Tenaçment humils

Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma

2012-02-04T14:40:00.003+01:00

Diumenge passat, 29 de gener, vam celebrar la festa del 50è aniversari de l’Enric Grané al monestir de Poblet. Després de rebre’l amb aplaudiments a l’escala de la casa dels salesians on ens vam reunir, vam sortir a caminar fins al castell de Milmanda, ja al terme municipal de Vimbodí. Feia un dia fred i ventós, però assolellat, ben diferent del dia abans, hivernal i plujós.
      El Sacris i jo ens vam avançar i, pel camí, anàvem col·locant fotografies de l’Enric de diferents moments de la seva vida. Eren pòsters en blanc i negre fets amb plòter, de baixa qualitat, però que permetien que el grup s’aturés a comentar-los i l’Enric ho acabés d’amanir amb aportacions més personals. Com que feia molt d’aire, l’única manera pràctica i ràpida de mostrar-los era a terra, subjectats amb pedres pels costats. En un moment donat, vam veure una mena de muntanyeta de sorra més fosca que, en acostar-nos-hi, vam comprovar que es tractava de matèria orgànica fina —fems secs i terrosos, vaja—, destinada a les vinyes que constitueixen els plans de Milmanda. El cartell que hi vam fer reposar destacava pel contrast de color. Mentre ens ocupàvem en l’operació d’aguantar-lo amb pedres, passava un grupet de caminaires i ens vam adreçar recíprocs “bon dia!”. Al cap d’un moment, un membre del grup —anaven uns quatre o cinc— se’ns va acostar per dir-nos: “perdoneu, em podeu dir de què es tracta, això d’aquest cartell que col·loqueu aquí?”. Li ho vam explicar i, aleshores, se’m va acudir de demanar-li que, quan es trobessin amb el gran grup que venia, preguntés per l’Enric Grané i, si era tan amable, el felicités pels seus cinquanta anys. Mentre parlàvem, l’home observava la fotografia i somreia: s’hi veia l’Enric, d’excursió, amb botes de muntanya i camisa d’Escolta, amb bons amics d’aquells temps.
      Els Sacris i un servidor vam arribar a Milmanda i, conscients que portàvem força avantatge, ens vam esperar que hi fes cap la quarantena llarga de comitiva. Quan ja eren a tocar els vam anar a trobar i, agafant per l’espatlla a l’Enric, li vaig preguntar si algun desconegut l’havia felicitat.
      —Doncs sí, Jordi, l’abat de Poblet! Vaja, si més no s’ha identificat com a tal i m’ha felicitat.
      —No fotis!
      La Marcel·lina s’afegia al nostre diàleg.
      —Sí, sí, ho era, jo diria que sí que és el pare abat. A més, ha parlat amb un to i una seriositat difícilment imaginables si no ho hagués sigut.
      L’Enric continuava.
      —Mira que he estat a punt de dir-li: “Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el Papa de Roma”, però no m’he pogut estar de dir-li una altra veritat...
      —Què li has dit?
      —Que si era el pare abat, tenia feina amb tots els galifardeus que m'envoltaven i m’acompanyaven, perquè eren una colla de perversos i de depravats...
      —Això li has dit?
      Tots els perversos i depravats que l’acompanyaven em confirmaven que sí que li ho havia dit.
      Al sud de Milmanda, un caçador que cercava entre els matolls la griva abatuda —mai no entendré aquest afany— em confirmava, al seu torn, que l’abat solia sortir a caminar per aquells verals el diumenge al matí.
      Després de la caminada vam fer el vermut mentre les tres cuineres i les respectives auxiliars de cuina feien sengles paelles. La competitivitat va ser alta i fins i tot va haver-hi moments de tensió en el moment del repartiment dels fogons i dels ingredients. A l’hora de la veritat, cal dir que les tres paelles estaven delicioses i així ho vam certificar tots els comensals.
      Consumit el pastís i bufades les espelmes, vam procedir als parlaments, als càntics, a les representacions i a la ballaruga, que de tot hi va haver, donada la diversitat d’amics i d’amigues de l’Enric: els de Sant Vicenç dels Horts, els germans de sang, els de l’IES de Gelida, i els d’aventura i viatges diversos.
      No obstant tot això, una cosa és clara: l’Enric Grané va fer bé de no expressar en veu alta allò de “Si vós sou l’abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma” perquè si bé aquell senyor era Josep Alegre, abat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet des de 1998, l’Enric Grané encara no és el papa de Roma, de moment...


Benvinguts a la festa de l'Enric Grané. Encara no hi som tots!

Al pati d'armes del castell de Milmanda


Les cuineres i les auxiliars de cuina amb el protagonista

Per molts anys, Enric! I pensa un desig

Companys i companyes de l'IES de Gelida en plena actuació i recordant-li a l'Enric els fills que té escampats pels països nòrdics

El regal de l'Enric, disseny made in Sacris


Josep Alegre, abat de Poblet, a qui l'Enric va estar a punt de dir-li: "Si vós sou l'abat de Poblet, jo sóc el papa de Roma".

Cap d'any

2011-12-31T10:47:00.000+01:00

Si miro el cel, de nit, no busco estels

rutilants ni planetes resplendents;

m’ullprenen més les estrelles fugaces

que solquen un racó de cel perdut

—polsim de llum que el firmament expira.

No és l’horitzó el que em captiva del mar

ni la força invisible de les ones,

ni tan sols l’encegadora blavor

que fa del sol un còmplice implacable;

és el deixant escumós del veler,

hora foscant, allò que em roba el cor.

No són les flames vives i joioses

—per més que s’inflin, goludes de somnis—,

el que em reté davant la llar de foc,

sinó les brases quasi extenuades

que serven, tardorals, l’escalf de vida

en la penombra de les confidències.

Quan arriba el cap d’any, celebro, sí,

amb els amics i la gent que m’estimo,

l’emoció i l’espurneig del confeti

enraïmat d’un present sempre efímer.

A la fi, tanmateix, el que m’atrau

no és el pas de les hores que es resol

en dotze campanades capdanyeres,

ni la disbauxa que desencadenen;

seran la tènue claror de l’alba

i el crit d’hivern d’un ocell matiner

els que, del llit estant i amb son, saludi

com a emissaris del que cada dia

recomença i no pas tan sols un cop a l’any.

Per Nadal serem cul i merda

2011-12-24T16:58:00.000+01:00

Lectora feliç!

L'any 2008 vaig guanyar el premi de Contes de Nadal del certamen La Mar de Lletres que organitza anualment l'Ajuntament de Calafell amb el conte Per Nadal serem cul i merda. Des de llavors, d'una manera o d'una altra, cada Nadal hi ha algú que em demana si li puc fer arribar l'arxiu. Concretament, aquesta setmana passada, tres persones em van demanar que els en fes arribar una còpia: dues perquè recordaven que els havia fet riure molt i una tercera perquè el volia llegir (el títol li feia gràcia). Els vaig dir que sí, però que el penjaria al bloc, i aquí el teniu. No cal dir que es tracta d'un homenatge a la figura més popular del pessebre català.

El caganer més antic de casa,

heretat del pessebre de Marcel·lí Boladeras,

el meu avi patern: pot tenir més de 75 anys

La Mar de Lletres

Premi de contes de Nadal

Per Nadal serem cul i merda

Cagum mi mateix i la mare que va parir els del poble del costat, que tenen fama de sants perquè fan processons cada dos per tres i són de la pell de Barrabàs, uns malparits de ca l’ample. No ho desitjo a ningú, el que em va passar tot just ara fa un any, tal dia com demà, la vigília del vint-i-cinc de desembre fum fum fum. Fum fum fum? Merda, merda i merda! Quan hi penso, tot jo em revolto i se m’encén la sang, però a qui collons li haig de trencar la cara si encara no sé qui va ser? Si la comitiva aquella semblava del kukuxklan, amb l’única diferència que, en lloc de cucurulles blanques, portaven sacs de pinso al cap amb dos forats a l’alçada dels ulls. I no rigueu, que és molt trist ser segrestat per tenir caguera, anar restret i haver d’ensenyar el cul en un infame càsting ―em sembla que es diu així― que els fills de mala mare em van obligar a fer davant d’una munió de gent. Oh! I després, el mossèn i l’alcalde d’aquí, que ells no en saben res i que sóc un exagerat. I el jutge? Un altre de l’olla. I les autoritats d’allà, com si sentissin ploure. Afirmen que sí, que això és una bretolada, d’acord, però que, atès que no hi va haver sang, tampoc no es veuen en cor d’engegar una investigació per intentar enxampar tots els babarotes que van intervenir en la barrila. Que a què treu cap tot això? Ja ho sentireu d’aquí a un moment. En tindreu tots els detalls dels meus llavis, per més merdosos que siguin, tant els detalls com els del poble del costat. Tanmateix, pareu compte: de vegades, d’un gran mal n’arriba a sortir un gran bé. Seguiu-me!

Feia dies que no tenia la budellada a l’hora. La merda oprimida, en lloc de queixar-se’n i deixar anar algun crit de llibertat, el que feia era callar i anar-se’m entatxonant als intestins. Sé que, als cavalls que no van bé de ventre, els fan trotar i que el moviment els regula la cosa, tant si la molla de la pasterada va baldera com si està encallada. Amb aquest pensament i amb la perspectiva dels copiosos gaudeamus nadalencs que m’esperaven els propers dies, tot just després de dinar, la tarda del vint-i-quatre de desembre, vaig sortir a caminar a veure si, marxant marxant, es desencadenava la tronada i la consegüent descàrrega. El bosc termener que separa els dos municipis és frondós, ideal per amagar-s’hi i enllestir la feina al primer avís, de manera que vaig encaminar-hi la còrpora tan lleuger com podia, que no era massa. Al Clap del Monjo ―una clarianeta blanca de pedra foguera a tocar de la carena― una fiblada ventral em va retornar les esperances. Semblava que la caminada havia obrat el prodigi. Amb la sivella descordada, pantalons i calçotets avall, a la gatzoneta i amb la daixonses ben dirigida endavant per, arribat el cas, no esquitxar-me els baixos, la meva cara era una elegia a l’esforç inútil. És ben ximple constrènyer severament la ganya perquè se’ns obri dòcilment el forat del cul però, com hi ha Déu i el món és món, aquest negoci funciona d’aquesta manera tan galdosa. Ai! Molta ganyota, suor freda i res de res. Com si la tifa cobrés vida pròpia, s’hagués solidificat més del compte i es negués a sortir. Havia iniciat un últim intent quan, de darrere del brancam dels avellaners, les blades i algun roure que envolten la clariana, apareixia la colla de galifardeus encaputxats que, sense miraments ni contemplacions, m’aixecaven en sopols i, impedint-me expressament que m’apugés la roba íntima, em portaven fins a un tot terreny proper, per mi no identificat. A tall de bena als ulls em van lligar un mocador de fer farcells, i un altre a la boca fent de mordassa. Atemorit de debò, vaig deduir que es tractava d’un segrest amb finalitats dineràries. Redéu, si jo de peles no en tinc. Sóc solter, visc amb la mare i amb l’oncle, tinc una vespa i, com sap tothom, treballo de bastaix o vaig a jornal allà on em criden. Hi ha qui diu que no estic bé, que em falta una mica d’estiu; maldiences i falòrnies d’envejosos entrampats per la parella i carregats de fills, que tenen la butxaca més eixuta que el riu Corb. Mentre ells o elles han de fer bondat a la feina i a casa, jo me la campo lliure i feliç com un pardal, per això no em poden veure.

Al cap d’un quart d’hora de sotraguejar, el cotxe es va aturar de cop i, novament sense deixar-me tocar terra, em van introduir en un espai fresc, d’ensum humit i animalístic, que reconeixia com una vella cort situada a la planta baixa de qualsevol casa de pagès. Segons després, una veuarra que juraria que és la del ferrer del poble veí, m’advertia que si volia conservar la meva integritat física ―el cabró no va dir res de la integritat moral― i tornar a casa meva sa i estalvi a la nit, més valia que callés i obeís.

―Evarist, no et farem cap mal si fas cas del que et direm. Si no, el naixement del nen Jesús coincidirà amb la teva davallada a l’infern. Ho has entès?

Vaig remugar un sí impossible i assentia amb el cap. Els devia fer pena i em van alliberar de la bena i la mordassa. Dret, amb els calçons engrillonant-me els turmells i les natges i les altres vergonyes prenent l’aire, una rotllana d’individus de les dues races ―vull dir homes i dones― em miraven atentament des de la seva caputxa. El de la veu forta semblava el rei de bastos per la porra dissuasiva que esgrimia.

