Sobre l’amor i la imperfecció

 

Oh, qui hagués llegit Montaigne de cap a cap en francès —o en català, amb la magnífica versió de Vicent Alonso— i hi sabés trobar sàvies reflexions sobre l’amor, la bellesa i la perfecció inherents a aitals conceptes!

Ara bé: potser davant d’aquestes dues bombones de butà no calen gaires barrinades perquè endevineu de quina de les dues n’estic bojament enamorat. Exactament: de la de la dreta. Mireu-la bé: és imperfecta!

Estaven les dues assegudes en aquest banc, amb la indolència de qui deixa passar la tarda de dissabte amb un fons d’heura enfiladissa i... zas! Cupidell m’ha dardat amb la bombona de la meva vida. M’hi he acostat amb timidesa. Tot s’ha de dir, les dues m’han somrigut, però l’elecció ja m’havia assaltat a la impensada.

Avui mateix hem començat a sortir junts i immediatament s’ha avingut a venir a viure a casa.

Em feia molta il·lusió presentar-vos-la: es diu “Bombona” de nom i “de Butà” de cognom.

Guapa, no...??? Trobo que fem parella.

Futbol (1986), de Joan Brossa

Avui que, igual que ahir, el futbol

ocupa l'espai que ocupa en la vida diària, aquest poema objecte de Joan Brossa, de 1986,

és tan oportú com quan el va crear.

A la vista de la dèria futbolística col·lectiva,

no seria d'estranyar que, ben aviat,

sigui considerat un poema anticonstitucional

i, com a tal, susceptible de ser condemnat.

Futbol (1986), 21 x 21 x 25 cm, col·lecció Galeria Joan Prats, Barcelona

Deu dies, felicitat innúmer

Tot va començar el divendres 29 d’abril. A la Biblioteca les Voltes de Sant Vicenç dels Horts fèiem un acte titulat “Literatura universal des del món local”, amb la participació de l’escriptora Carme Via, J. A. Arcediano i un servidor. Cadascun va presentar un autor universal —Via, Rodoreda; Arcediano, Fonollosa; i jo, Espriu—, i en vam destacar el que consideràvem més universal de la seva obra partint de la localització concreta del paisatge i/o les ciutats que aquests autors han immortalitzat. Crec que tots, públic i autors, vam passar una estona agradable i enriquidora.

El dissabte 30 d’abril assistia al lliurament de premis de la 36a edició dels Premis Literaris Vila de Vallirana. En aquesta nova cita, el guanyador del Premi J. M. López-Picó va ser Jacint Sala, amb el poemari La visita, un treball inspirat en la visita del poeta a la tomba de Rainer Maria Rilke. Vaig compartir taula amb el poeta Martí Noy i Freixa, guanyador de l’any passat amb l’excel·lent llibre D’ara endavant (ja a les llibreries i amb pròleg de Jordi Valls); amb els seus pares; amb Clara Montané Carbó, guanyadora del premi Puig Bernat en categoria juvenil (de 13 a 16 anys) amb l’obra Estacions de la vida; amb Rita Carbó, finalista del Vila de Vallirana per a adults amb l’obra Colors de vida, i mare de la Clara; amb el seu marit, amb la meva cunyada Joana i amb la Francina, membre, com la Rita, del Grup de Lectura de Vallirana. Vull destacar el mèrit de l’Ajuntament de Vallirana de mantenir, malgrat la crisi i les retallades diverses, aquest premi, tenint en compte que el J. M. López-Picó està dotat amb 4.000 euros i amb l’edició del poemari guanyador. Aquest premi presenta, any rere any, un jurat literari de luxe: Màrius Sampere, Francesc Garriga, Manuel Forcano, el guanyador de l’edició anterior i Enric Viladot, que n’és l’editor.

