaig cap a Vallirana, agafo el carrer paral·lel a la via del tren i admiro, al fons, la Torre Clinker, la qual ens legitima, als veïns, de parlar de l’skyline de SVH.


El vídeo Clinker de Josep Sagristà

Conscient d’aquesta realitat, Josep Sagristà ha fet Clinker, el vídeo que calia: testimonia amb les imatges, d’una manera objectiva, la presència d’aquesta construcció en les nostres vides.

Valorar-ne, admirar-ne o criticar-ne l’impacte visual i arquitectònic és cosa de tots. I obtenir arguments per justificar-ne o no la construcció i la funció a què el forn es destina és cosa d’autèntics especialistes; jo, no sabria com ficar-m’hi.

La Torre Clinker de prop, de lluny, des del Puig Castellar, des de les ribes del Llobregat, des del pont que uneix Sant Vicenç dels Horts i Molins de Rei, des dels talussos de l’AVE, des dels aiguamolls de Molins de Rei, des d’un carrer en pendent...

Des de totes aquestes perspectives, com actua Josep Sagristà amb la càmera a la mà? Doncs es limita a passar el mirall d’Stendhal per l’skyline paisatgístic on apareix reflectida la nova construcció i en deixa constància d’una manera nítida i transparent.

L’opinió subjectiva que us mereixi la seva objectivitat és, no cal dir-ho, vostra.

Per veure el vídeo només cal que cliqueu l'enllaç següent:
http://www.vimeo.com/20092947

dijous, 17 de febrer del 2011

Carta d'agraïment a Pep Guardiola i a David Villa

Carta escrita per la Laia Torras al seu bloc "Quines males puces"
La meva mare, l'altre dia, bé ja fa uns dies em va dir que si podia escriure una carta d'agraïment a en Guardiola i en David Villa, perquè li havien signat la samarreta a l'Oriol pels seus trenta anys. Jo li vaig dir que la fes ella i així practicava, perquè s'està traient el nivell D de català, però finalment les coses són així... (ja que tinc crisi creativa penjo allò que faig durant el dia a dia... jajaja!)