―Ajup-te, apuja’t la camisa, aguanta-te-la amb les mans i fes com si caguessis.

―Que què...?

―Que callis i caguis. Vaja, que ho facis veure.

Tot va ser posar-m’hi i la rotllana va començar a girar a poc a poc en una dansa macabra. Els que la ballaven em guaitaven i em resseguien de dalt a baix. Davant la visió de les galtes del cul, amb les penjarelles arronsadetes que remataven l’ull de les cinquanta arrugues, alguns feien un gest de refús; altres, però, aixecaven el dit gros en senyal d’aprovació. El factòtum d’aquell aplec fastigós va dictaminar que, tenint en compte l’hora que era, als que no els agradés el meu cul que ensenyessin el seu. Au, valents! No hi va haver voluntaris. Ni gallina ni pollastre van sortir a la palestra.

―El cul de l’Evarist, doncs, queda aprovat per majoria.

A continuació em van fer seure i em servien amanida, macarrons, capipota i torrons, tot regadet amb un xarel·lo que no estava gens malament. S’havien tornat bojos, els del poble del costat?

―I ara, a treballar! Vesteix-te amb això.

Pantalons negres de pana, camisa blanca, armilla de vellut, espardenyes de pagès, barba i bigoti postissos, pipa i, finalment, em cofaven una barretina musca. Vestit així, em tornaven a tapar la boca i els ulls i al cotxe hi falta gent. En un ai arribàvem als peus d’un decorat on vaig rebre les primeres i úniques instruccions.

De cop i volta, ho vaig entendre: m’havien segrestat per fer de caganer al pessebre vivent del maleït poble. L’any anterior, allí mateix, la mare, l’oncle i jo havíem contemplat un autèntic espantaocells engiponat amb roba farcida de diaris i una màscara ridícula, senzillament perquè ningú havia volgut representar en viu l’impudorós paper. Pel que es veu, s’havien jurat que allò no tornaria a passar. En comprovar que cap ciutadà responsable acudia a la crida, la comissió organitzadora havia fet els ulls grossos davant la proposta agosarada d’un pocavergonya: calia un “fitxatge en comissió de serveis” d’algun taujà d’una altra localitat que no fos la seva.

Donada l’afició de les gents del país a fer auques, tot l’any m’he hagut de sentir: “Evarist, el cul cagat t’he vist”, rodolí que els estalviadors han encongit en un “Evarist, te l’he vist”, més malintencionat per la lliure interpretació a què convida.

I sí, sincerament, n’hi havia per cagar-s’hi. Entre un mur de cartó pedra ―darrere del qual s’amagava el meu estiracordetes amb el bastó amenaçador― i una olivereta jove, estava situat un servidor, mig de gairell, amb prou inclinació perquè els espectadors passavolants no tinguessin cap dubte de quin era el meu paperàs en la funció. Moments abans que el poble comencés a desfilar xafarder per descobrir les minses novetats que el pessebre vivent presentaria, em van fer empassar un beuratge carregat de moscatell. Així no passaràs tant fred durant l’hora llarga que dura la broma, em van pronosticar. Si pogués, els mataria. M’ho vaig creure i me’l vaig trincar d’un cop de colze. Ara que hi penso, l’apotecari també devia estar implicat en l’afer, perquè allò era un laxant que va tenir un efecte progressiu i apoteòsic. Els primers a trobar-me van ser, és clar!, els nens que acompanyaven el seguici de les autoritats: “Mireu, el caganer! I és de carn i ossos!”. Deixeu que els infants se m’atansin i no els ho impediu, que el Regne de Déu es d’ells i dels qui són com ells. No em vaig poder reprimir i els vaig donar la benvinguda amb un pet aflautat de final cascat. Des d’aquell mateix instant, vaig començar una defecació lenta, que evolucionava a batzegades, talment com una erupció volcànica, ara explosiva i fent saltar esquitxos a tort i a dret, adés callada, densa i magmàtica. I no vaig parar fins molt després, quan els mateixos que m’havien posat al pessebre vivent me’n van treure, rabiosos i indignats. Jo, l’Evarist del poble del costat, a qui diuen que li falta un bull, m’havia emportat els aplaudiments i la fama d’una actuació més que brodada i que va sepultar en l’anonimat la resta de personatges de l’obra: el dimoni, els pastors, l’àngel de l’Anunciació, els Reis Mags i fins i tot la mateixa Sagrada Família. Acabada l’actuació, ja a porta tancada, si haguéssiu vist les puntades de peu que em donava la Mare de Déu i els cops de vara al costellam que em clavava Sant Josep, us en faríeu creus. Sí: ells m’havien segrestat i jo els havia robat qualsevol ombra de protagonisme.

Després d’una setmana de restrenyiment, aquella santa nit es va ajuntar el laxant amb les ganes de cagar. D’això fa un any i, per més que me n’he sentit de tots colors, sé com els cou que el meu cul fos més notori que les tristes nadales que mal sonaven per l’afònica megafonia ambiental. I ni la coral de jubilats del casal Montserrat que, per cloure l’espectacle, va cantar “Les dotze van tocant” davant l’establia, va aconseguir fer callar la simfonia excrementícia extraordinària que captivava grans i petits, i que ha anat de boca en boca tot l’any.

Us preguntareu com em van arribar a reconèixer. Ben fàcil. En un moment donat, donades les presses amb què m’havia disfressat i els regalims de suor que em queien per l’esforç i el malestar general, se’m van desenganxar barba i bigoti i no tenia mans per aguantar-me’ls. Amb prou feines em sostenia en la incomodíssima postura forçada sota la fèrula de l’estaca.

I ara ve la bona. Aquest vespre m’ha vingut a trobar l’alcalde de dos pobles més enllà que, per no ser menys, enguany també vol fer pessebre vivent. Vistos els meus dots d’actor, em conviden a un bon sopar, després del “bolo”, si vaig a fer de caganer a la seva vila. Ah, i em regalen un paquet de caliquenyos. Els he dit que sí. I és que parlant la gent s’entén. Aleshores m’ha explicat que estan empastifant de cartells tots els pobles de la rodalia amb la llegenda: “Veniu al nostre pessebre vivent. Hi trobareu el caganer que voleu!”. Diu que fins i tot hi surt una foto meva en ple acte de servei. Segur que els bergants del poble del costat es quedaran sense públic. Que es fotin, per haver-me segrestat de tan males maneres. Que se’n vagin a pastar fang perquè, a partir d’ara, per Nadal, el caganer vivent i l’Evarist serem, peti qui peti, cul i merda.

. . .

Dos altres caganers ben bonics

Cal concentrar-se

Pare ajudant fill

Trotada-Torronada 2011: un petròglif o el carro del sol a la llum de leds

2011-12-24T13:36:00.001+01:00

Com cada any, i en van 16, el Sacris ha dissenyat la invitació

de la Trotada-Torronada d'aquest 2011 que s’acaba.

Ahir, 23 de desembre, vam celebrar la 16a edició de la Trotada-Torronada a Sant Vicenç dels Horts. Vam ser menys que altres anys, probablement a causa de la proximitat de Nadal i dels múltiples compromisos laborals, associatius, comercials, etc., que assumim aquests dies.

També cal dir que no tothom té ganes de posar-se a caminar l’antevigília de Nadal, a les set del vespre, ja de nit, sabent que t’esperen de tres a quatre horetes de camins i senders seguint el perímetre muntanyenc del nostre municipi. La llanterna, la companyia dels bons amics i la nocturnitat d’un petit massís de la serralada litoral són els únics i grans atractius d’aquesta sortida.

De vegades, però, l’aventura més senzilla té alguna sorpresa que ens assalta inesperadament. El Xavi Granel, soci del Club Excursionista de Sant Vicenç (CESV), ens descobria —a la família Doñate-Rivilla (l’Oriol, la Carme, l’Arnau i la Xènia) i a un servidor— un petròglif a tocar del cim del Montpedrós! Segons els especialistes, possiblement una representació primitiva del mític carro del sol. El Montpedrós és el topònim de la muntanya que també coneixem com a Sant Antoni perquè agafa el nom de l’ermita que en corona el cim. A la llum dels leds, el megalitisme ens picava l’ullet. Quanta màgia històrica en una pedra i tan a prop de casa!

Per als qui us pugui interessar el tema, us copio aquest enllaç d’una pàgina web en anglès (el Google us la traduirà al català prou entenedorament) on podreu llegir el treball dels experts Francesc Anguas, Albert Fàbrega, Joana M. Huélamo i Josep M. Solias sobre aquesta troballa:

http://www.rupestre.net/tracce_php/modules.php?name=News&file=article&sid=42

La fotografia i les dues il·lustracions que també adjunto estan extretes d’aquest mateix estudi exhaustivament documentat:

Ja a casa, a més de reposar, vam menjar entrepans i torrons; vam beure refrescos i cava; vam fer el sorteig de material esportiu que tan amablement —i malgrat la crisi— van aportar el Jaume i l’Eulàlia de les botigues Via Esport/Base de Sant Vicenç dels Horts (moltes gràcies, amics); i vaig recitar el També vindrem, Infant, a l’hora vella de J. V. Foix que, finalment, m’he après de memòria.

I, com sempre, vaig oblidar-me d’agrair al meu amic Sacris el disseny de la invitació de la Trotada-Torronada... i és que la confiança fa fàstic. Que consti en acta i ho dic ara: el Josep Sagristà fa setze anys que cada Nadal s’arromanga per fer-nos el disseny de la cita, i això, en nom de l’amistat, no té preu.

Naixeràs a Endasilasie

2011-12-20T21:30:00.000+01:00


Nen a l'esquena de la mare fotografiat a Wukro (Tigray-Etiòpia), el 7 de desembre de 2011. Foto: Mercè Andreu

Naixeràs a Endasilasie, a tocar

de Wukro, a la regió del Tigray

—Etiòpia—, la nit de Nadal.

Magre i escarit de roba, creixeràs

descalç i passant gana fins que a Airam,

ta mare, algun veí li parlarà

d’un microcrèdit que atorguen ferangis:

una vaca lletera i el compromís

de retornar, quan neixi, una vedella.

De nom Susej, l’escola és massa lluny

per a un marrec, però camps a través

hi faràs cap amb el quadern, el llapis

i cinc litres de llet que duus a vendre.

Ser pobre és car: et costarà la vida.

Estimaràs fins a fer-te’n la pell,

apostant per l’amor com a font de justícia,

raser i sedàs de les desigualtats.

Per al sistema dictatorial

de mercats financers que ens esclavitza,

pretendre la redistribució

de la riquesa per salvar els pobres

és la idea heterodoxa més temible

que un home pot arribar a abraçar,

molt més nociva que desobeir

la tan antiga llei del talió.

Tu incompliràs aquesta llei primària,

i difondràs, amb els actes, la pèrfida

utopia de repartir injera

de tef, pau i salut per a tothom.

Amb un currículum així, Susej,

ni que sigui per un sou de misèria,

quin patró s’arriscarà a contractar-te?

Que siguis pobre, passi; però pobre,

rebel i enamorat de l’ésser humà

és subversiu, del tot inacceptable.

Moriràs crucificat, condemnat

pels summes sacerdots del poderós

sanedrí invisible i universal:

Stacrem, Oicaztilabolg i Tnemamra.

No obstant això, abans caldrà que neixis:

a Endasilasie t’espera una mare

amb dues mans, un cor i el bressol

d’amor amb què les dones han gronxat,

des de temps immemorials, la història

tendra i dramàtica dels cadells humans.

Bon Nadal i venturós 2012

Fa anys vaig escriure un poema de Nadal que començava dient "Cada any neixes un cop; i te'n refies / que tot estigui a punt? (...)". La primera setmana de desembre, en un poblat rural i disseminat d'Etiòpia, a prop de la ciutat de Wukro, anomenat Endasilasie (enda vol dir "L'indret": l'indret de Silasie), vaig veure aquest estable dins d'una casa:

La proximitat de les festes nadalenques em va fer pensar en el renaixement de Crist a l'Àfrica (la idea del "cada any neixes un cop"). I, concretament, per què no!, en el "pessebre" que veieu.

En aquesta casa hi érem perquè vam anar a parlar amb la senyora que surt a la fotografia, la qual havia accedit a un dels microcrèdits que li va concedir l'ONG catalana ADIA (Associació per al Desenvolupament de la Infància d'Àfrica) consistent en una vaca lletera de la qual venen la llet i fan mantega. El retorn del microcrèdit consisteix a lliurar una vedella d'un any. La inseminació de la vaca es fa de manera artificial i no corre a càrrec de la propietària. A Etiòpia tot és difícil: justament durant la nostra visita, tant la vaca com la vedella (que és a punt de fer l'any) patien una malaltia vírica el tractament de la qual també el sufraguen els gestors etíops del projecte, la qual cosa vol dir que, en última instància, també l'acaba pagant ADIA.