El diumenge 1 de maig al matí era puntual a la cita del lliurament de la 14a edició del Premi de Poesia Senyora Josefina Oliveras del Pont de Vilomara i Rocafort. Feia uns quants anys que no recordava l’emoció de l’espera d’un veredicte i, afortunadament, vaig estar de sort. Després de les tres mencions honorífiques i de l’accèssit atorgats, vaig sentir que deien el meu nom com a guanyador i vaig estar més content que un gínjol. Hi havia presentat cinc poemes inspirats en cinc quadres del Museu de Montserrat, sota el títol A peu d’obra.

Us en copio un:

Nena davant del piano (1885), de Francesc Torrescassana (1845-1918)

                                                  

                           Nena davant del piano

  

Què et passa? Estàs cansada? T’avorreix

repetir, hores  i hores, les mateixes

escales que no saps a on et porten?

Les orenetes volen pel piano,

però tu no les veus: només veus tecles

blanques i negres ―no perceps, encara,

ni el vol ni el batec de les notes musicals.

Pensativa, fas ulls d’enyor... de què?

Si segueixo els teus ulls surto del quadre

i procuro imaginar això que mires:

¿un germanet absort en el seu joc,

una gata dormint prop del braser,

el pèndol obstinat d’un vell rellotge

o l’àvia que broda amb el tambor?

Possiblement tant se te’n dóna perquè

sents la minyona, als fogons, que inicia

el concert del sopar amb l’obertura

de la secció de percussió:

olles, cassoles, llosses i cassons,

i el dring fi del cristall de gots i copes.

Nena davant del piano, confia

en el pas de les hores i somia.

Algun dia, dels teus dits naixerà

l’harmonia amb què hauràs d’interpretar

les breus notes felices de la vida

―orenetes de nius caducifolis

sobrevolant esperances i enyors.

Molt amablement em van convidar a ser membre del jurat el 2012 i, tu diràs!, vaig acceptar de bon grat. El premi consistia en un trofeu de ceràmica i 660 eurets en el marc d’un preciós entorn, Rocafort, i d’un premi entranyable. Josefina Oliveras va escriure dos llibres sobre Rocafort i va ser la primera dona farmacèutica del Bages. Curiosament, va néixer el mateix dia que jo, un 18 de febrer, però cinquanta anys abans, el 1910. Ah! I els caps de setmana, al bar Rocafort s’hi menja magníficament.

D'esquerra a dreta, Josep Fàbrega, Àngel Fabregat i Jordi Boladeras, guanyadors del premi de poesia Josefina Oliveras en distintes edicions.

El dijous 5 de maig participava en el club de lectura “El cérvol” de la Biblioteca J. M. López-Picó de Vallirana. S’hi feia una sessió ‘oberta’ sobre la meva novel·la eròtica L’intrusista. He de dir que m’ho vaig passar d’allò més bé dient el que em sortia de la barretina. Si voleu veure’n uns moments, només cal que cliqueu l’enllaç adjunt de Vallirana TV.

http://www.vallirana.tv/TVRVallirana.html?ir=1015

El divendres 6 de maig vaig agafar un dia de vacances per anar a Sueca a presentar el llibre Columnes de paper del meu estimat amic Salvador Vendrell Grau. Abans, però, vam anar a Casa Salvador, a Cullera, a fer-nos una paella d’ànec, anguila i caragols, regadeta amb un priorat llachià. A la tarda vam anar al Mareny, després a Riola i, finalment, a la Biblioteca Casa Museu Joan Fuster. Allí, convidat per les Tertúlies de ca Fuster, vaig oficiar la presentació.

Si algú fos agosarat i la volgués llegir, la trobareu a l’enllaç del bloc del Voro Vendrell, que us copio a continuació:

http://columnadepaper.blogspot.com/

Casa Salvador, a Cullera, amb la Xelo, la Mercè i el Voro

Biblioteca Casa Museu Joan Fuster de Sueca, presentació de Columnes de paper

El dissabte i el diumenge 7 i 8 de maig, després d’un magnífic "arròs del senyoret" a Riola, fet per la Xelo, vam emprendre un tempestuosíssim viatge de tornada. Una cortina d’aigua i els llums d’emergència dels cotxes a 40 km/h per l’AP-7 ens van acompanyar des de la Ribera Baixa fins a la Plana.

