La petita que fa mitja (1938)

Oli sobre tela de Josep Obiols (1894-1967), Museu de Montserrat

Asseguda a terra,

damunt d’un coixí,

seriosa i destra,

mai no perds el fil.

Cadira amb madeixes

t’és companya afí.

La cara ben neta,

cabells recollits,

quan toca fer feina

t’estàs de perfil.

Oli sobre tela,

ets oli tan fi

que inspires tendresa

i joia subtils.

Qui gosi distreure’t

desfarà l’encís.

          Jordi Boladeras, del llibre inèdit "A peu d'obra"

Bellesa, Diccionari per a ociosos, Joan Fuster

 

Edició d'El Cangur de 1978. La primera edició va ser el 1964

L'home Joan Fuster, mesura de totes les coses.

50 anys de "La pell de brau"

Davant certs aspectes de la realitat actual penso que aquest poema d’Espriu, del llibre “La pell de brau”, descriu perfectament, i amb la ironia que fa al cas, la nostra realitat de cada dia.

Essent com és la lectura d’un clàssic, encara hi som a temps de rellegir-lo abans d’acabar el 2010, just en el cinquantè aniversari de la seva primera edició el 1960.  

                     XII

No saps que les aixetes s’han fet

perquè no hi ragi l’aigua,

i les cases perquè passis

més saludable fred,

i els trens i els camins per al suport

del meritori nivell

de la general felicitat?

Com que no vol mai ploure,

és clar que no hi ha llum,

i amb el diner no compres

res del que vols i perversament necessites,

excepte l’entrada

per al futbol de les festes

o per a la intangible cursa nacional.

Però mentre els elohim

juguen a coudineta,

tu, tan senzill i sofert,

et consoles

empassant-te una a una

les grasses paraules,

les més sonores, tibants,

laudatòries paraules

que et serveixen quasi de franc

els papers.

Oh, el brou d’aliment, l’alegria

d’aquesta lletra impresa a la paella

sense oli i sense foc!

Després, ja tip del tot i havent-te

escurat el pit, al llarg de la jornada,

en la còmoda escopidora que són sempre

els polidíssims carrers de Sepharad,

te’n vas a dormir, donant gràcies a Déu

en meditar amb esforç, original filòsof,

que falta un dia menys per a la mort.

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

Delícia i ganga pures

Voleu saber què m’acabo de comprar?

Entre d’altres:

- Columnes d’hores (1965-1990) de Maria Àngels Anglada

- Veïnage d’hores de Lluís Calvo

- Obres completes 2, prosa de J. V. Foix

- Poesies de Martí Dot

- Les concessions de Miquel de Palol

- Els primers quaranta-nou contes d’Ernest Hemingway

- L’adolescent de sal de Biel Mesquida

- La noia de blau de Susan Vreeland

- El llit sota la tomba, antologia de la narrativa de vampirs de Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927, per Emili Olcina

- En el prestatge de Mercè Foradada

- I Pinotxo i la seva imatge de Valentino Baldacci i Andrea Rauch, llibre del qual us mostro un parell d’il·lustracions del magnífic dibuixant florentí Carlo Chiostri.

Onze llibres que m’han costat... ta-ta-ta-txan... 5,50 euros... tots.

Una pura delícia, els llibres, i una pura ganga, el preu!

Il·lustració de Carlo Chiostri a "Le avventure di Pinocchio / Storia di un burattino", editat el 1901, de Collodi.

Il·lustració de Carlo Chiostri a "Le avventure di Pinocchio / Storia di un burattino", editat el 1901, de Collodi.

Helena Ruiz Andreu, l’art de pintar-se als 4 anys

Helena Ruiz Andreu, vacances de Nadal de 2004.

Aquest angelet que veuen aquí és l’Helena, la meva neboda.

El dia dels fets en què la vaig enxampar en aquest sorprenent i acolorit estat es va produir ara fa sis Nadals, quan la protagonista tenia 4 anys. No cal dir que la vaig agafar amb les mans en la massa, dempeus damunt una cadireta de boga, davant el mirall del lavabo de casa i amb uns quants retoladors sostrets de l’estoig del meu fill. En el moment de la detenció, la presumpta culpable va confessar ipso facto la seva responsabilitat en el maquillatge que s’havia aplicat.

La seva mare me l’havia deixada una estona a casa perquè la nena jugués, mentre ella anava a comprar. Jo, amant de la llibertat, la vaig deixar fer. És més: abstret en les meves ximpleries, me’n vaig oblidar completament fins que vaig sentir un sorollet sospitós que provenia justament del lavabo.

Després de les meves sorolloses exclamacions en comprovar que allò era retolador quasi indeleble, i abans que se m’escapés massa més el riure per sota el nas, li vaig fer una reflexió prou severa (d’aquí la cara de preocupació de la convicta). Afortunadament, se’m va ocórrer de fotografiar-la per tenir-la fitxada en els arxius familiars. 

No cal dir que la mare de la criatura, la meva cunyada, no em va dir el nom del porc perquè és una dona prudent i assossegada. Això sí: em va fitar amb uns ulls i una ganyoteta sinònims de “Ves, Jordi, quin cangur més lamentable que ets! T’hauria de caure la cara de vergonya de no saber estar ni una estona per la teva neboda”.