Amb relació a certes parauletes que surten en el poema, ferangi és el terme col·loquial que usa la població del Tigray per referir-se als forasters, estrangers o guiris, vaja. Els nens, quan et veuen, criden "ferangi, ferangi, ferangi..." tot contents, i les mares somriuen indulgents: "no en feu cas, són canalla".

A la viquipèdia en diu això: [El nom probablement deriva de l'àrab paraula faranj o ifranj, o persa farangi , que significa " francs ". A Etiòpia , ferenj o ferenji té el mateix significat, com ho fa Farang en tailandès. L'origen del nom és probablement dels grecs bizantins que eren veïns dels occidentals;. aquest ús es va estendre a Orient Pròxim, Àsia, Àfrica i fins i tot a la Xina ^[3] els grecs encara a vegades utilitzen fracàs [n] gkoi (φράγκοι) com un exònim per als europeus occidentals, i en el grec modern el terme ferengi (φερέγγυος, ο φέρων-εγγύηση, ο δυνάμενος να εγγυηθεί) es tradueix literalment com "el poder [" ós "(= portar)] de garantia (es)", el digne de confiança , i no només d'una manera econòmica! El terme va ser utilitzat com un terme despectiu en part a l'Índia per referir-se als britànics.]

La injera és el pa etíop fet amb un cereal, el tef, adaptat a l'altura i a les condicions climàtiques del país.

Els noms propis de persona exòtics que apareixen tenen fàcil solució: llegiu-los de dreta a esquerra.

I el to filocristianocomunista és fàcil d'entendre: ¿com es pot salvar la gent que viu en la pobresa i la misèria més extremes si no és mitjançant un plantejament d'amor al proïsme i de redistribució de la riquesa?

Res no m’agrada tant

2011-09-04T18:09:00.000+02:00

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Primer poema del llibre Horacianes, pàg. 215

El nen que no bufava les espelmes

2011-07-31T23:15:00.000+02:00

Per al Jordi Castellano Boladeras,

el nen que de petit no bufava les espelmes.

El nen que no bufava les espelmes

desconcertava els pares i els tiets

un cop a l’any, pel seu aniversari.

El pastís li agradava. Bufar-lo, no.

Després d’uns quants intents tots desistien

perquè, amb raó, el petit s’obstinava

a fer que no i que no amb el cap, tossut.

¿Algú em podria dir què hi fa una espelma

encesa i fumejant en un pastís

de mantega amb sanefa de cacau?

El nen que no bufava les espelmes

ja fa uns quants anys que creix i s’ha fet gran.

Ara que bé s’acosta a la trentena,

quan té un pastís davant, abans de bufar

s’ho pensa, mira inquiet a dreta i esquerra,

i, per més que no ho vegi clar, inspira,

inicia una aclucada lleu d’ulls

i, armant-se de valor, va i esbufega.

Instants després, confirma la sospita

i se n’alegra: els desitjos, qui ho sap!,

però el pastís no ha desaparegut

malgrat la flama, la bufada i el fum.

República, dictadura i Assemblea SVH

2011-07-30T20:27:00.001+02:00

He passat per davant de l’Ajuntament amb el cotxe i, al fons de la plaça de la Vila, he vist una pancarta de l’Assemblea SVH (els ‘indignats’ de Sant Vicenç dels Horts) on deia “No somos mercancía de políticos ni banqueros”, missatge al qual dono ple suport.

Després he anat a veure ma mare a casa seva. A causa de l’edat (84 anys) no està fina i es passa moltes estones al llit. Mentre era allà, he demanat a mon pare si recordava el Faristol, el meu primer llibre de català, del gran lingüista i professor Lluís López del Castillo. No l’ha trobat, però en canvi m’ha descobert un altre tresor: uns quants quaderns escolars de la Montserrat Sancho, ma mare, de l’època de la república, concretament del curs 1935-1936 (quan tenia 8 anys), i uns altres de l’octubre de 1940 (quan en tenia 13). Els podeu veure a sota d’aquest text.

En el quadern de la segona república hi veiem, a la pàgina de l’esquerra, un dictat d’oracions gramaticals en català, amb les faltes d’ortografia característiques de tots els temps, i frases tan vigents, boniques i planeres de l’època com: “Tothom fara feste el dijous (sic)” o “Nosaltres anirem a pescar el rio Llobregat (sic)”. Cal tenir en compte que els meus avis eren immigrants d’Aragó i que amb els fills parlaven indistintament català o castellà. A la pàgina de la dreta hi llegim un poema de Francesc Pujols: Quan nostre senyor era xic, la mare el llevava. L’exercici escolar és datat a Sant Boi de Llobregat el 18 d’abril de 1936; és a dir, just tres mesos abans del començament de la guerra civil espanyola.

Amb relació al quadern escolar de l’any 1940, sobren les paraules. La nena de 8 anys és ara una noieta de 13 i fa, com a treball escolar, una lletra neta i polida dedicada a commemorar el Día del Caudillo Francisco Franco (“el genio militar y político que redimió España”), diada que normalment se celebrava l’1 d’octubre. El text és datat a “San Baudilio del Llobregat” el 3 d’octubre de 1940.

Semblaria que, actualment, a la vista de la desgraciada història del nostre país, havent patit la dictadura de Franco i sabent que (des de fa segles) dictadures i poder han menystingut la llengua pròpia de Catalunya per sotmetre el poble català, les forces democràtiques haurien d’usar la llengua catalana per dues raons: una, per dir el que volen dir; i dues, per contribuir a la normalització d’una llengua que ha estat prohibida, perseguida i torturada.

Crec que si la pancarta de l’Assemblea SVH digués “No som mercaderia de polítics ni banquers” no solament estaria fent la proclama justa que fa en nom de la llibertat, sinó que, a més, contribuiria a evitar allò que diu un poeta basc:

“Una llengua no mor perquè els que no la saben no l’aprenen.

Una llengua mor perquè els que la saben no l’usen".


Quadern escolar de Montserrat Sancho, ma mare, el curs 1935-1936

El mateix quadern. A l'esquerra, un dictat d'oracions gramaticals. A la dreta, un poema de Francesc Pujols.

Quadern escolar de Montserrat Sancho, ma mare, l'any 1940.

Uns Skallots sense la Laia

2011-07-24T11:27:00.002+02:00

Uns Skallots sense la Laia Torras
són, a molt estirar, uns esquellerincs.
Sense la Laia, els Correquintos perden
uns quants graus i esdevenen Correquarts.
Sense la Laia, la cervesa és tèbia
i les begudes semblen esbravades.
La lluna alternativa abaixa el puny
abans d’hora i s’eclipsa de badalls.
Uns Skallots sense la Laia, ai!,
perden la traca de la riallada
que ella gasta, sovint, a la impensada.

Aquest any, passi, però en nom del poble,

jura’ns que no ho faràs mai més,
això de fer-te absent per Skallots.
Els teus amics i tu els vau començar,
i ahir se’ls veia tristos sense tu.
La meva bombona de butà i jo,
cansadets d’haver fet la caminada,
vam seure als peus de l’església amb un got
de birra i no ho vam poder evitar:
enmig de l’alegria ‘alternativa’,
de la Festa que engoleix l’altra Festa,
nosaltres, i el Nil també, t’enyoràvem.

Skallots 2011, onze anys de festa alternativa. FESTA SÍ, LLUITA TAMBÉ!

Collons, quin alcalde!

2011-07-23T13:46:00.013+02:00

Portada del núm. 1 de la revista municipal Sant Vicenç dels Horts

Vagi per endavant que aquest “collons”, en boca meva, esdevé interjectiu i admiratiu al mateix temps. En poquíssimes setmanes, el nou equip de Govern de Sant Vicenç dels Horts, amb Oriol Junqueras al capdavant, ja està donant mostres continuades no solament de racionalitat, participació, austeritat i mesura, sinó d’alta cultura arrelada al coneixement, al poble i al país.

Tres exemples pràctics

1. En la presentació del llibre “Converses amb Oriol Junqueras. Una actitud per fer avançar el país” del periodista Bernat Ferrer, feta al Pati de Can Comamala, l’alcalde va fer un magnífic discurs en què bàsicament va defensar els valors que comparteixen les diferents ideologies i religions que treballen per fer un món millor, abandonant tota mena de partidisme, en la línia de la frase amb què obre el capítol del seu llibre titulat “Honestedat”: “Hi ha una cosa molt més important que ser independentista o que militar en un partit o altre: ser honrat”.

2. En el primer Ple ordinari municipal fet en horari de tarda i retransmès per ràdio Sant Vicenç, en un moment donat es va parlar de les festivitats locals lligades als patrons i copatrons de Sant Vicenç dels Horts. L’alcalde Junqueras va fer una petita lliçó d’història explicant-ne el perquè i, per uns moments, tothom (equip de Govern i oposició, públic assistent a la sala i els oients radiofònics) ens vam quedar amb l’agradable sensació d’estar assistint més a una conferència que a un pur tràmit municipal. El grup socialista, que havia formulat una pregunta insubstancial a l’equip de Govern, va veure com la resposta de l’alcalde Junqueras esdevenia una petita tessel·la més de la història de Sant Vicenç dels Horts a afegir al mosaic de cultura i civiltat que volem construir entre tots.

3. En la inauguració del forn romà museïtzat de Sant Vicenç dels Horts, que va ser descobert al subsòl de l’antic mercat municipal en anar a construir la Biblioteca les Voltes, l’alcalde Junqueras va tornar a documentar-nos al respecte amb una exposició breu, divulgativa i documentada. Ens va parlar de l’assentament dels romans a la nostra vila, de la funció del forn lligat a la producció d’àmfores d’argila, i de com això responia, sobretot, al conreu de la vinya i a l’elaboració de vi també en la nostra zona. Mentre parlava, tothom parava una atenció molt més gran que si un alcalde ‘convencional’ hagués fet servir els tòpics inaugurals habituals.

Collons, quina regidora de Cultura!

Però això no va ser tot. Moments abans que parlés l’alcalde, la nova regidora de Cultura, Imma Prat, una dona més que culta i lluitadora aferrissada per la cultura i la llengua del país, ens va adreçar unes paraules de benvinguda i de salutació. Però no en va tenir prou i va fer explícit un agraïment a l’anterior equip de Govern, format pel PSC-PP, que va impulsar la museïtzació del forn romà. I encara més! Després d’aquest agraïment genèric, en va personalitzar un altre en l’anterior regidora de Cultura, Pepi López, per la qual va demanar un aplaudiment. Jo, que tenia al davant els regidors socialistes ara a l’oposició, vaig poder comprovar que, en aquells moments, si els punxen no treuen sang. Mai dels mais, ells, en l’exercici dels seus vuit anys de Govern, no van tenir un gest d’agraïment, de magnanimitat i de generositat com aquest (i hi va haver moltes ocasions). Però aquest gest té més valor venint de la regidora Imma Prat, qui, en qualitat de portaveu del seu grup municipal, sovint va estar en el punt de mira dels atacs verbals i de les invectives dels socialistes i del PP, menystinguda justament per la seva claredat de mires i pel seu posicionament sempre perfectament argumentat de defensa a ultrança del nostre poble i país.

I és que, com bé diu un adagi català, de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Collons, quin pregó!

Felicitats a Carles Sàbat, Marc Font i Maria Marín, els tres joves que, en nom de l'Agrupament Escolta Roc d'Oró (entitat que enguany ha complert el seu 50è aniversari d'implantació a Sant Vicenç dels Horts), van llegir el pregó de Festa Major. A més d'exalçar la idea de festa i la Festa Major d'Estiu, van aprofitar-lo, d'una manera absolutament generosa, per cantar les qualitats de la vida associativa vicentina. Va ser un pregó simpàtic, commemoratiu i entranyable.

L'home a celebrar

2011-07-14T00:34:00.003+02:00

Eugeni Andreu Garro, l'home a celebrar, amb les tres filles

L’home que ha nascut a Sant Vicenç dels Horts un 13 de juliol de 1931.

L’home que ha vist com son pare moria a la guerra.

L’home que, des de petit, ha ajudat els avis a tirar endavant la terra.