Tornàvem dissabte perquè la mateixa nit havíem de ser a la Selva, concretament a Lloret de Mar. Hi anàvem a celebrar els 50 anys dels bons amics Eulàlia i Jaume. A la festa sorpresa vam ser 43, que els vam rebre amb corbatí vermell els senyors i xal daurat les senyores! Tot i el luxe aparent, després de sopar vam agafar la nevereta de platja i vam anar a fer una copa de cava a la sorra. Hi vam trobar molt d’enrenou: mossos d’esquadra, policia local i bombers buscaven un jove alemany que havia desaparegut engolit per una mala mar evident i clarament advertida. L’endemà van trobar el cadàver a la platja de Fenals, a un quilòmetre de la platja on el noi de dinou anys s’havia ficat a l’aigua. Però el dramàtic desenllaç no el vam saber fins diumenge al migdia.

La festa va anar molt bé i, en aquesta ocasió, la meva aportació literària als homenatjats va ser un guió adaptat a ells i muntat damunt d’unes quantes escenes de la pel·lícula The African Queen, de John Huston, amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. Dit així sembla fàcil, però jo no hauria estat capaç d’arribar enlloc sense la feina i l’aportació del meu amic Josep Sagristà, el qual es va haver de menjar tot solet la feina de muntatge. Un cop més, el tàndem Sacris-Jordi va funcionar i el matrimoni Eulàlia-Jaume en va estar encantat: ens vam fer un fart de riure sentint la seva pròpia veu en boca dels mítics actors. A posteriori vaig saber que, de totes les grans actrius de Holliwood, l’Eulàlia sempre ha sentit una devoció especial per la Hepburn i que La Reina d’Àfrica és una de les seves pel·lícules preferides.

Presentació de "Columnes de paper" de Salvador Vendrell

Valcàrcel Fotògraf

Cliqueu aquest enllaç i gaudiu de les fotografies que ens hi presenta el Lluís.

http://www.facebook.com/home.php#!/pages/Valc%C3%A0rcel-Fot%C3%B2graf/140890455979981

N-51 Barcelona-Esparreguera: la nit és jove!

És un dels busos nocturns que solen agafar els joves per tornar de la capital a les poblacions del Baix Llobregat dellà de Sant Boi (les que no disposen d’un altre transport públic en aquella hora). Segons l’horari oficial, n’hi ha un cada hora des de la una fins a les quatre de la matinada. L’N-51 surt de la plaça de Catalunya a l’hora i 5 minuts i passa per la plaça d’Espanya a l’hora i 9. El meu fill sol agafar-lo per tornar de les seves sortides nocturnes i, tot sovint, ens explica les aventures del bus amb relació a l’incompliment dels horaris. Jo sempre havia cregut que l’excés del temps d’espera que el Nil ens detalla estava condicionat pel fet que solia arribar a la parada entre hores o tot just quan el bus acabava de sortir.

Ahir a la tarda vaig anar a Barcelona. Quina mandra, haver de conduir i gastar en pàrquings podent-m’hi traslladar llegint. Quina angúnia, haver de sopar patint per si, poc després, el vi i els mossos d’esquadra s’uneixen en un còctel sancionador. Per tant, fent un càlcul ràpid, vaig adonar-me que podia agafar el bus de tornada a la una o a les dues i escaig. I així va ser: a les dues i cinc era a la parada de l’N-51 a la plaça d’Espanya, la mateixa d’un munt de busos nocturns que van començar a desfilar per davant dels meus nassos: l’N-13, per exemple, que porta a Sant Boi de Llobregat té, en el mateix període de temps (d’1 a 4 h AM), cinc busos més; i l’N-17, que va a l’aeroport, quin festival: un bus cada 20 minuts, sí senyor!, perquè la infraestructura aeroportuària s’ho val. En canvi, els desgraciats que no tenim aeroport o que ja vivim més enllà de la primera “corona” de TMB, amb un bus a l’hora va que t’estrelles!