Fa molts anys que tinc la convicció que un dels indicadors a tenir en compte a l’hora de saber si la canalla s’ho ha passat bé jugant és la cara i les mans brutes. Com més brutes les tenen, millor s’ho han passat. A fe que l’Helena s’ho va passar bé aquell dia... si més no, fins que vaig arribar jo, el poder repressor, a desbaratar-li els plans.

La magnitud de l'obra d'art

També vindrem, Infant, a l’hora vella

J. V. Foix

Aquest any me l'he après de memòria

i el "declamo tot sol mentre aboco cabassades de sal a la bóta":

TAMBÉ VINDREM, INFANT, A L'HORA VELLA

També vindrem, Infant, a l’hora vella

Com a pagès, per ser més sols amb Tu;

Deixarem rella i la mula de sella,

I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances

I el que jo tinc en el graner tardà:

Llibres marcits, amb versos de vacances

On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,

Que és el més dolç per qui el sap confegir,

Però hi fa nit en platges i sahares,

I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores

A camp obert, darrere el mur herbós,

Tocant al rec on maduren les móres

Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,

Porto una leica i pàl·lids pensaments,

Cançons d’hivern en fontanes de murta

D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,

Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,

Illes ardents i gorgs negres amb fades,

Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença

En atlas filatèlics estel·lars,

Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,

Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana

Escumejant vora la mar i el port;

—Omple-la Tu amb Ta divina ufana,

Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,

Pastors i estels perduts serrat enllà,

La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,

I els corns reials qui sap qui els sentirà,

Vindré mudat, al costat de la dona,

Amb els vestits de quan ens vam casar.

                         El Port de la Selva, Nadal de 1948

J. V. Foix, Onze nadals i un cap d'any

J. V. Foix

¿L’antropomorfització del tió ens durà a la seva noelització?

Quan jo era petit feia cagar o rajar el tió el dia de Nadal en una caseta de la Masia de Can Julià, a la Colònia Güell, on va néixer mon pare i hi vivien els avis.

[Digressió:] L’avi Marcel·lí i la iaia Roser feien una vida ben modesta en una casa amb llar de foc que, tot i que fos hivern, cremava estrictament quan el fred o la vida domèstica ho feien necessari. L’avi Marcel·lí ens explicava contes a la vora del foc, la majoria diàfanament escatològics, i cap adult no hi objectava que això pogués afectar la nostra educació o que les històries fossin ‘políticament incorrectes’. Els orinals plens de merda i de pixats (de caca i pipins, si ho trobeu més fi) anaven a parar al cap d’algun protagonista o antagonista; els pets pudents i sorollosos, a la cara d’una monja; els culs eren tots merdosos; la majordoma del mossèn ficava els peus a la palangana on el rector diarreic havia fet, la nit abans, les seves ‘cagarines’ (amb erra simple!); els cagarros de l’alcalde eren gruixuts i cilíndrics com porres (mireu la definició de ‘cagarro’ en el diccionari de l’IEC, no us la perdeu!)... Tot aquest devessall excrementici feia les delícies de les criatures que érem al voltant del foc i rèiem d’allò més. [Fi de la digressió].

El tió nadalenc era un tronc prou llarg i gruixut perquè anés consumint-se per la  banda del foc, i perquè pogués ser convenientment colpejat per l’altra amb la cantarella màgica. Cagava o 'rajava' llaminadures, alguna joguineta, llapis de colors, maquineta i goma, contes il·lustrats i poca cosa més. Ja n’hi havia prou. Un any més, el tió no ens havia decebut i la màgia d’aquell tros d’arbre tallat obrava el prodigi a cops de garrotades de congèneres més prims.

El tió era això: un tronc a seques! Ni ulls, ni nas, ni boca, ni bigoti, ni barba, ni potes, ni barretina, ni samarra! Res. No calia! Suposo que la comercialització del tió destinat únicament a ‘cagar’ i no pas a alimentar cap foc ha portat les gents a vestir-lo i li ha alterat la vida! Abans, aquesta era ben efímera: durava el que el foc trigava a consumir-la. Actualment, un tió vestit sol tenir una esperança de vida bastant més llarga.

Però què és això...???

Tió passat per un taller de labors.

Poca broma amb un tió així!!!

L’antropomorfització del tió està comportant el naixement d’un seguit d’esguerros ben estrafolaris i simptomàtics. Comences a trobar-te tions pastor, tions avi del Barça, tions de vint-i-un botó, tions escarits de roba, tions bornis, tions vampir i, és clar, si a un tió li canvies la barretina per una gorra vermella amb borla blanca i li col·loques una barba i bigoti del color de la neu, neix un nou personatge: el tió Noel. Aiii!

L’evolució del tió dels darrers anys em recorda les il·lustracions gràfiques de la de l’home. És com si un tronc que, un cop tallat, al llarg de milers d’anys estava condemnat a podrir-se o a consumir-se en el foc, hagués decidit tornar-se ‘home’.  De vegades, davant certs tions comercials, tinc por que aquell tronc ajagut no es posi de sobte a la gatzoneta per, seguidament, erigir-se en tionus erectus. Si ho fa, ¿podrem resistir l’embat dels mercats a noelitzar el nostre tió? El primer dia que vegi un tió que s’alça dempeus i em ve a saludar amb un “ohohou!” li clavo un cop de puny que el torno directament a la involució que significarà passar de tionus erectus noelensis a humus terrícola catalanensis.