L’home que s’ha llevat a la matinada, ha passat pel Born, ha descarregat al mercat de Sant Antoni, ha muntat la parada i ha començat a vendre fruita i verdura fins que han arribat la dona i les filles, i se n’ha anat a esmorzar com Déu mana.

L’home que, a mig matí, ha agafat la furgoneta i ha fet camí directament al camp de Pallejà.

L’home que ha llaurat, ha cavat, ha fangat, ha eixarcolat, ha sembrat o ha collit, i que, cap al tard, quan ja gairebé no s’hi veia, ha tornat a casa.

L’home que, abans de pujar a sopar, ha encaixat fruita o ha triat pomes.

L’home que escolta la ràdio.

L’home que beu amb porró.

L’home que fumava caliquenyos.

L’home que mai ha tingut un no a qui li ha demanat ajut per fer mudances i carregar mobles i andròmines.

L’home que estima la dona i les tres filles amb un amor de debò i una immensa paciència.

L’home que pateix quan s’ha de patir, i que menja, beu i folga quan s’ha de folgar.

L’home que és del Barça.

L’home que juga a la loteria.

L’home que ha tingut una fortalesa física natural, que ha dormit poc, que ha treballat com pocs i que ha superat malalties compromeses.

L’home que valora l’ordre i la disciplina.

L’home que creu que ell i el seu país han de ser tan lliures com qualsevol altre, perquè ni ell ni el seu país no deuen res a ningú.

L’home que llegeix el diari Avui cada dia.

L’home que respecta les creences dels altres a canvi d’una sola condició: que respectin les seves.

L’home que fluixeja una mica de vista i que ha perdut molta oïda.

L’home que és feliç de tenir al seu costat una dona com la que té i de la qual sempre ha estat enamorat.

L’home que té un cor gran, mèdicament diagnosticat, i un gran cor, generosament, personalment i familiarment posat a prova.

L’home que és un exemple de bondat i valors.

L’home que ha estat, és i serà pagès tota la vida.

L’home que és el meu sogre i de qui encara aprenc cada dia.

Sí: l’home aquest, l’Eugeni Andreu Garro, avui fa 80 anys, i tots fem pinya al seu costat per celebrar-ho i, sobretot, per celebrar-lo.

Per molts anys!

Sant Vicenç dels Horts, 13 de juliol de 2011

ValliranArtística

2011-07-12T18:24:00.003+02:00

En nom de ValliranArtística, la Rosa de Mena i la Sandra Fisas van tenir l'amabilitat de fer-me aquesta entrevista a la Biblioteca Josep Maria López-Picó de Vallirana, i el Jean-Christophe Martín d'il·lustrar-la.

Ara, també en nom de ValliranArtística, han tingut la gosadia de publicar-la en el seu bloc.

Per si us vagués de llegir-la en algun moment d'aquests dies caniculars, aquí en teniu l'enllaç:

http://valliranartistica.blogspot.com/2011/07/jordi-boladeras-1960-escriptor.html#comments

Jordi Boladeras (1960) - Escriptor

Entrevistat per Rosa de Mena i Sandra Fisas

9 de juny de 2011

"A vegades es diu que sobren premis i que s´edita massa. Jo sempre contesto que no sobra res... si de cas, falten lectors."

Nenes i nens sahrauís, jazz, sardanes i independència

2011-07-09T12:04:00.002+02:00

Capçalera del bloc Jazz Club la Vicentina. Hi trobareu la crítica dels concerts i fins i tot podreu escoltar-los: http://jazzclublavicentina.blogspot.com/

Ahir a la tarda, a Sant Vicenç dels Horts, va haver-hi la benvinguda oficial de l’Ajuntament als nens i nenes sahrauís acollits a la nostra vila. L’alcalde Oriol Junqueras va fer una breu però interessant reflexió sobre la difícil situació del poble sahrauí a l’exili. Nenes i nens jugaven a pilota —descalços, uns quants, per anar més còmodes— damunt la terra del pati de Can Comamala on es feia l’acte.

Tres hores més tard, a la plaça de Sant Jordi, s’hi celebrava un concert de tres magnífics combos amb motiu del 2n Festival de Jam Sessions de SVH. A tres quarts de dotze de la nit va aparèixer novament l’alcalde Junqueras, amb bicicleta i una samarreta amb la llegenda “10 anys construint independència”. S’hi va quedar una estona gaudint del jazz i petant la xerrada amb els veïns que s’acostaven a saludar-lo.

Després de tants anys de lluita perquè SVH no sigui només una ciutat “dormitori” de la conurbació de Barcelona, sinó un poble culturalment viu i despert del Baix Llobregat, sembla que alguna cosa està canviant: nens sahrauís, jazz i un alcalde amb samarreta construint independència.

I avui, sopar festiu amb els nens sahrauís al Poliesportiu del c. Sant Miquel, sardanes a la plaça Narcís Lunes i segon concert del Festival de Jam Sessions a la plaça Sant Jordi.

A llibertat em convides!

Pregó de la festa del Trèvol

2011-07-02T12:21:00.000+02:00

Veïns jugant a petanca. Fotografia d'arxiu de 1984 de l'Associació de Veïns El Trèvol

El moment d’esplendor de les lluites veïnals per fer ciutats i barris dignes i ben equipats va coincidir amb la fi del franquisme. Durant la transició, els joves i no tan joves que van lluitar pel moviment veïnal del nostre barri van trobar un nom idoni —El Trèvol—, l’origen del qual, per a molts, potser us és desconegut.

Aquests abanderats del moviment associatiu veïnal volien donar protagonisme a quatre zones urbanístiques limítrofs: una, Can Ros; dues, el Serral; tres, la plaça Narcís Lunes i l’edifici Estrella; i, quatre, la resta d’edificacions a banda i banda dels carrers de Jacint Verdaguer i de Barcelona i transversals fins al carrer de Doctor Robert. D’aquest conglomerat de quatre grans peces urbanístiques, prové el nom El Trèvol.

Tothom sap que els trèvols de quatre fulles s’associen a la idea de sort i de prosperitat. El Trèvol, el nostre gran barri, ha tingut bons i mals moments, sovint lligats als avatars de la mateixa història tant del país com municipal. S’ha dit que els ajuntaments democràtics han anat desmobilitzant progressivament els moviments veïnals. I per què? Doncs per estalviar-se el toc crític i d’atenció permanent quan les coses no es fan bé. Però la història ens ensenya que cal vetllar permanentment per tot: per la garantia de les llibertats individuals i col·lectives, pels drets adquirits de la classe treballadora, per les polítiques socials igualitàries i progressistes, pels projectes urbanístics racionals, per la sostenibilitat mediambiental...

Tots els veïns del Trèvol hem de continuar vetllant i lluitant durant tot l’any pel nostre barri. Això sí: quan arriba l’estiu, el primer cap de setmana de juliol, arriba també la nostra festa, la Festa del Trèvol. Disfrutar-la és ben fàcil! Només cal apagar la tele, sortir de casa i participar en qualsevol dels actes que la nostra associació de veïns ha organitzat. Petits i grans hem de sortir al carrer amb ganes de passar-ho bé i de gaudir de la companyia de les veïnes i dels veïns que compartim un mateix territori urbà. Amb paraules del poeta Vicent Andrés Estellés: "No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu".

Visca Sant Vicenç dels Horts, visca el Trèvol i visca la nostra festa!

Un Ple ple a pler

2011-07-01T18:59:00.001+02:00

Dijous, 30 de juny de 2011. Primer Ple extraordinari del nou mandat municipal.

19 h. Engego la ràdio. M’afaito. Comença el primer ple vespertí del nou equip de Govern de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. Feia cinc o sis anys que l’emissora municipal Ràdio Sant Vicenç no retransmetia els plens de l’Ajuntament, els quals, d’altra banda, es feien els divendres a les 10 del matí.

19.10 h. Continuo escoltant el ple. Em dutxo.

19.20 h. Segueixo el ple amb interès i somric a causa d’algunes intervencions. M’eixugo.

19.25 h. El ple es desenvolupa amb plena normalitat i sóc feliç de poder-lo escoltar per la ràdio. Em vesteixo.

19.30 h. Engego un transistoret portàtil i continuo escoltant el ple. M’adono, pel soroll de fons, que la sala de sessions de l’Ajuntament és força plena de gent. Engego l’ordinador i busco, a la Guia Urbana de Barcelona en línia, l’adreça exacta del restaurant on hem quedat per sopar amb l’escriptor Andreu Martín els seus alumnes de novel·la.

19.35 h. Apago el transistor i vaig a buscar el cotxe. Hi pujo, sintonitzo Ràdio Sant Vicenç, Emissora Municipal, i me’n vaig cap a Barcelona.

19.45 h. Per l’autopista, a l’alçada de TV3, continuo escoltant la ràdio del meu poble. M'indigna sentir el portaveu de l’oposició del PSC —el mateix partit polític que, els darrers anys, havia prohibit l’emissió dels plens per la ràdio— exigir el compliment d’un Reglament Orgànic Municipal tan participatiu que, entre d’altres perles, exigeix: “Per intervenir com a ciutadà en les sessions ordinàries plenàries, s’haurà de demanar per escrit amb una antelació mínima de dos dies hàbils a la seva celebració, indicant el motiu i la matèria sobre la que es vol fer la intervenció. El temps de les intervencions no podrà excedir de dos minuts.”. Ja es veu que aquest ROM podrà ser moltes coses, però que de participatiu no ho és gens.

19.48 h. Els cotxes alenteixen el pas, però jo continuo sentint el primer ple municipal del nou mandat sorgit arran de les darreres eleccions municipals i escoltant tan tranquil·lament Ràdio Sant Vicenç.

19.50 h. És increïble! Amb l’Hospital de Sant Joan de Déu com a referència visual, encara escolto per ràdio l’Oriol Junqueras, l’Imma Prat, la Petri Garcia, la Cati Mestres...

19.55 h. ...I escolto també la gent del poble que omple de gom a gom la sala de sessions i aplaudeix, just en aquell moment, la paraula seriosa, tranquil·la i serena de l’alcalde que convida tothom a seguir els plens, a partir d’ara, en directe, per la televisió local o per la ràdio municipal, i a una hora racional per al comú de la gent com un servidor. Dins el cotxe em sorprenc cridant, tot sol, “Sí, sí, sí, això és llibertat!”.

20 h. S’acaba el ple extraordinari i, a l’entrada de la Diagonal, la interferència d’una altra emissora m’impedeix de continuar sintonitzant Ràdio Sant Vicenç. Em poso un CD de Cris Juanico i m’endinso en la ciutat comtal.

¿Com és possible que l’equip de Govern format pel PSC-PP hagi pogut prohibir durant els últims anys el dret dels ciutadans a escoltar els plens municipals del nostre Ajuntament per l’emissora municipal que, des de les primeres eleccions democràtiques, sempre s’havien radiat? ¿No vindran de casos com aquest la decepció i el desengany dels ciutadans envers la política i els polítics?

Passacarrers

2011-06-27T21:37:00.004+02:00

La Queralt, joveneta patumaire de pro, mostrant el seu barret antiespurnes a la Mercè

D'una visita llampec quasi furtiva al Passacarrers de la Patum va néixer, dissabte passat, dia 25 de juny, quasi automàtic, aquest poema. Molt amablement l'Helena (la Roqué) i el Pep (el Camps) ens van acollir al seu balcó, que dóna a la plaça de Sant Ramon. Des d'allà vam tenir una visió privilegiada dels salts de Maces, de les Guites i del ball de Gegants.

La Queralt, la seva filla, que és a punt de fer un anyet, té uns ulls tan grossos que encara és hora que parpellegi davant l'esclat dels fuets. Prèviament, un cop més vaig declinar la invitació del Teti (el Montaner) perquè saltés amb les Maces. L'any que ve, si Déu vol! Un no pot segar, escriure i saltar el mateix dia! O sí...?

L'anècdota que obre el poema és real: abans d'anar a Berga, vam estar segant la mala herba de l'era de les Cases, al veïnat de Palmerola.

...

Passacarrers

Havent segat la mala herba de l’era,

he trescat d’amagat cap a Patum

―no ho sabia ningú―, i m’hi he trobat

uns quants milers d’humans que em guardaran

el goig secret de fer el Passacarrers.

D’ací d’allà empentat, gens afogat,

m’he sentit tan feliç entre la gent,

que he ben comprès els ibers bergistans,

enfrontats als romans, bo i defensant

amb ungles, foc i dents allò que és seu.

Maces, Guites, Gegants, ha arribat l’hora

de lluitar sols, en nom dels berguedans,

per fer més lliures tots els catalans!