Carta d’agraïment
L’Oriol va fer 30 anys el passat 27 de desembre, i vem fer una gran celebració, el dia s’ho mereixia, no només perquè fes trenta anys, sinó  perquè vem convidar a moltíssimes persones que han passat per la vida de l’Oriol i la majoria van decidir venir a la primera.
L’Oriol va fer trenta anys, poc s’ho imaginava una festa tan grossa i tan especial, i és que us he de posar en antecedents; quan l’Oriol tenia disset anys anava caminant cap a un bar musical amb els seus amics, al creuar tots la carretera el van atropellar a ell, vem témer en molts moments la seva mort, finalment després d’un mes i mig en coma, l’Oriol es va començar a despertar, però no com ens esperàvem, un dia va aixecar un dit, un altre va dir una paraula, un altre dia va tirar un petó, i així anar sumant dies, rehabilitació i més rehabilitació, però el diagnòstic era clar; un traumatismecranioncefàl·lic, evidentment al principi la família no sabíem ben bé què era, crèiem que tard o d’hora podria tornar a ser com ell era, acabar el Cou, tornar a sortir amb els seus amics, trobar novia... però amb el pas del temps vem anar veient que la cosa no era pas com a les pel·lícules, i l’Oriol era una altra persona, s’havia convertit en un discapacitat; tenia dificultats al caminar, canvis de caràcter, tendència a la infantilitat, poca memòria, i moltíssimes coses més. Ara ja han passat molts anys, i d’alguna manera ja ens hem fet al nou Oriol,  i la família lluita perquè sigui feliç dins de les seves capacitats, ens costa moltíssim, se’ns tanquen moltes portes, però ho aconseguirem el camí és llarg i difícil, però no impossible. Costa molt integrar l’Oriol dins la societat, jo molts cops he pensat que el problema real és que la societat no s’adapta a l’Oriol, però no vull viure enfadada i és per això que els petits gestos em fan feliç i em donen esperança.
El meu pare que va ser un dels grans pilars en la vida de l’Oriol, era un gran barcelonista, i era soci del Barça, des de petits ens feia al·lucinar amb les alineacions del Barça als seus fills, però l’Oriol va ser un adolescent molt rebel, i la manera de rebel·lar-se contra el seu pare era deixar de compartir allò que els unia i molt, que feia que de tant en tant s’abracessin al celebrar algun gol barcelonista, així que un bon dia cap als quinze anys més o menys va decidir fer-se d’un altre equip, es va fer del València. Durant l’època que va estar en coma de vegades de broma pensàvem entre la família; segur que quan es desperti no recordarà que era del València i voldrà tornar a ser del Barça, però jo tinc la imatge clavada del meu pare, el gran culé, llegint-li l’alineació del València com si fos un speaker tal i com ens ho feia de petits amb el Barça, mentre l’Oriol dormia plàcidament en estat de coma. Al despertar-se l’Oriol va seguir sent del València, sempre ha estat un caperrut, no recordava què havia esmorzat però sí que recordava qui havia marcat els gols del seu equip. Tenim uns amics valencians, i un dia tota la família vem anar a veure un València Barça al camp del Mestalla, una família barcelonista com moltes d’altres que  dissimulàvem l’alegria dels gols barcelonistes perquè ens feia més contents veure l’Oriol cridant; Amunt València!
Però la cosa va canviar, el meu pare va morir ara fa uns cinc anys, i l’Oriol que té un marcat caràcter infantil, va decidir que la manera d’honrar el meu pare, era tornar-se a fer del Barça, i hauríeu de veure’l va a tots els partits del camp nou amb el seu cosí,  es torna boig, coneix a tota la gent de la zona,i tothom el saluda, i ell anima a l’equip, i sempre té una gran confiança, sempre creu que guanyarem i de molt. Molts cops en aquest sentit em fa reviure el meu pare, l’optimisme culé, aquest últim partit de Barça Madrid va guanyar totes les porres que va fer, perquè com que sempre posa que el Barça guanya 5 a 0.
Bé, la qüestió, cap al mes de novembre el meu cosí, el gran acompanyant de l’Oriol en els partits del Barça i un bon jan, em va trucar; Laia, per què no li organitzem una mega festa a l’Oriol pels trenta anys, però una festa d’aquelles que al·lucini. I així ens hi vem posar, i vem convidar a tothom que havia passat per la vida de l’Oriol, tota la gent del poble que el coneixia, i tothom deia que sí, i nosaltres encantadíssims, vem llogar una sala, i de cop i volta, tots en silenci, sonen Héroes del Silencio, un grup que li agradava abans i després de l’accident, això tampoc ho va deixar pel camí per desgràcia de les nostres orelles, i de cop entra ell, sempre recordaré la cara que se li va posar al veure tanta gent a la seva festa, la veritat és que mai li havia passat, en aquests casos els seus reductes socials acaben sent la família i poca cosa més, recordo que va començar a abraçar a la gent, a ballar i cantar, a tornar-se boig, va agafar el micro i va dir; “Moltes gràcies de veritat, hòstia he fet trenta anys”. I de cop, van venir els regals, i aquí sí que l’Oriol i tot el poble ja ens vem tornar bojos. Una samarreta del Barça, la que en Villa  havia fet servir per jugar contra el Vilarreal, amb dues dedicatòries la d’en Villa i la d’en Pep Guardiola... es va tornar boig d’alegria, es va treure la camisa que portava i es va enfundar la samarreta, que li quedava com un botifarró però estava contentíssim.
És dels dies que recordo l’Oriol més feliç, n’hi haurà més, n’estic segura, perquè malgrat sigui difícil estem en el camí, per això tota la família i amics us volíem donar les gràcies de tot cor per aquest petit gest enormement especial, i us ho volíem fer saber amb aquesta carta.

diumenge, 6 de febrer del 2011

La droga més dura

El bes (1907-1908) de Gustav Klimt (1862-1918)
No hi hem cregut mai en Sant Valentí com a dia dels enamorats, però sí que en moltes contrades era celebrat amb relació a algun geni primitiu que anunciava, diu l'Amades, "el retorn del bon temps, el revifament de la vegetació i el rejoveniment del Sol, segons opinió primitiva". D'aquí als costums galants que conviden a l'aparellament i al festeig, com també diu l'etnòleg, només hi ha un pas. Potser per això, s'aprofita aquest sant i aquestes dates per exaltar comercialment l'amor... perquè la natura comença a despertar-se i a sentir la força de "la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, segons opinió expressada pel mitògraf Saintyves (...)", com també ens aporta Amades. Nosaltres, però, som més de Sant Jordi, i ens esperarem una micona més (si aguantem) a desbridar els nostres instints amorosos.

