La meva mare

Avui, durant la cerimònia exequial de la nostra mare, ma germana Roser i jo hem llegit com hem pogut la prosa poètica que copio a continuació de les fotografies. La vaig escriure quan feia poc temps que havien tancat la botiga i iniciaven una jubilació tardana.

Montserrat Sancho Cardiel (1927-2014)

Foto de família dels primers temps de La Joia

LA MEVA MARE ÉS UNA DONA MORENA I ATRACTIVA que m’ajuda a vestir-me i m’explica les coses que no entenc. Que m’abriga a l’hivern perquè no em constipi, que fa que vagi ben pentinat a l’escola i que vol que estudiï molt i que no em baralli amb cap nen. La meva mare, la senyora Montserrat de La Joia, ha estat botiguera fins fa dos dies. Si jo pogués frenar el temps —no deturar-lo del tot, no, només alentir-lo— ella encara seria botiguera i ens faria cada matí, a la Roser i a mi, un ou batut i continuaria compartint els secrets femenins i els dubtes materns amb la seva amiga Rosita Mallol.

S’agafa un ou i es trenca. Se separa el rovell de la clara. Es llença la clara transparent de la indiferència i de la fredor, i es posa en un got el rovell de l’estimació, amb molt de sucre de petons. A continuació es baten estimació i petons amb la cullera del seny. S’hi afegeix l’aigua de la vida de cada dia fins a tenir el got ple i s’hi posa una culleradeta d’educació familiar soluble. Es barreja tot durant uns breus moments i la beguda amorosa i alimentosa ja està a punt perquè els fills puguem emprendre l’escolar batalla diària.

¿Com són els records que, d’adults, associem a una mare? ¿Fotogràfics, epidèrmics, dolcencs, tuïtius, idealitzants, edípics, melancòlics? Són deliciosos, els records. És terrible, la memòria. Recordar és una fulla amb anvers i revers, i els humans som arbres caducifolis amb els peus colgats per les fulles seques dels records. Però el cicle natural va lligat al pas del temps i ens il·lumina sempre amb noves primaveres i estius que de vegades cal que sapiguem trobar o que vulguem veure.

D'esquerra a dreta, mon germà Rafel, jo, ma germana Roser i ma mare

LA MEVA MARE ÉS ARA UNA DONA JOVE i feliç, enamorada del seu home, el meu pare, i boja pel seu primer fill. El nadó té vuit mesos. I la vida, que de vegades es torna inesperadament un gos embogit, s’entregira de cop i mossega les cames del meu germà. És la poliomielitis. I aquest nom serà un fantasma que entrarà en moltes famílies d’una generació que es va quedar a les portes de la vacuna salvadora per la inoperància, incapacitat i mala fe del règim dictatorial d’aleshores. Encara avui hi ha països al món on mares i pares veuen un mal dia com els seus fills contrauen una malaltia que els afecta el sistema nerviós i els provoca paràlisi. Aquella dona jove i feliç va esdevenir jove i amoïnada, amb la més trista de les tristeses: la impotència davant d’un fet ineluctable que havia atacat el seu fill. Però el Rafelet és un rebrot joveníssim que a mesura que creixi s’empeltarà de qualitats que compensaran sobradament les seves mancances de mobilitat. Serà un nen eixerit, extrovertit, xerraire, simpàtic i —això sí— molt fet a la seva.

Després de tants dubtes i de gairebé set anys, va triomfar novament l’instint de l’espècie i va néixer la Roser. Com sempre passa a la vida, una de freda i una de calenta. La nena es va posar a caminar —per no dir a córrer— als nou mesos. I, aproximadament, vint-i-tres mesos després naixia el no esperat, fill d’un metge japonès, el doctor Ogino. Naixia el Jordi, un nen de reflexos lentets, que feia caca al menjador de casa, assegut en una cadireta de vímet foradada. Amb la botiga i els nens, la Montserrat de la Joia no donava l’abast, i la Roser passava temporadetes a casa dels avis materns, traslladant l’epicentre del seu petit terratrèmol a la rellotgeria Sancho, al carrer O’Donnell de Sant Boi de Llobregat.