L’N-51 no va passar ni a les 2.09, ni a i 19, ni a i 29, ni a i 3.39, ni a i 49, ni a i 59, ni a les 3.09! Va passar a les 3.19 h. És a dir: una hora i deu minuts més tard del que marca l’horari. De les 2.05 a les 3.19 h m’anaven passant pel cap tots els regidors de l’Ajuntament de Barcelona, els diputats del Parlament de Catalunya, els directius responsables dels TMB, etc., que tan sovint s’omplen la boca amb els transports públics i com és de saludable, de pràctic i de convenient usar-los.

¿Tant costa que un únic bus a l’hora, interurbà i nocturn, compleixi l’horari d’1 a 4 de la matinada, quan hi ha una densitat de trànsit més que baixa i, lògicament, fluida?

Durant la meva espera, per la parada van passar tota mena de noctàmbuls: joves lolailos, moderniquis, amb rastes, parelletes d’exploració linguobucal, homes i dones inframileuristes farts de la puta jornada... De la fauna que hi va desfilar, en destaco un transvestit gras, boterut, gens elegant, amb pantalons amples de dalt a baix, bossa de color verd lloro xarolat que no feia joc amb res, cua de cavall llarga, pestanyes postisses exageradíssimes, mal pintat, sabates de punxa... i un home d’uns trenta-cinc anys, una mica colltort, fumant compulsivament, que em va preguntar si el bus cap a Zona Franca ja havia passat i li vaig dir que sí, d’aspecte desendreçat tirant a brut, que duia una llumeta làser als dits i s’entretenia a resseguir amb la punta de vermellor les cames, el cul i tot el que calgués dels i de les passavolants.

Vaig arribar a les quatre de la matinada a casa, bo i meditant que potser els ciutadans que vivim en pobles no enganxats literalment a Barcelona paguem menys impostos o gaudim d’algun tipus d’exempció de la qual no sóc conscient. En fi... ¿per què queixar-me de la puntualitat si el retard em va permetre assaborir l’ambient de la plaça d’Espanya un divendres a la matinada? És més: ¿què redimonis feia jo, un home de cinquanta-un anys, despert a aquella hora i a Barcelona? És de dia que han de funcionar bé els transports públics! De nit, és prou sabut, tots els gats són negres. ¿I si em va passar per davant i, confós amb la negror de la nit, no el vaig veure?

El vianant Sacris, Bebeto Cidra i cia als carrers de Vic

http://www.vimeo.com/21474734 

Imagineu que un dissabte assolellat de març us atureu fortuïtament a la ciutat de Vic i que, en una cruïlla cèntrica, sense aturar el trànsit, uns ballarins comencen a dansar al costat vostre.

Imagineu-vos ara que porteu una càmera de vídeo estàndard, no professional, i que no solament no us fa mandra captar les sorprenents imatges, sinó que penseu que, a més d’un record del moment, més endavant potser us vindrà de gust inspirar-vos-hi per algun motiu que, en aquests moments, ni us plantegeu.

Mentre ho enregistreu, algú us diu que es tracta d’una coreografia del ballarí brasiler Bebeto Cidra i de la seva companyia per tal de commemorar el Dia Mundial del Teatre.

Això passava el 2009, un cap de setmana que el Sacris i la família, de camí cap a la Garrotxa, van fer una parada a la capital d’Osona per estirar les cames.

Dos anys després, aquell vídeo testimonial es converteix en una petita obra d’art gràcies a les imatges, a la dansa i a la voluntat creativa de qui el va gravar.

Aclarim que la música és l’original que sonava en el mateix moment de la interpretació dels ballarins. El joc miralloscòpic del Josep Sagristà, convertit en realitzador, no és un simple recurs. Si us hi fixeu bé, veureu que hi ha imatges de reflex i d’altres de reflex invertit.

La presència dels cossos humans ‘ballant’ entre el pas dels transeünts, l’ambient urbà i l’encreuament d’automòbils, converteix el Vianant en un poema-dansa visual que ens transporta, durant prop de quatre minuts, a un nou territori.