La Patum 2011

Feliços de ser anys

2011-06-13T20:40:00.000+02:00

Feies un any i no em vaig resistir

a demostrar —davant l’única espelma

preceptiva que estaves obligat

a bufar— que eres precoçment loquaç.

Nil, quants anys fas, avui? I tu vas dir,

seriós i amb la lliçó ben apresa,

Un, i movies el ditet així.

Una síl·laba a canvi d’un saquet

de minuts invertits en l’àrdua gesta.

A taula, la família, expectant

i foteta, es va posar a aplaudir

i a cantar Aniversaaari feeeliç...

Divuit en fas avui, i som aquí

insuflant heli als records

perquè s’enfilin —ingràvids i lliures,

de mil textures, ritmes i colors—

més enllà del present que ens toca viure.

A qualsevol edat i en molts moments

hi ha raons per pensar que la vida

és una puta merda ensangonada,

un execrable cagalló per séquia.

No ho tindràs fàcil. Mai no és fàcil, viure.

Tanmateix, allistar-se a la renúncia,

claudicar, ingressar en l’abandó...

és convidar la boira a entrar a casa;

és ajornar sine die un bon concert;

és deixar incomplet l’àlbum de cromos

de l’existència —en fi, un disbarat!

I viure, què collons, és l’aventura!

L’arriscat i apassionant viatge

durant el qual creixem, gaudim, patim,

aprenem, estimem, guanyem, perdem,

i, inevitablement, ens transformem.

En fas divuit i ja tens una amiga

al teu costat que no et deixarà mai.

Acarona-la amb els dits i fes-li trenes

de ritme, melodia i harmonia.

Toca-la bé i deixa que ella et toqui.

Sí, penetra-la i que et penetri a pler.

La música és una amant exigent

que et tornarà amb escreix aquest amor

sincer, tenaç i obert que li professes.

En fas divuit i tens, per sort, molts focs

cremant, i encara molts més per encendre.

No ho dubtis pas: tots els que som aquí,

mentre puguem, t’avivarem a encendre’ls.

Tu en fas divuit i, ai!, nosaltres hem envellit,

però, fill meu, som feliços de ser,

som feliços de ser anys, i, ara i aquí,

poder tornar-te a dir: Nil, per molts anys!

Sant Vicenç dels Horts, 13 de juny de 2011

Oriol Junqueras, nou alcalde de Sant Vicenç dels Horts. Crònica en viu d'una sessió

2011-06-12T13:02:00.004+02:00


Miquel Font, el regidor de més edat, lliura la vara d'alcalde a Oriol Junqueras

La sala de sessions de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts va ser reformada per l’equip de govern PSC-PP fa uns quants mesos. On abans hi havia el poble —un eixam—, ara hi seuen 21 regidors. I on abans hi havia 21 regidors, ara s’hi amuntega l’eixam i costa fins i tot de respirar-hi. A peu dret, mig asfixiat i amb les cortines tancades (no fos cas que entrés la llum del sol i se’ns il·luminessin les idees), m’he adonat del corromput i resclosit concepte de participació popular que ha tingut el PSC local fins avui.

A l’entrada de la sala de sessions hi ha quatre senyals de prohibició: prohibit fotografiar, prohibit enregistrar, prohibit telefonar i prohibit menjar. És a dir, deixant de banda la manduca, durant vuit anys ha estat prohibida la comunicació. Sempre, és clar, que no fos la versió oficial, la qual, en el cas dels plens municipals, havia de ser estrictament mediatitzada per l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament. Ja fa anys que, tot i tenir una ràdio municipal, el regidor pertinent al·legava, com si Tesla i Marconi mai no haguessin existit, que era impossible radiar els plens. Avui, al·leluia!, ha estat possible.

M’ha sorprès que, dels quatre exalcaldes vius de l’era democràtica, tan sols un hagi fet acte de presència (el penúltim, Ricard Pérez, d’ICV-EUiA, sempre conseqüent), i que els altres tres, casualment del PSC, no hagin pogut venir a un acte que es fa cada quatre anys i que se suposa que és un dels símbols de la salut democràtica del país.

El poble (enfadós, díscol i revés, ja se sap!), acostumat a rebre puntades de peu al cul durant vuit anys, un cop a la sala ha volgut dir-hi la seva amb algun comentari, exabrupte o víctors extemporanis, però la solemnitat de l’acte ha contribuït a amansir la fera dels molts humiliats i ofesos que hi havia amuntegats en els escassos metres quadrats de què disposàvem.

A la plaça de la Vila, més poble —els indignats— ens recordava que ja és hora que els partits comencin a democratitzar-se i que, quan governin, els polítics no siguin lacais llepaculs i corruptes del gran o del petit capital ni s’autoassignin privilegis i prebendes.

La mesa d’edat ha estat presidida per Miquel Font, de CiU, i per Jordi Gil, d’ICV-EUiA, representant, respectivament, les dues puntes d’edat dels membres electes del consistori. El Miquel ens ha fet un bon discurs conciliador i ha manifestat la necessitat de treballar de valent per al nostre poble més enllà de les naturals discrepàncies polítiques. Ha estat un mestre de cerimònies excel·lent, posant unes moderades notes d’humor que la pleballa hem agraït.

Després dels juraments i de les promeses a seques, de les promeses per imperatiu legal i d’una promesa feta ‘amb l’ajuda de Déu’ (que m’ha arribat al cor)... després dels discursos dels caps de llista i de la prosopopeia d’aquests actes... després que la inexcusable absència de l’alcaldessa sortint obligués el regidor de més edat a posar la banda i a lliurar la vara a l’alcalde entrant... després de l’alegria sincera del poble arraconat al fons de la sala... ha arribat, finalment, el discurs del nou alcalde Oriol Junqueras.

Mirant al poble, amb la serenitat i el rigor intel·lectual que el caracteritza, les seves paraules han estat dignes tant del rang amb què uns quants milers de vots l’hem investit, com de qui sap que governar no és un tripijoc de partidismes egocèntrics i mesquins, sinó la suma de valors com són la participació, el diàleg, el treball, el consens, la transparència, la fermesa, la humilitat, el rigor i l’austeritat. L’alcalde Junqueras ha parlat i el poble se n’ha alegrat perquè ha vist en acció un home obert, ponderat, just, clar i català.

Després, per la porta del nostre Ajuntament de 1927 han sortit el nuvi i les dues núvies: l’Oriol, al mig, flanquejat per la Petri i la Cati a banda i banda. Aplaudiments sincers, petons, abraçades, més d’una llàgrima, una traca, alguna consigna indignada i la sensació generalitzada que, amb aquest alcalde, deixem enrere vuit anys de reclusió mental, de curtesa de mires, de grisors palmàries i de manca d’il·lusió i d’horitzons estimulants... amb tot això, doncs, s'ha posat punt i final a la sessió d’investidura del nou alcalde Oriol Junqueras, celebrada el dia 11 de juny de 2011 a Sant Vicenç dels Horts.

Avui sóc feliç!

"Working" o com fer feliç la platea

2011-05-28T20:33:00.007+02:00

Imatge del full de mà de Working, representada al Centre el maig de 2011

Divendres a la nit, cansat de treballar tota la setmana, me’n vaig anar al teatre al Centre, a treballar d’espectador amb Working.

“Teatre de poble..., un musical..., bah!”. Si algú caigués en la temptació de fer una valoració així de ràpida i injusta, cauria en el més greu dels errors dels mortals de poble: el prejudici.

Working és una obra rodona. Fa pensar, distreu i arriba al cor de tothom, perquè poc o molt tothom sap què vol dir guanyar-se el pa amb la suor del front.

És una obra ben equilibrada i la música, interpretada i cantada en directe, se’t fica a la sang i t’anima o entristeix al ritme del que es narra, absolutament entenedor.

Les ballarines —oh les ballarines!— què voleu que us digui: a mi m’han tornat boig. Ja sabeu com sóc.

I la relació qualitat/preu de la interpretació dels actors, tenint en compte que no n’hi ha cap que cobri un duro, és excel·lent. Tot i ser amateurs, a la immensa majoria, si jo fos empresari teatral, els pagaria com a professionals. Hi ha força interpretacions brillants, però me’n guardaré prou de dir noms: són un equip! I un equip que de seguida t’adones que ha treballat de valent i amb l’exigència no local sinó universal.

La feina de Sergi Ferrés, el director, és rotundament plausible i encomiable. Signa, en el programa de mà, un text sòlid. En un moment donat diu: “M’agradaria convidar-vos a buscar el personatge que us identifiqui”. I d’això (només d’això) en discrepo. Gràcies a les múltiples i diverses expressions artístiques i a la cultura del treball que tenim (per a bé o per a mal), a hores d’ara tots som capaços d’identificar-nos amb quasi tots els personatges. I d’aquí és d’on traiem la força moral de l’obra: l’espectador és capaç de discernir perfectament quin model laboral i professional cal assumir per ser més o menys feliç i quines realitats, per més que els poders econòmics tornin a abocar-nos a la pèrdua de drets laborals, hem de procurar no acceptar.

És per això que l’obra de Studs Terkel s’ha convertit en un clàssic: té la mateixa actualitat i ens fa de mirall igual que fa trenta-set anys, el 1974, quan es va publicar. La catarsi no ha minvat i, per tant, continua alliberant-nos... si més no durant dues horetes

A tot el magnífic, extens i pluridisciplinari equip que heu fet possible Working, moltíssimes gràcies! Heu fet feliç la platea.

. . .

Molt amablement, Xavier Torras m'envia aquest enllaç per veure algunes de les fotografies que va fer el dia de l'estrena:

http://www.flickr.com/photos/xaviertorras/sets/72157626609847865/

El meu homenatge a Acampadabcn

2011-05-28T17:31:00.033+02:00

L'escriptor Joan Brossa de Barcelona,

l'escultor Juan Muñoz de Madrid

i els versets d'un servidor del Baix Llobregat

són el meu homenatge a la gent d'Acampadabcn.

Conversation piece (1994), escultures de Juan Muñoz (1953-2001)

SALTAMARTÍ

Ninot

que porta un

pes a la base i que,

desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.

El poble.

Joan Brossa, El saltamartí (1963)

. . .

            Si sou tan endreçat, conseller Puig,
            per què no depureu la vostra merda?

            Al cor dels indignats no hi feu esquerda!

Sou vós i els vostres llops sac de rebuig.

Bombona de butà presumptament implicada en els fets de pl. Catalunya

2011-05-27T20:13:00.001+02:00


Estem indignats: Felip Puig acusa la meva pacífica bombona de ser un perill davant la hipotètica victòria del Barça.

La meva estimada bombona de butà i jo estem indignats davant la roda de premsa del conseller d’Interior Felip Puig, el qual l’ha inculpada de poder intervenir com a arma violenta davant una hipotètica victòria del FCB demà a la nit.

—Sempre he estat pacífica i pacifista, jo. Que s’ha begut l’enteniment, aquest engalipa àvies! Ja en saben, ja, de parlar... I sempre, tard o d’hora, per justificar les accions policials violentes hi ha l’amenaça dels contubernis fantasmes: en temps de Franco era el judeomaçònic i el comunista, i ara parlen de grups provocadors i violents. Això d’avui no té justificació possible. Si els d’Interior s’avorreixen i volen jugar a lladres i serenos, que vagin a detenir polítics, banquers i caixers corruptes, grups neofeixistes, traficants de droga, integristes islàmics sonats o el president de la Telefónica que, per cobrar 8 milions d’euros a l’any, segur que n’ha de fer de molt grosses. Que deixin tranquil·la i en pau la gent que creu en un món millor i que hi treballa des de les places i carrers de les nostres viles i ciutats. Saps què et dic, Jordi, que ara sí que me n’hi vaig, a la plaça Catalunya. Si no volen xocolata, tres tasses... i una bombona de butà més. Sempre he estat pacífica, honrada i treballadora, jo. Què s’ha cregut aquest Puig...

Indigneu-vos!

2011-05-22T15:08:00.001+02:00

La meva estimada Bombona de Butà llegint Hessel de bon matí.

Aquest matí, a primera hora, m’he trobat la Bombona de Butà llegint Hessel. Gairebé sense ni tornar-me el bon dia, m’ha dit:

—Què et sembla això, Jordi?: ‘Els responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i el conjunt de la societat no han de claudicar ni deixar-se impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercats financers, que amenaça la pau i la democràcia’.