De nit, les vetes i els fils, les cremalleres i els botons, els rellotges i les ulleres, les arracades i els anells, les mitges i els mocadors, els calaixos i els taulells, els tambors de brodar i els didals, la brillantina i les colònies a granel, els pantalons i les faldilles, els pintaungles i els pintallavis, les calces i els calçotets, els aparadors i les portes de ferro... cobraven vida i es reunien a la botiga, dissentien entre ells i criticaven les dependentes, l’amo i els fills de la casa, però quan arribaven a la mestressa de tot i de tots, a la senyora Montserrat, canviaven el to i es tornaven a fer amics. I, aleshores, ells, objectes protagonistes del somni real de comprar i vendre que els tocava viure de dia, arribaven al consens i acordaven uns punts fonamentals que farien possible que, a l’endemà, La Joia tornés a obrir les seves portes amb el gènere a punt i amb la seva líder indiscutible i estimada, la Montserrat, al peu del canó d’aquell món.

Al menjador de casa, a La Joia, en una celebració familiar

LA MEVA MARE ÉS ARA UNA DONA GRAN, àvia i besàvia, que es tenyeix els cabells blancs i que camina amb dificultat. És àvia de la Yasmin, del Jordi, de les bessones Natàlia i Cristina, del Nil, del Rafa, del Max i del Pau; i ha tingut la sort de conèixer dos besnéts: el Pau i el Jan. Pels néts i els besnéts no sent únicament estimació i afecte, sinó devoció, i ja ens en guardarem prou, els pares, de criticar els nostres fills davant d’ella. Si ho fem, on hi havia una àvia dolça i amorosa, hi veurem una matrona ofesa disposada a tot per defensar-los.

Fa pocs, però molts anys, que vaig allunyar-me de la seva falda. Mai no he estat un fill modèlic pel que fa a visitar-la tot sovint o a preocupar-me massa de com es troba. Durant anys m’he negat a pensar que ella em podia necessitar, perquè sempre he sentit que era jo —ni que fos amb la sola certesa de la seva presència al carrer Nou, número 19— qui la necessitava a ella. Com la majoria de fills, he estat egoista fins que m’he adonat que arriba un dia en què canvien les tornes i que són els pares els qui necessiten els fills.

Heus aquí un nen de reflexos lentets i una mare com no n’hi ha d’altra al món perquè és la meva, la nostra mare.

Els pares i els germans celebrant el 18è aniversari de les bessones,
la Natàlia i la Cristina

Ara fa just un any, ma mare va estar ingressada el mes de juliol
a la Clínica de Molins. El seu nét Jordi va fer aquesta fotografia
tan bonica dels meus pares parlant a l'extrem nord del passadís
de la segona planta, a tocar de l'habitació on va morir divendres passat,
18 de juliol de 2014. 

Lletra de batalla d’un escuder català que gasta per nom Jordi a un cavaller i llaurador de lletres valencià que anomenen Salvador, Salvaor o Voro

La fotografia de la portada de Quan truquen de matinada és de Francesc Vera,
un dels fotògrafs valencians més acreditats tant en el ram del reportatge
com en el de l'assaig fotogràfic.
Fotògraf antibarroc, auster, obsedit per la composició,
ha realitzat sèries impecables (Nocturnes, Walz, Urbs mínima).

Jo, Jordi Boladeras, desheretat de tot,

sense ofici ni terres, repto el senyor Vendrell

Grau, ací, en el seu terme, rei de la seua ploma

i del seu piu (piuàs!), a un combat encés,

verbal, alegre i viu, en les ribes del Xúquer

—i tant me fa si és dreta, a Riola, o esquerra,

a Sueca, que a mi totes les mascletàs m’eixorden

per igual i l’arròs d’ànec de regueró,

si és bo, m’abellix tant com un bon putxero.

Voro, el nostre combat serà amistós, pacífic

i a honor, llaor e glòria de l’insigne Camil

Albert i de Matilde i fills, néts i besnéts.

Camil, fill de l’acràcia terrenal, va combatre

el feixisme per fer lliberts dones i homes;

un combat, aquell seu, que també ha de ser nostre,

que no pot acceptar desercions ni treves,

perquè les males herbes de hui creixen demà

i s’escampen arreu; perquè els feixistes són rates,

no de marjal ni de bosc, sinó de claveguera,

i crien que fa fàstic; per tant, quin destarifo

si no estem a l’aguait i, damunt, els votem

perquè ens facin les lleis en nom d’immobilismes

i del retorn a èpoques contra les quals Camil

i Pere van lluitar al llarg del segle vint!

