divendres, 23 d’agost de 2019

Fidels a la cita amb el restaurant La Borda de Montferrer


Montferrer és tan a prop de la Seu d'Urgell i la Seu és tan a prop d'Andorra que un restaurant situat en aquest municipi, a la N-260, forçosament ha de veure passavolants tot l'any. Els forasters que hi passem deu ser pels bolets, per l'esquí, pel paisatge pirinenc i, sobretot, —amants apassionats de l'economia de mercat— per l'empori comercial de les valls d'Andorra.

En el nostre cas, el restaurant La Borda és l'assenyalat: N-260, Km 230,8, Montferrer, Alt Urgell. I l'assenyalem perquè fa uns quaranta anys ens el va fer conèixer un amic i, d'aleshores ençà, l'hem anat visitant.

En una d'aquestes ocasions, baixant d'Andorra, vam arribar-hi que feia uns deu minuts que havien tancat la cuina, passades les quatre de la tarda. A gairebé arreu ens haurien dit que no. "¡Demasiado tarde, forastero!", feien els westerns. Doncs ens van parar taula i vam menjar com uns senyors. Entre d'altres, un dels seus plats estrella: els cargols a la llauna.

Era un diumenge 22 de novembre de 1981. Un servidor tenia 21 anys i la Mercè, 20. A les cinc en punt de la tarda començava un Barça-València que va acabar 5 a 1. El primer jugador a marcar del FC Barcelona va ser un tal 'Bernd' Schuster. Us sona? El partit va ser una festa. I el dinar, també. Òbviament, a la sala menjador no hi ha televisió. Nosaltres, en una taula, i tot l'equip del restaurant en una altra —ells començaven a dinar més enllà de les cinc de la tarda—, vam escoltar la retransmissió d'en Puyal per la ràdio. Cal dir que abans ens havien demanat si ens feia res que el posessin.

La millor companyia, un porró de vi negre, escalivada, cargols a la llauna, postres i partidàs del Barça. Què més es pot demanar? El compte, carretera i manta. D'això fa 38 anys.

Ahir mateix, 22 d'agost de 2019, hi vam tornar, perquè mai no hem deixat d'anar-hi com a mínim un cop a l'any. Els boníssims cargols a la llauna del restaurant la Borda ens han vist créixer... i han contribuït a engreixar-nos! També han vist créixer els nostres fills, els pares, la família, els amics i els quatre nens sahrauís que hem acollit al llarg de tretze estius.

És en aquesta època vacacional que molt sovint hi fem cap amb els meus cunyats i comentem la jugada dels cargols: ¿ens els faran igual? ¿notarem alguna diferència? ¿seran igual de salats i picants que sempre o hauran sucumbit al paladar light, zero, fat i mel·liflu de la gent fina de la capital? Per no tenir sorpreses desagradables, jo, quan els demano, sempre els dic: "feu-nos-els tal com sempre els heu fet per a la gent d'aquí, no per a la gent d'allà". I, dient això, problema solucionat.

Bé: més enllà de la metàfora visual dels pobres mol·luscs gastròpodes que han acabat centrifugats a la nostra panxa, qui sí que ens ha vist créixer és el Josep, propietari d'una veu greu de doblatge cinematogràfic, el qual dirigeix el llargmetratge diari, suculent i deliciós d'aquest establiment de restauració.



Cada any, quan hi entrem i el saludo amb una encaixada tan forta com puc, m'alegro de veure que la vella borda reciclada en casa de menjars continua ferma, al peu dels fogons —i de la brasa!—, tant amb l'excel·lent cuina tradicional de sempre com amb un equip humà atent, amable i servicial que, afortunadament i majoritària, es manté any rere any.

Això sí: com que tot rutlla, sovint és força ple. Per tant, reservar no costa gaire. Aneu-hi i ja m'ho direu!

Cap comentari:

Publica un comentari