—Estimada, em sembla que aquest avi savi i venerable té més raó que un sant. I sí: és obvi que els principals partits de l’Estat i de les autonomies; els bancs, les caixes, les asseguradores i d’altres entitats financeres; els intel·lectuals, els periodistes i els mitjans de comunicació; i fins i tot nosaltres mateixos, la gent senzilla del carrer, ens hem deixat entabanar i acoquinar per aquesta ‘dictadura internacional dels mercats financers’. El problema és que a tots aquests ‘responsables polítics, econòmics i intel·lectuals’ potser ja els va bé sotmetre’s al dictat dictatorial dels mercats financers mentre ells siguin cada dia una mica més rics i nosaltres una mica més pobres.

—I ara què, doncs?

—Ara, si tal com diu Stéphane Hessel al final del seu llibre, “Crear és resistir. Resistir és crear”, caldrà que sapiguem crear les mesures de desobediència civil necessàries per tal no solament de resistir a ‘l’actual dictadura internacional dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia’, sinó de salvar pau i democràcia amb l’objectiu d’aprofundir-hi per fer una societat més justa, participativa, solidària, integradora, ecològica i sostenible, on les diferències socials vagin a menys.

—Si no et sap greu, Jordi, de moment continuaré indignant-me... però, digue’m, com és que tenint gas natural a casa, m’estimes tant?

—Perquè ets una simple baula energètica de la cadena històrica del meu confort i benestar personals.

—Ah!

I la meva estimada Bombona de Butà ha continuat la seva lectura, mentre jo anava a la cuina a fer-me un cafè.

Quin bloc més bonic!

2011-05-20T18:51:00.004+02:00

Poesia infantil i juvenil:

http://bibliopoemes.blogspot.com/

Sobre l’amor i la imperfecció

2011-05-14T19:04:00.002+02:00

Oh, qui hagués llegit Montaigne de cap a cap en francès —o en català, amb la magnífica versió de Vicent Alonso— i hi sabés trobar sàvies reflexions sobre l’amor, la bellesa i la perfecció inherents a aitals conceptes!

Ara bé: potser davant d’aquestes dues bombones de butà no calen gaires barrinades perquè endevineu de quina de les dues n’estic bojament enamorat. Exactament: de la de la dreta. Mireu-la bé: és imperfecta!

Estaven les dues assegudes en aquest banc, amb la indolència de qui deixa passar la tarda de dissabte amb un fons d’heura enfiladissa i... zas! Cupidell m’ha dardat amb la bombona de la meva vida. M’hi he acostat amb timidesa. Tot s’ha de dir, les dues m’han somrigut, però l’elecció ja m’havia assaltat a la impensada.

Avui mateix hem començat a sortir junts i immediatament s’ha avingut a venir a viure a casa.

Em feia molta il·lusió presentar-vos-la: es diu “Bombona” de nom i “de Butà” de cognom.

Guapa, no...??? Trobo que fem parella.

Futbol (1986), de Joan Brossa

2011-05-14T15:28:00.001+02:00

Avui que, igual que ahir, el futbol

ocupa l'espai que ocupa en la vida diària, aquest poema objecte de Joan Brossa, de 1986,

és tan oportú com quan el va crear.

A la vista de la dèria futbolística col·lectiva,

no seria d'estranyar que, ben aviat,

sigui considerat un poema anticonstitucional

i, com a tal, susceptible de ser condemnat.


Futbol (1986), 21 x 21 x 25 cm, col·lecció Galeria Joan Prats, Barcelona

Deu dies, felicitat innúmer

2011-05-13T22:45:00.019+02:00

Tot va començar el divendres 29 d’abril. A la Biblioteca les Voltes de Sant Vicenç dels Horts fèiem un acte titulat “Literatura universal des del món local”, amb la participació de l’escriptora Carme Via, J. A. Arcediano i un servidor. Cadascun va presentar un autor universal —Via, Rodoreda; Arcediano, Fonollosa; i jo, Espriu—, i en vam destacar el que consideràvem més universal de la seva obra partint de la localització concreta del paisatge i/o les ciutats que aquests autors han immortalitzat. Crec que tots, públic i autors, vam passar una estona agradable i enriquidora.

El dissabte 30 d’abril assistia al lliurament de premis de la 36a edició dels Premis Literaris Vila de Vallirana. En aquesta nova cita, el guanyador del Premi J. M. López-Picó va ser Jacint Sala, amb el poemari La visita, un treball inspirat en la visita del poeta a la tomba de Rainer Maria Rilke. Vaig compartir taula amb el poeta Martí Noy i Freixa, guanyador de l’any passat amb l’excel·lent llibre D’ara endavant (ja a les llibreries i amb pròleg de Jordi Valls); amb els seus pares; amb Clara Montané Carbó, guanyadora del premi Puig Bernat en categoria juvenil (de 13 a 16 anys) amb l’obra Estacions de la vida; amb Rita Carbó, finalista del Vila de Vallirana per a adults amb l’obra Colors de vida, i mare de la Clara; amb el seu marit, amb la meva cunyada Joana i amb la Francina, membre, com la Rita, del Grup de Lectura de Vallirana. Vull destacar el mèrit de l’Ajuntament de Vallirana de mantenir, malgrat la crisi i les retallades diverses, aquest premi, tenint en compte que el J. M. López-Picó està dotat amb 4.000 euros i amb l’edició del poemari guanyador. Aquest premi presenta, any rere any, un jurat literari de luxe: Màrius Sampere, Francesc Garriga, Manuel Forcano, el guanyador de l’edició anterior i Enric Viladot, que n’és l’editor.

El diumenge 1 de maig al matí era puntual a la cita del lliurament de la 14a edició del Premi de Poesia Senyora Josefina Oliveras del Pont de Vilomara i Rocafort. Feia uns quants anys que no recordava l’emoció de l’espera d’un veredicte i, afortunadament, vaig estar de sort. Després de les tres mencions honorífiques i de l’accèssit atorgats, vaig sentir que deien el meu nom com a guanyador i vaig estar més content que un gínjol. Hi havia presentat cinc poemes inspirats en cinc quadres del Museu de Montserrat, sota el títol A peu d’obra.

Us en copio un:

Nena davant del piano (1885), de Francesc Torrescassana (1845-1918)

Nena davant del piano

Què et passa? Estàs cansada? T’avorreix

repetir, hores i hores, les mateixes

escales que no saps a on et porten?

Les orenetes volen pel piano,

però tu no les veus: només veus tecles

blanques i negres ―no perceps, encara,

ni el vol ni el batec de les notes musicals.

Pensativa, fas ulls d’enyor... de què?

Si segueixo els teus ulls surto del quadre

i procuro imaginar això que mires:

¿un germanet absort en el seu joc,

una gata dormint prop del braser,

el pèndol obstinat d’un vell rellotge

o l’àvia que broda amb el tambor?

Possiblement tant se te’n dóna perquè

sents la minyona, als fogons, que inicia

el concert del sopar amb l’obertura

de la secció de percussió:

olles, cassoles, llosses i cassons,

i el dring fi del cristall de gots i copes.

Nena davant del piano, confia

en el pas de les hores i somia.

Algun dia, dels teus dits naixerà

l’harmonia amb què hauràs d’interpretar

les breus notes felices de la vida

―orenetes de nius caducifolis

sobrevolant esperances i enyors.

Molt amablement em van convidar a ser membre del jurat el 2012 i, tu diràs!, vaig acceptar de bon grat. El premi consistia en un trofeu de ceràmica i 660 eurets en el marc d’un preciós entorn, Rocafort, i d’un premi entranyable. Josefina Oliveras va escriure dos llibres sobre Rocafort i va ser la primera dona farmacèutica del Bages. Curiosament, va néixer el mateix dia que jo, un 18 de febrer, però cinquanta anys abans, el 1910. Ah! I els caps de setmana, al bar Rocafort s’hi menja magníficament.

D'esquerra a dreta, Josep Fàbrega, Àngel Fabregat i Jordi Boladeras, guanyadors del premi de poesia Josefina Oliveras en distintes edicions.

El dijous 5 de maig participava en el club de lectura “El cérvol” de la Biblioteca J. M. López-Picó de Vallirana. S’hi feia una sessió ‘oberta’ sobre la meva novel·la eròtica L’intrusista. He de dir que m’ho vaig passar d’allò més bé dient el que em sortia de la barretina. Si voleu veure’n uns moments, només cal que cliqueu l’enllaç adjunt de Vallirana TV.

http://www.vallirana.tv/TVRVallirana.html?ir=1015

El divendres 6 de maig vaig agafar un dia de vacances per anar a Sueca a presentar el llibre Columnes de paper del meu estimat amic Salvador Vendrell Grau. Abans, però, vam anar a Casa Salvador, a Cullera, a fer-nos una paella d’ànec, anguila i caragols, regadeta amb un priorat llachià. A la tarda vam anar al Mareny, després a Riola i, finalment, a la Biblioteca Casa Museu Joan Fuster. Allí, convidat per les Tertúlies de ca Fuster, vaig oficiar la presentació.

Si algú fos agosarat i la volgués llegir, la trobareu a l’enllaç del bloc del Voro Vendrell, que us copio a continuació:

http://columnadepaper.blogspot.com/

Casa Salvador, a Cullera, amb la Xelo, la Mercè i el Voro

Biblioteca Casa Museu Joan Fuster de Sueca, presentació de Columnes de paper

El dissabte i el diumenge 7 i 8 de maig, després d’un magnífic "arròs del senyoret" a Riola, fet per la Xelo, vam emprendre un tempestuosíssim viatge de tornada. Una cortina d’aigua i els llums d’emergència dels cotxes a 40 km/h per l’AP-7 ens van acompanyar des de la Ribera Baixa fins a la Plana.

Tornàvem dissabte perquè la mateixa nit havíem de ser a la Selva, concretament a Lloret de Mar. Hi anàvem a celebrar els 50 anys dels bons amics Eulàlia i Jaume. A la festa sorpresa vam ser 43, que els vam rebre amb corbatí vermell els senyors i xal daurat les senyores! Tot i el luxe aparent, després de sopar vam agafar la nevereta de platja i vam anar a fer una copa de cava a la sorra. Hi vam trobar molt d’enrenou: mossos d’esquadra, policia local i bombers buscaven un jove alemany que havia desaparegut engolit per una mala mar evident i clarament advertida. L’endemà van trobar el cadàver a la platja de Fenals, a un quilòmetre de la platja on el noi de dinou anys s’havia ficat a l’aigua. Però el dramàtic desenllaç no el vam saber fins diumenge al migdia.

La festa va anar molt bé i, en aquesta ocasió, la meva aportació literària als homenatjats va ser un guió adaptat a ells i muntat damunt d’unes quantes escenes de la pel·lícula The African Queen, de John Huston, amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. Dit així sembla fàcil, però jo no hauria estat capaç d’arribar enlloc sense la feina i l’aportació del meu amic Josep Sagristà, el qual es va haver de menjar tot solet la feina de muntatge. Un cop més, el tàndem Sacris-Jordi va funcionar i el matrimoni Eulàlia-Jaume en va estar encantat: ens vam fer un fart de riure sentint la seva pròpia veu en boca dels mítics actors. A posteriori vaig saber que, de totes les grans actrius de Holliwood, l’Eulàlia sempre ha sentit una devoció especial per la Hepburn i que La Reina d’Àfrica és una de les seves pel·lícules preferides.

Presentació de "Columnes de paper" de Salvador Vendrell

2011-04-22T10:32:00.000+02:00

Valcàrcel Fotògraf

2011-04-17T12:41:00.001+02:00

Cliqueu aquest enllaç i gaudiu de les fotografies que ens hi presenta el Lluís.

http://www.facebook.com/home.php#!/pages/Valc%C3%A0rcel-Fot%C3%B2graf/140890455979981

N-51 Barcelona-Esparreguera: la nit és jove!

2011-04-10T19:56:00.002+02:00

És un dels busos nocturns que solen agafar els joves per tornar de la capital a les poblacions del Baix Llobregat dellà de Sant Boi (les que no disposen d’un altre transport públic en aquella hora). Segons l’horari oficial, n’hi ha un cada hora des de la una fins a les quatre de la matinada. L’N-51 surt de la plaça de Catalunya a l’hora i 5 minuts i passa per la plaça d’Espanya a l’hora i 9. El meu fill sol agafar-lo per tornar de les seves sortides nocturnes i, tot sovint, ens explica les aventures del bus amb relació a l’incompliment dels horaris. Jo sempre havia cregut que l’excés del temps d’espera que el Nil ens detalla estava condicionat pel fet que solia arribar a la parada entre hores o tot just quan el bus acabava de sortir.