Mes tornem a la lletra de batalla amistosa,

amb concessió de perdó i de pietat,

i us he de dir, senyor lletrat, que la novel·la

amb què heu guanyat el premi de Ciutat de Sagunt

em pareix un magnífic exemple de tectònica

de plaques. Parle, és clar, del quid de l’estructura:

en l’escorça més externa, els capítols estan

mesurats en el nombre de pàgines —llevat

del dènou, que oficia de clímax de derrota

a Alacant: la mar fent de mur d’execució.

I, seguint amb el símil de l’escorça terrestre,

en la litosfera del llibre, l’acció

de cada època es mou per plaques que conformen

un mosaic on s’alternen narradors i dramatis

personae; d’exemple, ens serveix un capítol:

el díhuit. Fixem-nos-hi: comença parlant Pere

en primera persona i amb un diàleg directe

primer amb Raquel, i, aprés, amb Rafa, el director

del diari i vell company de lluites i fatigues,

ambientats en la més rabiosa actualitat;

incrustada apareix part de la sentència

amb què van condemnar a mort el suecà.

Girant full ens trobem amb una nova placa:

el narrador es torna omniscient i ens porta

al menjador de ca Matilde i Camil,

i sentim de què parlen, en la intimitat domèstica,

i en patim els neguits i tribulacions;

de cop i volta, però, el moviment tectònic

fa aparèixer un altre personatge de pes,

Marta, i ens traslladem a la Transició;

tenim, doncs, un capítol, tres moments temporals

diferents, dues veus narratives que casen

i es complementen bé, i una bona alternança

entre fragments d’estil directe i indirecte.

Aquesta varietat enriqueix i oxigena

la novel·la i lubrica el ritme de lectura;

una placa desplaça l’altra i, entre totes,

descobrim el trellat estructural del llibre.

Quan truquen de matinada o, tal vegada,

“Quan fumen a totes hores”? M’assalta un dubte fals:

Jaume Primer i Ausiàs March eren fumadors?

Tirant lo Blanc fumava? Doncs no, perquè sabeu

bé que el tabac arriba d’Amèrica al segle XVI...

En canvi, Pere, Marta, el mestre Fuster, Camil,

Raquel, Vicent, Rafa... Júlia se’n va deixar...

Xe, collons, aquí fuma tot Déu, i, d’aquest fet,

en vull destacar un tret: el retrat

realista que impregna les cent cinquanta pàgines,

el qual, malgrat les dosis de ficció, esdevé

un valor: no estem davant d’una obra políticament

correcta i pensada per a un lector tipus,

sinó immersos del tot en la sinceritat

literària —i podria afegir que vital— del seu autor,

la qual cosa no nega que siga ficció.

Molts dels presents, llegint-la, trobem el Voro amic

en un munt de detalls repartits o escampats

conscientment (o no) en els distints personatges

que l’habiten, per bé que Pere s’endú la palma.

“—Convida’m a fumar, Vicent —dic quan encara no hem travessat la porta del carrer.

—Quina novetat!

—És estrany que no haja baixat Raquel —diu Vicent.

—Mira, ja ve —li conteste.

—Estava fumant-me. Doneu-me una cigarreta, que no en tinc —diu Raquel ansiosa.

—Haurà de ser Vicent —dic, mentre mire la cara de Vicent.

—Com sempre —diu remarcant les paraules, però sense perdre la resignació i el sentit de l’humor.” (pàg. 111, cap. XVI)

¿Per què l’autor no fa que Pere siga un home

alt, ben guapet de cara? Perquè no ho necessita,

i perquè el seu és més un món d’antiherois

reals de carn i ossos que d’herois de cel·luloide.