Ara bé, res no ens impedeix d'ocupar el dia d'un sant (concretament, un vespre) amb una proposta liricofestiva: per què no llegir poemes d'amor el dia 14 de febrer? Així, doncs, si us ve de gust, aquí ho teniu:

“La droga més dura”
(recital de poesia amorosa)

amb
ROSER BOLADERAS / J. A. ARCEDIANO / JORDI BOLADERAS
Dilluns, 14 de febrer de 2011, a les 21 h
LA TASKA
Jacint Verdaguer, 101. Sant Vicenç dels Horts

La Roser Boladeras farà una lectura dramatitzada de tres monòlegs: un de Woody Allen, un de Raymond Chandler i un de meu. José Antonio Arcediano i jo mateix llegirem alguns clàssics de la poesia amorosa de tots els temes i poemes nostres, amb alguna sorpresa intercalada.



                      DECISIÓN DE NO-MUERTO

                  He tomado por fin la decisión
                  que más atañe a nuestros intereses.
                  No me voy a morir
                  al menos en los próximos mil años.
                  Dame tu cuello.
                                         Yo te ofrezo a cambio
                  el más hermoso y largo de los viajes.
                  Pongamos juntos rumbo a las tinieblas.

                                                           J. A. Arcediano



                                                   MANS QUE S'ESTIMEN

                                         L'àncora càlida dels teus llargs dits,
                                         en ser llevada, la pell va remoure'm,
                                         i de la trèmula arena que els cossos
                                         enterbolien lliurats al desig
                                         n'apareixia, voraç, la mandíbula
                                         del temps
                                                        —el vell esqual fred sempre escàpol
                                         que osca, incansable, la quilla dels somnis.

                                         L'única amarra ferma que tenim
                                         són quatre mans gastades que s'estimen.

                                                                                       Jordi Boladeras





dissabte, 5 de febrer del 2011

La Fira de la Candelera, un dinar exquisit

Sembla un restaurant, però no ho és. És la casa del Sacris i la Maite. Visca la Candelera!


Fidel a la filosofia del Reutilitzema, el meu amic Sacris va salvar de la destrucció aquest vell rètol d’un restaurant proper i el va conservar. Mai no se sap en què ens haurem de guanyar la vida anys a venir... i un rètol és un rètol!

Ja fa uns quants anys que el Sacris i la Maite ens conviden a dinar a casa seva el dissabte de la Candelera. Cal conèixer un molinenc o una molinenca per entendre què significa la Candelera per als nostres veïns: una festassa d’aquelles que sacsegen de dalt a baix tots els racons d’un poble i la gent que hi viu i l’estima.

A mi, la gernació de la Candelera em supera, però no la cita culinària de la Maite i el Sacris, que acullo amb la boca oberta i un budell mig buit. Enguany, i gràcies a la Maite, els plats han estat deliciosos (igual que sempre), i no hi ha faltat una magnífica carta de vins blancs, negres i cava. La Marcel·lina, un cop més, també ha estat la pastissera ideal per llepar-nos els dits amb la seva creació.

El dinar s’ha anat animant amb una vivíssima polèmica al voltant del rol de la dona en la societat mercantilista actual, la visita de la Merkel, el trist paper de l’Estat espanyol en l’economia europea i uns quants temes més, amanits, no cal dir-ho, amb constants notes d’humor. En alguns moments, la passió ambiental i les diferents opinions han aconsellat establir la figura d’un moderador i torns de paraula. Llavors, els mateixos que havien provocat les normes, es distreien parlant amb els de l’altre cap de taula. L’olla de grills estava servida.

En fi, una magnífica vetllada que m’ha fet valorar molt positivament l’edició de la Fira de la Candelera de 2011.