Ahir a la tarda vaig anar a Barcelona. Quina mandra, haver de conduir i gastar en pàrquings podent-m’hi traslladar llegint. Quina angúnia, haver de sopar patint per si, poc després, el vi i els mossos d’esquadra s’uneixen en un còctel sancionador. Per tant, fent un càlcul ràpid, vaig adonar-me que podia agafar el bus de tornada a la una o a les dues i escaig. I així va ser: a les dues i cinc era a la parada de l’N-51 a la plaça d’Espanya, la mateixa d’un munt de busos nocturns que van començar a desfilar per davant dels meus nassos: l’N-13, per exemple, que porta a Sant Boi de Llobregat té, en el mateix període de temps (d’1 a 4 h AM), cinc busos més; i l’N-17, que va a l’aeroport, quin festival: un bus cada 20 minuts, sí senyor!, perquè la infraestructura aeroportuària s’ho val. En canvi, els desgraciats que no tenim aeroport o que ja vivim més enllà de la primera “corona” de TMB, amb un bus a l’hora va que t’estrelles!

L’N-51 no va passar ni a les 2.09, ni a i 19, ni a i 29, ni a i 3.39, ni a i 49, ni a i 59, ni a les 3.09! Va passar a les 3.19 h. És a dir: una hora i deu minuts més tard del que marca l’horari. De les 2.05 a les 3.19 h m’anaven passant pel cap tots els regidors de l’Ajuntament de Barcelona, els diputats del Parlament de Catalunya, els directius responsables dels TMB, etc., que tan sovint s’omplen la boca amb els transports públics i com és de saludable, de pràctic i de convenient usar-los.

¿Tant costa que un únic bus a l’hora, interurbà i nocturn, compleixi l’horari d’1 a 4 de la matinada, quan hi ha una densitat de trànsit més que baixa i, lògicament, fluida?

Durant la meva espera, per la parada van passar tota mena de noctàmbuls: joves lolailos, moderniquis, amb rastes, parelletes d’exploració linguobucal, homes i dones inframileuristes farts de la puta jornada... De la fauna que hi va desfilar, en destaco un transvestit gras, boterut, gens elegant, amb pantalons amples de dalt a baix, bossa de color verd lloro xarolat que no feia joc amb res, cua de cavall llarga, pestanyes postisses exageradíssimes, mal pintat, sabates de punxa... i un home d’uns trenta-cinc anys, una mica colltort, fumant compulsivament, que em va preguntar si el bus cap a Zona Franca ja havia passat i li vaig dir que sí, d’aspecte desendreçat tirant a brut, que duia una llumeta làser als dits i s’entretenia a resseguir amb la punta de vermellor les cames, el cul i tot el que calgués dels i de les passavolants.

Vaig arribar a les quatre de la matinada a casa, bo i meditant que potser els ciutadans que vivim en pobles no enganxats literalment a Barcelona paguem menys impostos o gaudim d’algun tipus d’exempció de la qual no sóc conscient. En fi... ¿per què queixar-me de la puntualitat si el retard em va permetre assaborir l’ambient de la plaça d’Espanya un divendres a la matinada? És més: ¿què redimonis feia jo, un home de cinquanta-un anys, despert a aquella hora i a Barcelona? És de dia que han de funcionar bé els transports públics! De nit, és prou sabut, tots els gats són negres. ¿I si em va passar per davant i, confós amb la negror de la nit, no el vaig veure?

El vianant Sacris, Bebeto Cidra i cia als carrers de Vic

2011-04-02T21:52:00.000+02:00

http://www.vimeo.com/21474734

Imagineu que un dissabte assolellat de març us atureu fortuïtament a la ciutat de Vic i que, en una cruïlla cèntrica, sense aturar el trànsit, uns ballarins comencen a dansar al costat vostre.

Imagineu-vos ara que porteu una càmera de vídeo estàndard, no professional, i que no solament no us fa mandra captar les sorprenents imatges, sinó que penseu que, a més d’un record del moment, més endavant potser us vindrà de gust inspirar-vos-hi per algun motiu que, en aquests moments, ni us plantegeu.

Mentre ho enregistreu, algú us diu que es tracta d’una coreografia del ballarí brasiler Bebeto Cidra i de la seva companyia per tal de commemorar el Dia Mundial del Teatre.

Això passava el 2009, un cap de setmana que el Sacris i la família, de camí cap a la Garrotxa, van fer una parada a la capital d’Osona per estirar les cames.

Dos anys després, aquell vídeo testimonial es converteix en una petita obra d’art gràcies a les imatges, a la dansa i a la voluntat creativa de qui el va gravar.

Aclarim que la música és l’original que sonava en el mateix moment de la interpretació dels ballarins. El joc miralloscòpic del Josep Sagristà, convertit en realitzador, no és un simple recurs. Si us hi fixeu bé, veureu que hi ha imatges de reflex i d’altres de reflex invertit.

La presència dels cossos humans ‘ballant’ entre el pas dels transeünts, l’ambient urbà i l’encreuament d’automòbils, converteix el Vianant en un poema-dansa visual que ens transporta, durant prop de quatre minuts, a un nou territori.

Retornem la publicació "Sant Vicenç camina"

2011-03-25T19:11:00.000+01:00

Dissabte, 2 d'abril, entre la una i les quatre de la tarda, retornem a l'Ajuntament el que és seu: la pocavergonya i la irresponsabilitat polítiques de gastar el diner públic en propaganda caríssima, partidista i demagògica.

Magda Clanchet, antifeixista sempre fidel a la lluita per les llibertats

2011-03-18T22:44:00.000+01:00


Magda Clanchet (1915-2011)

La Magda va morir el diumenge 13 de març de 2011 a Tarragona, a punt de fer 96 anys. La recordo venint a comprar a La Joia, la botiga dels pares. Jo devia tenir uns cinc o sis anys. Potser perquè era presumida i es vestia amb una estètica afrancesada, desprenia un aire d’estrangera, mes no ho era. El seu català tenia un deix particular a causa dels anys que havia viscut a l’exili i, tot sovint, quan no trobava la paraula que buscava, la deixava anar en francès. Els anys seixanta, ma mare —indiferent a la fama de ‘comunistes’ amb què bona part de la gent de Sant Vicenç dels Horts menystenia la parella formada per ella i el Pere Cuyàs— li havia demanat que ensenyés francès al meu germà. La Magda s’hi va posar encantada de la vida. Venia a casa, s’emportava el Rafel i el feia xerrar en francès. A fe que aquesta breu immersió lingüística li devia servir perquè el meu germà tota la vida ha parlat un francès envejable.

La Magda era una jove rebel que ben aviat es va educar en la lluita per la llibertat. El 1936 va ingressar a les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya i, un any més tard, el 1937, al PSUC. Amb 22 anys va ser elegida regidora de l’Ajuntament de Tarragona. Acabada la guerra, es va veure abocada a l’exili. Com tants d’altres vençuts, va passar per l’experiència dels camps de concentració francesos, però va tenir una mica més de sort i va ser acollida per una família. A partir de 1940 i fins al seu retorn a Catalunya, a més de lluitar a favor de la resistència francesa, va ser la responsable en aquell país de les activitats de les dones del PSUC, “Dones de Catalunya”.

El 1959, malgrat el risc a què s’exposava, va tornar definitivament a Catalunya amb el seu company Pere Cuyàs, el qual seria, anys a venir, amb el PSUC, el primer alcalde democràtic de Sant Vicenç dels Horts després de la dictadura. Tots dos van treballar conjuntament en la distribució de la premsa clandestina: Treball, La Veu del Camp i Mundo Obrero. L’any 1973, la Magda va ser detinguda per la policia, conjuntament amb 113 companys més, durant la celebració d’una reunió de l’Assemblea de Catalunya. Empresonada durant 36 dies a la presó de dones de Trinitat Vella, en va sortir convençuda que el franquisme era a les acaballes.

El 1982 es va matricular als Cursos de Català per a Adults i jo vaig tenir l’honor de tenir-la com a alumna. Malgrat la seva vida apassionant, no solia explicar batalletes a menys que li ho demanessis expressament. Continuava sent la dona d’aparença estrangera, però el seu humor era ben català. A l’hora de fer els exercicis, les seves argúcies em desarmaven i ens feia riure a tots. Per exemple, al final d’una redacció podia escriure: “Posa els accents següents on calgui: ```````´´´´´´´.” I afegia: “liberté, egalité, fraternité” així, en francès, i es quedava tan tranquil·la.

El dilluns 14 de març, al cementiri de Tarragona, hi havia nou persones per dedicar-li l’últim comiat: dues de Tarragona, dues de Reus i cinc de Sant Vicenç dels Horts. La Magda Clanchet va ser una dona ferma, insubornable, fidel als principis amb què va créixer i als quals va dedicar la seva vida. També va ser una dona amable, dolça i entranyable. Potser si hagués tingut un mínim afany de protagonisme l’hauríem vist en col·loquis o entrevistes exposant la seva experiència vital de lluitadora antifeixista abans, durant i després de la Guerra Civil, però mai no en va tenir cap.

Fins sempre, estimada Magda!

El teu record, a Sant Vicenç dels Horts, perdurarà molts anys.

L'home polièdric, de J. A. Arcediano

2011-02-25T21:16:00.000+01:00

Amb motiu del meu aniversari, el bon amic i poeta J. A. Arcediano m'ha regalat l'edició única de L'home polièdric que escanejo i podeu veure i llegir aquí mateix.

Acostumat a escriure poemes per als amics i la família quan l'ocasió s'ho mereix, rebre'n un de dedicat m'ha fet enormement feliç. En aquest cas "Só l'elogiador elogiat" i no penso presumir de falsa modèstia: m'agrada. D'una banda, fa molts anys que no tinc àvies, i, d'una altra, m'he engreixat algun quilet, però com que la crisi continua segur que l'eradicaré.

Moltes gràcies, José Antonio!

L’skyline de Sant Vicenç dels Horts ("...i no rigueu")

2011-02-20T00:35:00.001+01:00

La Torre Clinker de Sant Vicenç dels Horts: ja tenim skyline propi. Fotografia: Josep Sagristà.

La paraula skyline no va significar res per a mi fins que la vaig associar a la imatge de Manhattan des del mar. Per tant, el fet d’intentar aplicar-la al meu poble, Sant Vicenç dels Horts, no tenia cap sentit. Qui ho fes seria titllat de pretensiós i la seva ocurrència l’únic que podria provocar seria la hilaritat general.

El perfil o silueta d’un poble del Baix Llobregat és el de naus, fàbriques, cases, pisos, algun edifici singular i l’església parroquial amb l'obligat campanar, el qual, un cop entrevist, sol guiar-nos al centre urbà de la població.

Les coses són com són fins que canvien. Un bon dia vam saber que, en el terme municipal, havia arrelat i hi creixia una nova criatura gegantina que arribaria als 120 metres d’altura: un forn! Un forn de clínquer beneït per totes les autoritats municipals, nacionals i estatals que, com el seu nom prou indica, han d’autoritzar la construcció d’un monstre de calcinació d’aquestes característiques. Els pares de la criatura eren els Ciments Molins i, és clar, la van alimentar bé perquè fes patxoca: engreixant-la dia a dia es va arribar a empassar 40.000 metres cúbics de formigó i pujar-la diuen que ha costat, només, 118 milions d’euros; xifra irrisòria si comparem la productivitat del forn i la seva previsió d’anys de vida útil amb, per exemple, el que va costar el fitxatge d’un jugador de futbol que em sembla que es diu Cristiano Ronaldo.

Tots els poders que van acudir a batejar el forn el dia de la inauguració, ja fossin de dretes o d’esquerres, van destacar-ne les virtuts i qualitats que, pel que es veu, són clares i rotundes des de tots els punts de vista mediambientals possibles.

Ara sí que els habitants del meu poble ja podrem anar pel món enorgullint-nos de l’skyline de Sant Vicenç dels Horts. Nova York té els seus gratacels, d’acord. Barcelona, unes quantes torres més que notòries, la Sagrada Família i el Tibidabo, d’acord. Però de cop i volta, Sant Vicenç dels Horts té la Torre Clinker (n’invento el nom): un forn immens i altíssim que s’enlaira orgullós cap al cel del Baix Llobregat; comarca fluvial i litoral que demostra, un cop més, la seva resistència a tots els embats de la història.

Quan treballava a Barcelona hi havia un moment en què, des del Passeig de Gràcia veia retallat, al fons del carrer de Casp, el preciós obús de la Torre Agbar. Actualment, cada matí, quan vaig cap a Vallirana, agafo el carrer paral·lel a la via del tren i admiro, al fons, la Torre Clinker, la qual ens legitima, als veïns, de parlar de l’skyline de SVH.