“Li agradava perquè li havien ensenyat que l’home havia de ser més alt que la dona i, en els moments transcendents, quan es miren de veritat, ella mira cap a dalt i ell mira cap a baix... Quina mentalitat més masclista! I tant!, mira, jo, per raons evidents no he tingut mai la sensació de mirar des de dalt una xica. No l’has tinguda, però tampoc no has tingut cap complex amb la meua cosina, que et passava dos pams.” (pàg. 90, cap. XII)

Que parlar d’alter ego sigui fàcil i tòpic

no nega la realitat que va ser el nostre autor

qui va rebre l’encàrrec de Fuster d’endreçar

i anotar les memòries de Matilde Gras,

i també és Salvador Vendrell Grau qui s’embranca

a gaudir del servici militar l’any mateix

que Tejero es presenta tricornat al Congrés

de Diputats un trist 23-F.

Ves per on, Voro, igual que Pere i que el pesat

que us parla, va anar a Mallorca a fer el soldat.

D’altra banda, haig de dir que el Pere d’aleshores

té un punt de timidesa, com el nostre home a Riola,

sobretot quan es tracta de lligar amb el sexe

fort, és a dir, amb dones.

Pere està al pub amb Marta, fumant porros, és clar!,

amb bons temes de jazz, xarrant i prenent copes,

en els anys agitats del postfrancohamuerto.

Pàgina 16, llig literalment el primer gran bes de la nit:

“La vaig besar en el front i la vaig treure de dubtes”.

Pàgina dèsset, i ara serà ella la tímida:

“M’abraçà i em va fer un bes a la galta abans que jo poguera dir res més”.

En el front... A la galta...

I poc abans d’acabar el capítol ve el tercer

petó entre dos bons amics que s’atrauen i es desitgen.

Redoble de tambors i de timbales i...

“La vaig besar i vaig entrar a casa”. Homeee!

Així sí que costa d’avançar en les relacions humanes.

Supose que, conscient que els lectors actuals

ja no estem fets a tant de puritanisme en obres

de ficció, en el capítol tres, datat en 2013,

amb una tal Júlia, passarà de zero a cent

en un tres i no res: “La bese. És un bes ansiós, delerós, amb les boques mossegant-se i les mans arrencant a grapallades la poca roba que ens vist”.

Ara sí, company, la fruita madura i les dones... verdes!

Prou conyetes i deixeu que adopti

per uns breus moments un to més seriós:

la novel·la de Voro contribueix també

a fer didàctica de la memòria històrica

o, si ho preferiu, de la memòria democràtica,

perquè Quan truquen de matinada

recupera en les seves pàgines

els processos de lluita a favor

de la democràcia i de la pau

que van travessar tot el segle vint.

I no podem oblidar que l’autor

és, des de fa molts anys, professor d’institut,

i que ha explicat per activa i per passiva

als seus alumnes que, en situacions de dictadura,

la història "oficial" manipula o nega

la memòria històrica, com va succeir

en aquest nostre país durant el franquisme;

com encara, desgraciadament, passa;

¿serà per això que els crims del franquisme

encara avui no es poden investigar?

A més a més, l’autor fa política

quan parla dels temps actuals,

i fa política perquè va ser un bon deixeble

de Fuster, qui deixà escrit això: “Cal no oblidar

que tota política que no fem nosaltres,

serà feta contra nosaltres”. (Política, Diccionari per a ociosos)

Unint aquesta idea de memòria històrica

a les vicissituds de Camil i Matilde,

d’una banda, i de Pere i Marta, d’una altra,

adonem-nos que hi ha un paral·lelisme

entre el record d’uns fets —les memòries de Matilde—

i el record d’un amor —l’amistat Pere-Marta—,

la constatació d’un oblit de trenta anys,

i el desig de reprendre totes dues històries

per tancar-les com cal:

la reparació de l’honor dels vençuts,

en un cas, i la comprensió d’una relació

complicada, en un altre. Se m’acut que en el llibre

assistim, metafòricament, a dos enterraments

que la història havia impedit d’oficiar

com es mereixien: història i microhistòria.

Podria fer durar aquesta lletra de batalla

anys i panys, tants com els que fa que dura

la meua amistat amb aquest lletraferit

i amb la seua estimada família;

però he parlat de concessió de pietat.

Les armes seran pactades el dia

del combat que es farà al pont del riu

i com a jutges convidarem l’emperador

de Constantinoble, el Gran Turc,

Tirant lo Blanc i Carmesina,

Matilde Gras i el mateix Camil Albert.