—D’on véns, Jordi —em demana una veïna.
—De la Candelera!
—I què t’ha semblat, enguany?
—Un dinar boníssim!
La dona, estranyada, s’ha conformat amb la resposta.
—Tu sempre estàs de broma!




dimecres, 26 de gener del 2011

"Columnes de paper" del meu amic Voro

© Francesc Vera: Voro Vendrell. 2010.

De tant en tant et trobes amb gent rara que et diu que, de jove, va fer una cosa que es deia "mili". Quan ensopego amb algun d'aquests pringats acostumo a fer algun comentari mordaç i me'n ric obertament. Si el dipositari de la ironia és sagaç, de seguida s'adona de la situació: "si tu, per l'edat, també la devies fer...". I efectivament, l'encerta de ple. Jo també vaig ser un polaco pringat.

És per això que ara em ve de gust recordar quan, al Palau de l'Almudaina, a Ciutat de Mallorca, exercint les funcions de furrier (quina paraulota!), vaig demanar el nom a un soldat que acabava d'arribar a Capitania i em va dir, en castellà, "Salvador". "Apellidos...", li vaig reclamar. I em contestava: "Vendrell Grau".

-Ets català...?
-Sí!
-D'on?
-De Sueca.
-Així deus conèixer el Joan Fuster...
-Passo moltes hores a ca seua.

No érem a l'aeroport de Casablanca, però acabava de néixer una gran amistat. I llarga!

Divendres, al Club Diario Levante de València, a les 19.30 h, el meu amic Voro presenta "Columnes de paper", una selecció de 70 columnes publicades en català a Levante-EMV des del 2002. L’acte també comptarà amb la presència del professor i crític Xavier Serra, que en farà la presentació, i de Joan Baldoví, el bon amic "Baldo", alcalde de Sueca. I jo, és clar, no m'ho perdré. Un cop més, al País Valencià em sentiré com a casa. O fins i tot millor, perquè el meu humor gras i alguns dels disbarats que m'agrada deixar anar com "vés a fer la mà" o "la figa de ta mare", allí, tot s'ha de dir, sonen millor.

A continuació copio el magnífic pròleg de Columnes de paper (Perifèric Edicions), que signa el mateix Xavier Serra. 


