Carta escrita per la Laia Torras al seu bloc "Quines males puces"
La meva mare, l'altre dia, bé ja fa uns dies em va dir que si podia escriure una carta d'agraïment a en Guardiola i en David Villa, perquè li havien signat la samarreta a l'Oriol pels seus trenta anys. Jo li vaig dir que la fes ella i així practicava, perquè s'està traient el nivell D de català, però finalment les coses són així... (ja que tinc crisi creativa penjo allò que faig durant el dia a dia... jajaja!)
Carta d’agraïment
L’Oriol va fer 30 anys el passat 27 de desembre, i vem fer una gran celebració, el dia s’ho mereixia, no només perquè fes trenta anys, sinó perquè vem convidar a moltíssimes persones que han passat per la vida de l’Oriol i la majoria van decidir venir a la primera.
L’Oriol va fer trenta anys, poc s’ho imaginava una festa tan grossa i tan especial, i és que us he de posar en antecedents; quan l’Oriol tenia disset anys anava caminant cap a un bar musical amb els seus amics, al creuar tots la carretera el van atropellar a ell, vem témer en molts moments la seva mort, finalment després d’un mes i mig en coma, l’Oriol es va començar a despertar, però no com ens esperàvem, un dia va aixecar un dit, un altre va dir una paraula, un altre dia va tirar un petó, i així anar sumant dies, rehabilitació i més rehabilitació, però el diagnòstic era clar; un traumatismecranioncefàl·lic, evidentment al principi la família no sabíem ben bé què era, crèiem que tard o d’hora podria tornar a ser com ell era, acabar el Cou, tornar a sortir amb els seus amics, trobar novia... però amb el pas del temps vem anar veient que la cosa no era pas com a les pel·lícules, i l’Oriol era una altra persona, s’havia convertit en un discapacitat; tenia dificultats al caminar, canvis de caràcter, tendència a la infantilitat, poca memòria, i moltíssimes coses més. Ara ja han passat molts anys, i d’alguna manera ja ens hem fet al nou Oriol, i la família lluita perquè sigui feliç dins de les seves capacitats, ens costa moltíssim, se’ns tanquen moltes portes, però ho aconseguirem el camí és llarg i difícil, però no impossible. Costa molt integrar l’Oriol dins la societat, jo molts cops he pensat que el problema real és que la societat no s’adapta a l’Oriol, però no vull viure enfadada i és per això que els petits gestos em fan feliç i em donen esperança.
El meu pare que va ser un dels grans pilars en la vida de l’Oriol, era un gran barcelonista, i era soci del Barça, des de petits ens feia al·lucinar amb les alineacions del Barça als seus fills, però l’Oriol va ser un adolescent molt rebel, i la manera de rebel·lar-se contra el seu pare era deixar de compartir allò que els unia i molt, que feia que de tant en tant s’abracessin al celebrar algun gol barcelonista, així que un bon dia cap als quinze anys més o menys va decidir fer-se d’un altre equip, es va fer del València. Durant l’època que va estar en coma de vegades de broma pensàvem entre la família; segur que quan es desperti no recordarà que era del València i voldrà tornar a ser del Barça, però jo tinc la imatge clavada del meu pare, el gran culé, llegint-li l’alineació del València com si fos un speaker tal i com ens ho feia de petits amb el Barça, mentre l’Oriol dormia plàcidament en estat de coma. Al despertar-se l’Oriol va seguir sent del València, sempre ha estat un caperrut, no recordava què havia esmorzat però sí que recordava qui havia marcat els gols del seu equip. Tenim uns amics valencians, i un dia tota la família vem anar a veure un València Barça al camp del Mestalla, una família barcelonista com moltes d’altres que dissimulàvem l’alegria dels gols barcelonistes perquè ens feia més contents veure l’Oriol cridant; Amunt València!
Però la cosa va canviar, el meu pare va morir ara fa uns cinc anys, i l’Oriol que té un marcat caràcter infantil, va decidir que la manera d’honrar el meu pare, era tornar-se a fer del Barça, i hauríeu de veure’l va a tots els partits del camp nou amb el seu cosí, es torna boig, coneix a tota la gent de la zona,i tothom el saluda, i ell anima a l’equip, i sempre té una gran confiança, sempre creu que guanyarem i de molt. Molts cops en aquest sentit em fa reviure el meu pare, l’optimisme culé, aquest últim partit de Barça Madrid va guanyar totes les porres que va fer, perquè com que sempre posa que el Barça guanya 5 a 0.
Bé, la qüestió, cap al mes de novembre el meu cosí, el gran acompanyant de l’Oriol en els partits del Barça i un bon jan, em va trucar; Laia, per què no li organitzem una mega festa a l’Oriol pels trenta anys, però una festa d’aquelles que al·lucini. I així ens hi vem posar, i vem convidar a tothom que havia passat per la vida de l’Oriol, tota la gent del poble que el coneixia, i tothom deia que sí, i nosaltres encantadíssims, vem llogar una sala, i de cop i volta, tots en silenci, sonen Héroes del Silencio, un grup que li agradava abans i després de l’accident, això tampoc ho va deixar pel camí per desgràcia de les nostres orelles, i de cop entra ell, sempre recordaré la cara que se li va posar al veure tanta gent a la seva festa, la veritat és que mai li havia passat, en aquests casos els seus reductes socials acaben sent la família i poca cosa més, recordo que va començar a abraçar a la gent, a ballar i cantar, a tornar-se boig, va agafar el micro i va dir; “Moltes gràcies de veritat, hòstia he fet trenta anys”. I de cop, van venir els regals, i aquí sí que l’Oriol i tot el poble ja ens vem tornar bojos. Una samarreta del Barça, la que en Villa havia fet servir per jugar contra el Vilarreal, amb dues dedicatòries la d’en Villa i la d’en Pep Guardiola... es va tornar boig d’alegria, es va treure la camisa que portava i es va enfundar la samarreta, que li quedava com un botifarró però estava contentíssim.
És dels dies que recordo l’Oriol més feliç, n’hi haurà més, n’estic segura, perquè malgrat sigui difícil estem en el camí, per això tota la família i amics us volíem donar les gràcies de tot cor per aquest petit gest enormement especial, i us ho volíem fer saber amb aquesta carta.