Aquestes són les meues condicions,

ah!, i una última: llegiu-vos el llibre

perquè és magnífic; i és magnífic perquè

té de tot: és històric, és amorós, és irònic,

és escèptic, és culte, és emocionant,

és alegre, és trist, i, a més, està molt ben escrit.

Deixeu-me acabar aquest anàrquic paper

(no caldria, sinó!) amb un petit retret

de caire lexical: ¿com és que no apareix

ni que siga un sol cop la paraula “fogona”?

L’he trobada a faltar. Segur que a la propera

novel·la hi serà. Em torne a posar seriós,

per acabar, ara sí, amb una cita i un poema.

La primera és de Winfried Georg Sebald, que diu:

“Seria hipòcrita mirar enrere, cap als anys 1940-1945,

i dir que va ser una època terrible. Crec que encara

ens trobem de ple en aquesta època”.

Quan la vaig llegir vaig pensar que es podia

formular igualment fent-la extensiva als anys

1936-1939 de la guerra civil espanyola,

preàmbul d’assaig de la segona guerra mundial.

I el poema és de Vicent Andrés Estellés. Apareix per primera volta en El llibre de meravelles, el 1971, i després, amb tres versos menys, en el llibre X del segon volum de Mural del País Valencià. És aquesta la versió que llegiré i que dedico a Camil Albert i a tothom qui ha defensat i defensa les llibertats dels pobles, de les cultures i dels homes i dones que han lluitat i continuen lluitant per un món millor, més just i solidari.

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teva paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no sigui la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.

Moltes gràcies!

D'esquerra a dreta, Vicent Olmos, historiador i director de l'editorial AFERS; Salvador Vendrell, escriptor i catedràtic de l'IES Joan Fuster de Sueca; Jordi Boladeras, professor de català per a adults; i Joan Baldoví, diputat de Compromís al Congrés de Diputats i professor de l'IES Joan Fuster de Sueca. Claustre de l'Espai Joan Fuster, a Sueca.

Amb Voro i Baldo, aprofitant l'avinentesa per fer publicitat
de Diari de matinada, el nou disc de Trast

Crònica de mitjanit per a un "Diari de matinada"

Divendres 2 de maig de 2014 / Festa Major de Montagut / Concert de The locos, Deskarats, Trast i Rescat

A quina hora comença el ‘ball’?

Ho demana un parroquià d’El Collet, l’únic bar de Montagut, a les amables cambreres de la barra. A dos quarts de dotze, li responen. Doncs a tres quarts som a la sala habilitada per al concert. Els organitzadors, a més de les tanques creuades reglamentàries, també hi han muntat una barra poblada d’unes vint persones en actitud animada, però d’esquena a l’escenari, de moment... Escalfen motors amb la cervesa a la mà. Com que nosaltres som forasters de més de mig segle de vida, el públic jove ens mira amb una certa perplexitat. L’escenari és a punt i queda ben clar quin és el grup teloner de la nit perquè una llampant pancarta-logotip l’anuncia: és Trast, la banda del Baix Llobregat que se n’orgulleix de ser-ho i ho proclama als quatre vents. Tothom qui ha tocat sap com és de difícil d’obrir un concert quan no jugues a casa... i, encara més, quan el grup a qui correspon aquesta feina d’ariet encara no és prou conegut. No obstant això, Trast és una formació amb cara i ulls que no s’arronsa davant de cap repte musical perquè ja comença a portar un grapat d’actuacions a les cames, als braços, als dits, als llavis, a la veu, a la memòria i a la furgo.

A vegades l’escepticisme no funciona

Engeguen amb l’energia que els caracteritza, i l’Albert Martí, veu i guitarra, immediatament deixa clara la intenció del grup als que hi veuen més enllà de la birra. Com que ‘a bon entenedor, breu parlador’, l’actitud musical de la banda ve a dir això mentre comença a tocar: ei, gent, no ens coneixeu, és massa d’hora, fem de teloners, tots portem la panxa pleneta d’haver sopat i ara us feu els desmenjats i els escèptics davant el desconegut, però teniu les cançons comptades i us farem moure al nostre ritme, i, finalment, aplaudireu quan ja serà massa tard, perquè la nostra hora, avui, a Montagut, s’haurà acabat.