"De Jacint Verdaguer a Quim Monzó, per posar dos extrems, la nòmina dels escriptors catalans que s’han format o que han trobat un incentiu en el periodisme seria prolixa. És un fet normal, del vuit-cents ençà, en totes les literatures pletòriques. I, fins i tot, en algunes que no gaudeixen d’aquesta condició envejable. El periodisme –i prenc ací el terme en tota la seva extensió– obliga a escriure; obliga l’escriptor, sovint indecís, o mandrós, o propens a magnificar el fet literari, a practicar un esforç continuat i a sotmetre’s a una regularitat que, d’altra manera, abandonat als capricis de la «inspiració», difícilment assoliria. I més encara: l’obliga a publicar, a perdre la timidesa i la petulància –la petulància de l’escriptor inèdit, que es creu genial i sublim. Per això, el periodisme és una magnífica escola literària. L’esforç tenaçment aplicat als problemes de l’escriptura acaba per consolidar l’ofici: «professionalitza» –fins i tot en els casos que el periodisme, mal pagat, no arriba a constituir-se en pilar econòmic del modus vivendi.
Ara bé: el fet que, per causes sobradament conegudes, no hagin abundat les oportunitats d’escriure en català en la premsa ha produït alguns fenòmens anòmals en la nostra literatura, com ara el dels escriptors catalans, literàriament catalans, vull dir –Maragall, Gaziel, Pla, Fuster–, que hagueren de professionalitzar-se escrivint en castellà. O el fenomen invers a aquest: el dels qui van iniciar una esplendent carrera periodística escrivint en català –cas d’Eugeni d’Ors, per citar-ne un de ben conegut– i passaren a incrustar-se en algun moment, de manera definitiva, en els diaris escrits en espanyol.
Amb tot, no es pot dir que les oportunitats –escasses, com dic– no hagin estat ben aprofitades: en La Veu de Catalunya Xènius va formular el seu influent Glosari; en La Publicitat dels anys vint van escriure, com a corresponsals, Crexells i Pla–; en el setmanari Mirador Josep Maria de Sagarra publicà l’extraordinària secció de «L’aperitiu»…
Al País Valencià, les oportunitats han estat molt exigües. Els setmanaris El Temps i Saó, per citar-ne els més constants, no han arribat a assolir una difusió «normal» –no la podien tenir, atès el seu plantejament inicial.  I els diaris de cada dia –ja siguin els d’origen autòcton o els forasters amb edició «valenciana»– no han passat mai de deixar unes mòdiques pàgines –racons de pàgina, sovint– a l’expressió en llengua vernacla.   
Malgrat tot, alguna cosa es va fent en aquestes pàgines «cedides» a la llengua del país. Si més no, es va consolidant una crítica literària i cultural amb cara i ulls.
Certament, les «Columnes de paper» que Salvador Vendrell ha anat publicant en el diari Levante no tracten sempre de llibres ni, quan en tracten, encaixen en els patrons de la crítica literària a l’ús. El propòsit era –i encara és– un altre: portar una mena de dietari públic, obert a les suggestions del moment. A tota mena de suggestions: des dels tripijocs lamentables de la política indígena a la fatalitat de l’accident meteorològic, des de l’excursió al paratge proper o el viatge a d’altres països a les anècdotes –generalment compartibles– del seu viure quotidià. Ara: dins del conjunt, el nombre de glosses destinades a donar notícia de la publicació d’un llibre és intencionadament elevat. I si hi afegim els articles que parteixen de l’estímul d’una lectura extemporània –de llibres de Balzac, de Francesc Pujols, de Josep Pla– el literaturisme del conjunt encara s’accentua. A més, fins i tot en els escrits que s’allunyen del tema literari, hi ha inserida gairebé sempre, amb naturalitat, una citació erudita o una referència llibresca.
En remarco, ara, la naturalitat. Al capdavall, a algun tipus de normalitat sembla que hem pogut arribar –també els valencians. És només una normalitat cultural, literària, però no deixa de ser una novetat apreciable. Em refereixo al fet que un autor trobi confortable, per a expressar-se, la cultura catalana en el seu conjunt: que sigui capaç de citar amb el mateix desembaràs els versos d’Estellés que els de Foix o Salvat-Papasseit –i que no necessiti imperiosament citar els de Machado o Aleixandre–, que el seu marc de referències culturals immediates sigui específicament català, i que ho sigui de manera espontània, no forçada.
Sens dubte, l’estil antipedantesc i l’humor bonhomiós de les Columnes reforcen aquesta impressió de naturalitat i de confort cultural. I la llengua: acolorida contínuament per la fraseologia dialectal, però fermament assentada, en el fons, en l’estàndard literari compartit.
Però, a banda d’aquests mèrits –els mèrits de la naturalitat–, hi ha la proposta moral. Tot dietarista fa al capdavall, ho vulgui o no, una proposta moral. I la de Vendrell destaca per la seva singularitat. És clar que l’hedonisme i l’escepticisme a què propendeix té uns antecedents en l’obra de Fuster; com la defensa que fa del riure. Ara bé: passats pel sedàs de la seva personalitat, aquests principis s’han tornat més assequibles i cordials… I també menys declaradament combatius: la crítica social i política, que en Fuster agafava sovint un to crispat i polèmic, en els escrits de Vendrell acostuma a derivar cap a la ironia no exempta d’humor. Hi ha en això, naturalment, a banda d’una tendència de caràcter, una estratègia. Ha passat el temps. I l’intel·lectual catalanista tibat, pedant i derrotista que s’ha proclamat aquestes darreres dècades dipositari de les «essències» del fusterianisme –sobretot del fusterianisme polític– ha tingut una eficàcia social i literària molt dubtosa. Davant d’aquest elitisme amargat de figureta postissa i d’aquestes perpètues demostracions de pessimisme, el personal ha optat per fugir. Els mateixos que «predicaven» aquest catalanisme ploramiques i malhumorat, sovint, agafant-se a una excepcionalitat qualsevol –de la càtedra o del càrrec remunerat– no el «practicaven».
Amb els «ideals» –i passeu-me el mot– que es propugnen en les Columnes de paper no hi ha aquest perill: són «ideals» factibles i humans, adequats a l’època i a les circumstàncies. No hi he sabut detectar cap renúncia. La dissidència ha pres, però, tot un altre aire, que la fa més atractiva i suportable, perquè la processó és llarga i el ciri, curt."
© Xavier Serra. 2010






