Savis i ignorants fem el mateix quan volem tenir la definició a les mans:
obrim el diccionari. "Córrer: transportar-se d’un lloc a un altre movent les cames de manera
que a cada passa hi ha un moment en què cap dels dos peus no toca a terra".
I els mots arrengleradets són com una meravellosa col·lecció de lepidòpters dissecats,
papallones acolorides i immòbils travessades per una agulla. Magnífics exemplars
que permeten la classificació i conviden a la descripció, però que no belluguen les ales
ni volen ni esquitxen de polsim d’embriaguesa primaveral els nostres ulls en el sender
per on elles passaven volant i nosaltres corrent o caminant. "Caminar: traslladar-se a peu
d’un lloc a un altre; avançar a passes, no aixecant completament un peu que l’altre no toqui
a terra". De la mateixa manera que a una papallona no la conté una vitrina,
als caminants i als corredors no ens conté una definició.
Som un acte de llibertat, som el trànsit, el reflex d’un instint primitiu.
Córrer és sempre una aproximació a un estadi anterior, a un món d’innocència.
Un corredor, un caminant, tenen molt de nen, justament perquè no en són conscients.
A muntanya, pel coster o en el camí fluvial, al desert, prop dels camps de blat o de carxofes,
fins i tot en l’asfalt gris d’una carretera anònima o en un polígon de naus industrials,
la mirada i el pensament se’ns envesquen en els arbres, en el rompent de les onades,
en la duna, en els meandres, en la tartera, en l’arbust, en el semàfor,
en el pas rabent d’un cotxe orquestra. I el vesc enganxós de la vida que atrapem
i que ens atrapa ens acompanya en forma d’esbufecs, de silencis,
de monòlegs pensatius o de diàlegs amb algun company d’entrenament i de fatigues.
Quan correm, què perseguim? Per qui o per què som perseguits?
Els caminants sempre toquem de peus a terra. En els corredors hi ha un moment
en què cap dels dos peus no toca a terra. Per això molts hem començat caminant
i hem acabat corrent. Hem volgut retre un impossible homenatge als ocells.
Els camins han estat el nostre aeroport i ens hem accelerat fins a envolar-nos.
I així, tot sovint, hem perdut el món de vista i els no fondistes no ens han entès.
Corrent o caminant ens ha passat de tot. Ens han perseguit gossos. Hem sentit por
davant d’una furibunda tempesta d’estiu. Hem estat literalment a punt de cagar-nos a sobre.
Li hem plantat cara mentalment al nostre cap o, més agosarats encara, al nostre amor.
Abans, durant i després dels 42 km hem sentit eufòria, derrota, extenuació, emoció extrema
i fins i tot depressió postmarató. Hem experimentat ganes de plorar, de riure, de follar.
Córrer m’ha permès poder visitar l’Alhambra de Granada de puntetes o ser un dels milions
de turistes que va tenir l’oportunitat de pujar a les Torres Bessones. Hores i hores de camí,
de marató, d’entrenament... gestes heroiques en un temps en què l’èpica
sembla aconseguir trobar aparcament prop de casa.
Hi ha un molt de bogeria en l’acte de calçar-se unes sabatilles i de sortir a córrer.
On ens porten tants milers de litres de suor? Córrer és sempre una aproximació.
Mai no arribem enlloc i sempre tornem amb les mans buides però amb la xarxa del cor plena,
curulla de peixos de colors. El peix Silenci. El peix Sentiments. El peix Reflexió.
El peix Soledat. El peix Suat. El peix Projectes. El peix Oxigen. El peix Fe. El peix Cansament.
El peix Gana. El peix Records. El peix Optimisme. I sobretot, el peix Amistat.
Sóc al cap del carrer o de la porta de casa: ara resultarà que he corregut durant tretze anys
i que mai no he sabut el perquè. Ben mirat, saber el perquè tampoc no em fa cap falta.
Amics: torno d’aquí a una estona, me’n vaig a córrer!
.............................................................................................................................................
El 20 de desembre de 2003 vaig escriure aquest poema que es va convertir, realment, en una mena de testament testimonial. A partir d’aleshores vaig anar disminuint el ritme d’entrenament, els quilòmetres i la participació en curses de fons fins al punt d’ingressar en el col·lectiu de tants sedentaris que, amb l’edat, els dinars fora de casa i la cerveseta veuen com la seva panxa passa de l’estat 1 a l’estat 2.
 |
| Panxa en estat 1 |
|
|
 |
| Panxa en estat 2 |
Vaig començar a córrer als trenta anys i, ben mirat, tinc molt clar el perquè ho vaig fer. Nu, em vaig repassar de perfil en un mirall i no em va agradar l’estat que començava a insinuar-se: el 2.
Fa una setmana, ara, als cinquanta, després de set anys d’haver deixat de córrer, i havent comprovat durant les festes de Nadal que la meva gana pot arribar a ser quasi pantagruèlica, vaig fer el mateix exercici que vint anys abans. Al mirall, despullat, de perfil, no podia donar crèdit a allò que veia: l’estat SÚPER 2!!!
“—Això no pot ser —em vaig dir—, narcisisme, torna a mi!”. I heus aquí que dimecres em vaig calçar les sabatilles i vaig sortir a lluir la panxeta com un vulgar aspirant al trot porquí més. Vaig fer un recorregut curt, d’uns quaranta minuts, però bonic, per la muntanya de Vallirana. Deixeu-m’ho afirmar: vaig ser feliç! Després, vaig fer les classes de la tarda amb una renovada energia i tocs d’eufòria que els meus alumnes devien agrair. I ahir i avui, ni que sembli impossible, tinc els quadríceps cruixits, senyal del meu lamentable estat de forma.
Doncs sí, he decidit tornar a córrer, a veure si aquesta vegada hi trobo el perquè.