I així serà. Trast porta el concert estudiat al més mínim detall i els temes, a ritme d’ska, de reggae, de rock, de rumba i de versions pop-rock (és a dir, de mestissatge), s’empenyen l’un a l’altre i es filtren a la sang del personal que va arribant i que encara es fa l’estret... perquè això és el que toca quan és la primera vegada que sents i veus una banda que és a punt de publicar el primer disc —Diari de matinada, un treball impecable— i encara s’ha de guanyar la crítica i els corifeus habituals de la cosa nostra musical. A vegades l’escepticisme no funciona, i el públic amb més orella i amb menys tòpics musicals a les espatlles comença a intuir que aquests teloners són collonuts.

Els temes entren bé i les lletres són per a tothom, però òbviament parlen dels problemes i de les expectatives (frustrades o no) de la fauna jove actual.

Músics que ho donen tot

Les diferents seccions musicals ho donen tot i amb nota alta. El Ferran Ollé a la guitarra toca ràpid i alegre, amb una tècnica que no embafa. El Gerard Martí al baix fa allò tan difícil que sempre toca fer a aquests instrumentistes: ser-hi plenament sense que ho sembli massa. El bateria, l’Aleix Comas, marca el ritme infernal, humà o angelical que convé i quan convé. Les veus, la Laura Pagès i l’Albert Martí, formen un duet singular. La veu de l’Albert és intensa, viva i trepidant. S’enganxa al paladar de l’orella de qui l’escolta. La de la Laura, molt més fina, posa el contrapunt de frescor i tendresa que alguns temes i molts moments demanen. Totes dues veus es fan mal·leables amb relació a la instrumentació que les acompanya. El teclat i l’acordió són en mans de Sergi Torrecillas, i la seva integració en el conjunt respira ofici i dedicació. I no ens podem deixar els vents, perquè sense ells aquesta banda no sonaria igual. Trombó i saxo, Caterina Gómez i Nil Boladeras respectivament, tenen molt clar el seu poder i l’administren amb precisió i intensitat al servei del conjunt i de la composició, però també molt conscients de no abusar-ne. Quan bufen es nota, i el grup i el públic s’inflen de valent amb la força que transmeten.

En aquest concert, es troba a faltar la presència del David L. Morcuende, que en el seu paper de backliner, sosté la cohesió del grup i en dinamitza la presència a l'escenari. 

Camina que caminaràs, uééé, uóóó!

Camina que aconseguiràs, uééé, uóóó! I com que d’això es tracta: de caminar i d’anar endavant per aconseguir allò que perseguim, Trast ho té clar i fa el seu concert a Montagut davant d'unes setanta-cinc persones (que van arribant a poc a poc, perquè la nit és llarga), amb la mateixa energia que el va fer a la sala Apolo 2 de Barcelona davant de prop de tres-centes. Acabada la seva actuació, les altres tres bandes ho tindran bastant més fàcil i, sobretot, trobaran el públic escalfat i a punt. Pujarem tots ben amunt! Les noies i els nois de Trast han fet una feina impecable. També en això —engegar un concert partint de zero—, els membres del grup han demostrat la seva professionalitat: Un nou paradís per al tan esperat Diari de matinada. Felicitats!

D'esquerra a dreta: Sergi Torrecillas, Albert Martí, Laura Pagès i Gerard Martí

D'esquerra a dreta, els vuit components del grup (menys el David, que no hi pot ser): Ferran Ollé, Caterina Gómez, Aleix Comas, Albert Martí, Nil Boladeras, Sergi Torrecillas, Laura Pagès i Gerard Martí

L'Albert i la Laura en acció, escalfant l'ambient

El Nil en un solo

Προμηθεύς

El Prometeu de Josep de Ribera

¿Voleu que us conti qui era Prometeu?

Doncs bé, xiquets, au, arremolineu-vos

ací, a propet, a tocar d’aquest foc

i imagineu-vos un súper heroi

—hi havia semidéus, titans i déus—,

fill del tità Japet (del cul estret),

i de Climene, una nimfa oceànide.

Pareu compte amb les flames, no us cremeu,

que no sou immortals com Prometeu.