 

diumenge, 23 de gener del 2011

Per art de palindromàgia va arribar la llibertat

Fotopoema: Lluís Valcàrcel

Per art de palindromàgia, tots els senyals d’STOP del Principat de Catalunya, d’Andorra, de les illes Balears i les Pitiüses, del País Valencià, de la Franja, de la Catalunya Nord i fins i tot de l’Alguer, van aparèixer un bon dia amb les lletres ordenades a la inversa. On fins aleshores hi havia hagut un missatge prohibitiu, se n’hi va plasmar un de permissiu: POTS.

Les gents d’aquests topants mediterranis tan propers i tan diversos, farts d’acotar el cap davant la imposició de lleis foranes, van interpretar aquest fenomen enigmàtic com una invitació a l’alliberament i a l’autogestió. A l’alliberament perquè d’un anglicisme d’obligatorietat es passava a un catalanisme de voluntarietat. I a l’autogestió perquè la conversió d’un ordre imperatiu en una segona persona singular del present d’indicatiu del verb ‘poder’, amable i motiva, ja manifestava a les clares que havia de ser llegida amb prudència i responsabilitat. Ningú, a cap carretera, no se saltava un POTS, conscient del perill que podia comportar tal decisió, i, en canvi, tothom sentia íntimament que la història, ara sí, ens anunciava que havíem de poder ser allò que érem i que feia segles que ens havíem deixat arrabassar.

La immensa majoria de la població dels territoris de parla catalana, doncs, van entendre perfectament que l’endemà mateix d’aquest fet, els diversos Parlaments i institucions de Govern dels verals esmentats proclamessin no solament la independència respecte de l’Estat constrictor sota el qual havien estat embridats fins llavors, sinó també la confederació entre ells.

De sobte, la veu dels poetes, que per a bona part de la població era incomprensible i fins i tot qualificada d’arcaica o, pitjor, de romàntica, idealista i utòpica, va ocupar el lloc que sempre li hauria d'haver pertocat. El poble va entendre allò de “Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà.” de Maragall; va copsar plenament la magnitud dels versos elegíacs de Riba: “La llibertat conquerida en l’apassionada recerca del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor, ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar; i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix”; i els versos tan cívics d’Espriu: “En la llei i en el pacte que sempre guardaràs, en la duresa del diàleg amb els qui et són iguals, edifica el lent temple del teu treball, alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat”. I, d’aquesta manera, amb la motxilla dels poetes carregada a l’ànima, veus i gestos de dones i d’homes humils es van comprometre a convertir allò que fins aquell dia era una prescripció (STOP) en una enriquidora creació (POTS).

No cal dir que la reacció dels de sempre no es va fer esperar i, és clar, es van entestar a trobar un culpable ideològic de tot plegat; algú a qui es pogués encolomar la causa d’aquella desobediència civil de dimensions gegantines. Diuen que el docte verbívor Màrius Serra estava ben arronsadet en un amagatall. Era un cap visible dels molts que sabien el poder real de l’enigmística i, embolica que fa fort!, ho esbombava arreu. Ell havia estat un dels primers a parlar amb desimboltura i massa familiaritat de mots bifronts o, citant Rossend Serra i Pagès, mots bifacis. De tota manera, ves!, va ser impossible demostrar que l’enigmista fos, endemés, taumaturg. I polítics, financers i militars es negaven en rodó a donar tanta importància a un simple home de lletres, per més lletraferit que fos.

En fi, aquell POTS va arrelar més en el cor de la ciutadania que enlloc. I, al cap de poc temps, Noam Chomsky en defensava la implantació mundial per contribuir a l’alliberament palindromàgic, nacional i social de la tan inadmissiblement castigada humanitat.


Sant Vicenç dels Horts, 22 i 23 de gener de 2011, Festa Major del meu poble