Heu de saber que Zeus, el déu més déu

de tots els déus que es fan i es desfan a l’Olimp,

començava a tenir la mosca al nas

i fred als peus en veure que el tità,

tenint per mestra la sàvia Atena,

progressava adequadament en tot:

artesania, belles arts, ciències i lletres.

Només va caldre que el llest Prometeu

fes una broma a Zeus, fent-lo confondre

davant els seus en eleccions càrniques,

perquè el senyor del llamp tragués el foc

pels queixals i exclamés: “als teus amics

humans, se’ls ha acabat menjar calent,

fora paelles i rostits, els prenc

el foc, que petin de dents a l’hivern,

i així aprendran, balbats, a fer bondat”.

El déu més gran encara era molt jove

i pecava d’orgull i d’arrogància;

però en això el tità se li assemblava

—potser és lògic si tenim en compte

que tots dos personatges mai no moren

i són soferts de mena quan convé.

I rezeus, com va arribar a patir

Prometeu, l’enginyós, després que, ardit,

gosés d’estranquis colar-se a l’Olimp

—tot s’ha de dir: amb dissimul d’Atena.

Es va acostar al carro igni del Sol,

hi va encendre una torxa i en pispava

un carbó encès, bo i pirant tot seguit

per fer-nos novament el do del foc.

I amb ell, les dones i els homes, les xiques

i xicons, vam obtenir la cultura

i tot allò que, almenys sobre el paper,

ens converteix en persones de seny

i en éssers més o menys enraonats.

Llamps, rellamps, trons, calamarsa i centelles!

Ai quan Zeus s’adonà que Prometeu

li havia afanat el foc de ca seua!

Els més vells de l’antiga i bella Grècia

encara se’n recorden de la por

que van passar quan semblava que el cel

i la terra s’anessin a esberlar.

Ja en coneixeu la venjança divina.

¿Uns sí i valtros no...? ¿Entro en detalls?

D’acord: Zeus condemnà el nostre tità

a patir uns suplicis horrorosos.

—Hefest el Coix —manava—, amb el Poder

i la Força, que t’hi ajudaran, ferma

Prometeu amb cadenes ben pesants

al punt més alt d’una penya, a l’Escítia,

que el sol li caigui a plom al mig del cap

i a la nit les ventades el corgelin

i les Gorgones el corglacin... vinga!

[Matís lèxic cardíac que convida

a pensar que l’olímpic Fabrajava.]

Tal dit tal fet, i no se’n va queixar

mentre els botxins li feien l’apa-siau.

Mes, tot sol i abandonat, va cridar.

Què... no ho sé, puc jurar que jo no hi era.

I devia abocar alguna llàgrima

perquè les dolces nimfes oceànides

van acudir-hi en un bell carro alat

i li daven consol i el compadien.

Fins i tot va presentar-s’hi son oncle

per part de mare, l’aquós Oceà

—més fluvial que marítim llavors—,

per intentar fer-lo baixar del burro

i que implorés perdó a l’omnipotent.

Ca, barret! En orgull, ni el mateix Zeus

no el venceria; i, a més, va afegir,

encadenat, que només ell posseïa

el secret que havia de fer que Zeus

conservés el poder per sempre més.

El bocamoll de torn s’envolà a dir-ho

a l’olímpic, i aquest, enfurismat,

va maquinar venjança més cruel,

després que el missatger oficial,

Hermes, el de sandàlies alades,

va capir que el tità no garlaria

perquè, malgrat tot, també era immortal.

Doncs ve-t’ho aquí: a patir de valent

s’ha dit perquè li va ser aplicada

una severa llei d’immersió

no lingüística —que s’hauria tret

amb summa cum laude—, sinó tartàrica.

Molt per sota de l’Hades hi ha el fosc Tàrtar;

segons Hesíode, entre Tàrtar i Hades

hi ha idèntica distància que entre el cel i la terra.

Imagineu-vos si en para, de lluny,

i si en deu ser, de negra, la contrada

que feia de masmorra als immortals!

Hi va anar a petar i a patir, pobre,

i, amb la ferralla al damunt, bye bye nimfes!,

i s’hi va estar —i no havia nascut

encara— més anys que Matusalem.

Quan l’olímpic l’alliberà del Tàrtar,

el retornà al roquissar de l’Escítia

i sant tornem-hi, amanit aquest cop

amb un detall mediambiental

de caire ornitològic i hepàtic:

una àguila amb el bec prou afilat

li farà sets a la pell —tants com calgui—

fins a furgar-li el fetge, saludable,

i, ni que fos cirròtic, que no ho és,

se’l halarà a becarrades goludes,

i aquesta escena tirant a ecològica

tindrà lloc cada dia durant anys,

sense manies, molts, un rere l’altre,

que Prometeu, mentor d’humanitat,

resistirà engrillonat i invençut.

¿Podem parlar de cadena perpètua?

¿D’ell deu provenir el nom de tal pena?

Tant se li en dóna a Prometeu l’origen

de la dissort. Rumia i ho té clar:

si no mor, tard o d’hora vindrà Tique.

Tanmateix, ¿com vindrà, si el Ciceró

de carn i ossos en té per anys i panys

per néixer i per fer que la deeesa

Fortuna popularment s’associï

a la Roda que fa girar la truita?

D’herois, la mitologia n’és plena,

i n’hi ha un fum que encara no hem citat.

Tianet: com hi ha món que tu te’l saps.

I tant! I admet de ser servit com vulgueu:

a la romana o cuinat a la grega.

No ho dubtis pas: guisat en fogó hel·lènic.

Tatatatxan! Un híbrid, un semidéu,

l’heroi d’herois entra en acció: Hèracles.

Serà ell qui, fastiguejat de l’àguila,

negociant a dues bandes hàbilment,

convencerà el tità d’escopir el secret

i obtindrà el mític salconduit de Zeus.

D’una fletxada, l’obsès rapinyaire

esdevindrà un vulgar pollastre a l’ast.

No falla mai: Hèracles ha guanyat.

Ara només cal que Prometeu ralli

d’una p... vegada. ¿Què li passa?

¿No se’n recorda? ¿Abans es vol dutxar?

¿Tu l’entens...? ¿Què diu d’una tia rossa?

¿Problemes de cobertura divina:

Tea, Titi, Toosa, Teia, Tetris?

Ah, no!, diu “Tetis”, la filla del cel

i de la terra. ¿No serà aquesta noia

que amaga el rostre amb cabellera rossa,

la que obre el post d’un dia sense pa?

I, si ho és, ¿què ve a compondre la Tetis

en el merder que els mites han muntat?

Enllestim, que se’ns acaba la llenya

i els secrets refredats no valen res.

Vegeu: si Tetis s’unia amb un Déu,

tant si era Zeus com Posidó, el fill

destronaria son pare amb una arma

invencible: una fitora ultramàgica.

I els referits déus de déus, tu diràs!,

van córrer a casar-la amb un mortal,

Peleu, tot i que no va ser gens fàcil

perquè les nimfes nereides del mar

eren proteïformes a pler, sí,

i el reiet, abans de folgar amb Tetis,

va haver d’assistir a la metamorfosi

de la dona en foc, aigua, vent, ocell,

arbre, tigre, lleó, serp i... ecs!, sípia.

Superat l’enrenou van celebrar

el casament al capdamunt del Pèlion

i, a diferència de les pel·lícules,

no van ser gens feliços, perquè Tetis

s’entossudia a procurar que els fills

es convertissin també en immortals.

Com? Passant-los pel foc que purifica.

Pobrissons, engendrats de sang mortal,

la pell, en perdre l’H₂O, cruixia,

i els nadons la dinyaven corsecats.

Dels set fills que tingueren, va ser l’últim

el que Peleu va salvar de la crema...,

un dels herois de la Guerra de Troia.

Justa la fusta! És el del punt feble

en el tendo calcaneus o Achillis.

Si us ve de gust, en parlarem un dia.

Ara pleguem, que s’ha fet massa tard

i se’ns escaparà el somni alat

que ens ha de dur a Sant Vicenç dels Horts

de les Hespèrides, prop de l’Atlàntida.

Allí, a la Biblioteca Les Voltes,

demà ens trobem els del club de lectura.

¿Que si té nom, el club...? ¿L’endevineu?

El Prometeu de Tiziano