El vídeo Clinker de Josep Sagristà

Conscient d’aquesta realitat, Josep Sagristà ha fet Clinker, el vídeo que calia: testimonia amb les imatges, d’una manera objectiva, la presència d’aquesta construcció en les nostres vides.

Valorar-ne, admirar-ne o criticar-ne l’impacte visual i arquitectònic és cosa de tots. I obtenir arguments per justificar-ne o no la construcció i la funció a què el forn es destina és cosa d’autèntics especialistes; jo, no sabria com ficar-m’hi.

La Torre Clinker de prop, de lluny, des del Puig Castellar, des de les ribes del Llobregat, des del pont que uneix Sant Vicenç dels Horts i Molins de Rei, des dels talussos de l’AVE, des dels aiguamolls de Molins de Rei, des d’un carrer en pendent...

Des de totes aquestes perspectives, com actua Josep Sagristà amb la càmera a la mà? Doncs es limita a passar el mirall d’Stendhal per l’skyline paisatgístic on apareix reflectida la nova construcció i en deixa constància d’una manera nítida i transparent.

L’opinió subjectiva que us mereixi la seva objectivitat és, no cal dir-ho, vostra.

Per veure el vídeo només cal que cliqueu l'enllaç següent:
http://www.vimeo.com/20092947

Carta d'agraïment a Pep Guardiola i a David Villa

2011-02-17T21:22:00.002+01:00

Carta escrita per la Laia Torras al seu bloc "Quines males puces"

La meva mare, l'altre dia, bé ja fa uns dies em va dir que si podia escriure una carta d'agraïment a en Guardiola i en David Villa, perquè li havien signat la samarreta a l'Oriol pels seus trenta anys. Jo li vaig dir que la fes ella i així practicava, perquè s'està traient el nivell D de català, però finalment les coses són així... (ja que tinc crisi creativa penjo allò que faig durant el dia a dia... jajaja!)

Carta d’agraïment

L’Oriol va fer 30 anys el passat 27 de desembre, i vem fer una gran celebració, el dia s’ho mereixia, no només perquè fes trenta anys, sinó perquè vem convidar a moltíssimes persones que han passat per la vida de l’Oriol i la majoria van decidir venir a la primera.

L’Oriol va fer trenta anys, poc s’ho imaginava una festa tan grossa i tan especial, i és que us he de posar en antecedents; quan l’Oriol tenia disset anys anava caminant cap a un bar musical amb els seus amics, al creuar tots la carretera el van atropellar a ell, vem témer en molts moments la seva mort, finalment després d’un mes i mig en coma, l’Oriol es va començar a despertar, però no com ens esperàvem, un dia va aixecar un dit, un altre va dir una paraula, un altre dia va tirar un petó, i així anar sumant dies, rehabilitació i més rehabilitació, però el diagnòstic era clar; un traumatismecranioncefàl·lic, evidentment al principi la família no sabíem ben bé què era, crèiem que tard o d’hora podria tornar a ser com ell era, acabar el Cou, tornar a sortir amb els seus amics, trobar novia... però amb el pas del temps vem anar veient que la cosa no era pas com a les pel·lícules, i l’Oriol era una altra persona, s’havia convertit en un discapacitat; tenia dificultats al caminar, canvis de caràcter, tendència a la infantilitat, poca memòria, i moltíssimes coses més. Ara ja han passat molts anys, i d’alguna manera ja ens hem fet al nou Oriol, i la família lluita perquè sigui feliç dins de les seves capacitats, ens costa moltíssim, se’ns tanquen moltes portes, però ho aconseguirem el camí és llarg i difícil, però no impossible. Costa molt integrar l’Oriol dins la societat, jo molts cops he pensat que el problema real és que la societat no s’adapta a l’Oriol, però no vull viure enfadada i és per això que els petits gestos em fan feliç i em donen esperança.

El meu pare que va ser un dels grans pilars en la vida de l’Oriol, era un gran barcelonista, i era soci del Barça, des de petits ens feia al·lucinar amb les alineacions del Barça als seus fills, però l’Oriol va ser un adolescent molt rebel, i la manera de rebel·lar-se contra el seu pare era deixar de compartir allò que els unia i molt, que feia que de tant en tant s’abracessin al celebrar algun gol barcelonista, així que un bon dia cap als quinze anys més o menys va decidir fer-se d’un altre equip, es va fer del València. Durant l’època que va estar en coma de vegades de broma pensàvem entre la família; segur que quan es desperti no recordarà que era del València i voldrà tornar a ser del Barça, però jo tinc la imatge clavada del meu pare, el gran culé, llegint-li l’alineació del València com si fos un speaker tal i com ens ho feia de petits amb el Barça, mentre l’Oriol dormia plàcidament en estat de coma. Al despertar-se l’Oriol va seguir sent del València, sempre ha estat un caperrut, no recordava què havia esmorzat però sí que recordava qui havia marcat els gols del seu equip. Tenim uns amics valencians, i un dia tota la família vem anar a veure un València Barça al camp del Mestalla, una família barcelonista com moltes d’altres que dissimulàvem l’alegria dels gols barcelonistes perquè ens feia més contents veure l’Oriol cridant; Amunt València!

Però la cosa va canviar, el meu pare va morir ara fa uns cinc anys, i l’Oriol que té un marcat caràcter infantil, va decidir que la manera d’honrar el meu pare, era tornar-se a fer del Barça, i hauríeu de veure’l va a tots els partits del camp nou amb el seu cosí, es torna boig, coneix a tota la gent de la zona,i tothom el saluda, i ell anima a l’equip, i sempre té una gran confiança, sempre creu que guanyarem i de molt. Molts cops en aquest sentit em fa reviure el meu pare, l’optimisme culé, aquest últim partit de Barça Madrid va guanyar totes les porres que va fer, perquè com que sempre posa que el Barça guanya 5 a 0.

Bé, la qüestió, cap al mes de novembre el meu cosí, el gran acompanyant de l’Oriol en els partits del Barça i un bon jan, em va trucar; Laia, per què no li organitzem una mega festa a l’Oriol pels trenta anys, però una festa d’aquelles que al·lucini. I així ens hi vem posar, i vem convidar a tothom que havia passat per la vida de l’Oriol, tota la gent del poble que el coneixia, i tothom deia que sí, i nosaltres encantadíssims, vem llogar una sala, i de cop i volta, tots en silenci, sonen Héroes del Silencio, un grup que li agradava abans i després de l’accident, això tampoc ho va deixar pel camí per desgràcia de les nostres orelles, i de cop entra ell, sempre recordaré la cara que se li va posar al veure tanta gent a la seva festa, la veritat és que mai li havia passat, en aquests casos els seus reductes socials acaben sent la família i poca cosa més, recordo que va començar a abraçar a la gent, a ballar i cantar, a tornar-se boig, va agafar el micro i va dir; “Moltes gràcies de veritat, hòstia he fet trenta anys”. I de cop, van venir els regals, i aquí sí que l’Oriol i tot el poble ja ens vem tornar bojos. Una samarreta del Barça, la que en Villa havia fet servir per jugar contra el Vilarreal, amb dues dedicatòries la d’en Villa i la d’en Pep Guardiola... es va tornar boig d’alegria, es va treure la camisa que portava i es va enfundar la samarreta, que li quedava com un botifarró però estava contentíssim.

És dels dies que recordo l’Oriol més feliç, n’hi haurà més, n’estic segura, perquè malgrat sigui difícil estem en el camí, per això tota la família i amics us volíem donar les gràcies de tot cor per aquest petit gest enormement especial, i us ho volíem fer saber amb aquesta carta.

http://quinesmalespuces.blogspot.com/

La droga més dura

2011-02-06T11:52:00.000+01:00

El bes (1907-1908) de Gustav Klimt (1862-1918)

No hi hem cregut mai en Sant Valentí com a dia dels enamorats, però sí que en moltes contrades era celebrat amb relació a algun geni primitiu que anunciava, diu l'Amades, "el retorn del bon temps, el revifament de la vegetació i el rejoveniment del Sol, segons opinió primitiva". D'aquí als costums galants que conviden a l'aparellament i al festeig, com també diu l'etnòleg, només hi ha un pas. Potser per això, s'aprofita aquest sant i aquestes dates per exaltar comercialment l'amor... perquè la natura comença a despertar-se i a sentir la força de "la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, segons opinió expressada pel mitògraf Saintyves (...)", com també ens aporta Amades. Nosaltres, però, som més de Sant Jordi, i ens esperarem una micona més (si aguantem) a desbridar els nostres instints amorosos.

Ara bé, res no ens impedeix d'ocupar el dia d'un sant (concretament, un vespre) amb una proposta liricofestiva: per què no llegir poemes d'amor el dia 14 de febrer? Així, doncs, si us ve de gust, aquí ho teniu:

“La droga més dura”

(recital de poesia amorosa)

amb

ROSER BOLADERAS / J. A. ARCEDIANO / JORDI BOLADERAS

Dilluns, 14 de febrer de 2011, a les 21 h

LA TASKA

Jacint Verdaguer, 101. Sant Vicenç dels Horts

La Roser Boladeras farà una lectura dramatitzada de tres monòlegs: un de Woody Allen, un de Raymond Chandler i un de meu. José Antonio Arcediano i jo mateix llegirem alguns clàssics de la poesia amorosa de tots els temes i poemes nostres, amb alguna sorpresa intercalada.

DECISIÓN DE NO-MUERTO

He tomado por fin la decisión

que más atañe a nuestros intereses.

No me voy a morir

al menos en los próximos mil años.

Dame tu cuello.

Yo te ofrezo a cambio

el más hermoso y largo de los viajes.

Pongamos juntos rumbo a las tinieblas.

J. A. Arcediano

MANS QUE S'ESTIMEN

L'àncora càlida dels teus llargs dits,

en ser llevada, la pell va remoure'm,

i de la trèmula arena que els cossos

enterbolien lliurats al desig

n'apareixia, voraç, la mandíbula

del temps

—el vell esqual fred sempre escàpol

que osca, incansable, la quilla dels somnis.

L'única amarra ferma que tenim

són quatre mans gastades que s'estimen.

Jordi Boladeras

La Fira de la Candelera, un dinar exquisit

2011-02-05T22:31:00.003+01:00


Sembla un restaurant, però no ho és. És la casa del Sacris i la Maite. Visca la Candelera!

Fidel a la filosofia del Reutilitzema, el meu amic Sacris va salvar de la destrucció aquest vell rètol d’un restaurant proper i el va conservar. Mai no se sap en què ens haurem de guanyar la vida anys a venir... i un rètol és un rètol!

Ja fa uns quants anys que el Sacris i la Maite ens conviden a dinar a casa seva el dissabte de la Candelera. Cal conèixer un molinenc o una molinenca per entendre què significa la Candelera per als nostres veïns: una festassa d’aquelles que sacsegen de dalt a baix tots els racons d’un poble i la gent que hi viu i l’estima.

A mi, la gernació de la Candelera em supera, però no la cita culinària de la Maite i el Sacris, que acullo amb la boca oberta i un budell mig buit. Enguany, i gràcies a la Maite, els plats han estat deliciosos (igual que sempre), i no hi ha faltat una magnífica carta de vins blancs, negres i cava. La Marcel·lina, un cop més, també ha estat la pastissera ideal per llepar-nos els dits amb la seva creació.

El dinar s’ha anat animant amb una vivíssima polèmica al voltant del rol de la dona en la societat mercantilista actual, la visita de la Merkel, el trist paper de l’Estat espanyol en l’economia europea i uns quants temes més, amanits, no cal dir-ho, amb constants notes d’humor. En alguns moments, la passió ambiental i les diferents opinions han aconsellat establir la figura d’un moderador i torns de paraula. Llavors, els mateixos que havien provocat les normes, es distreien parlant amb els de l’altre cap de taula. L’olla de grills estava servida.

En fi, una magnífica vetllada que m’ha fet valorar molt positivament l’edició de la Fira de la Candelera de 2011.

—D’on véns, Jordi —em demana una veïna.

—De la Candelera!

—I què t’ha semblat, enguany?

—Un dinar boníssim!

La dona, estranyada, s’ha conformat amb la resposta.

—Tu sempre estàs de broma!

"Columnes de paper" del meu amic Voro

2011-01-26T22:50:00.001+01:00

De tant en tant et trobes amb gent rara que et diu que, de jove, va fer una cosa que es deia "mili". Quan ensopego amb algun d'aquests pringats acostumo a fer algun comentari mordaç i me'n ric obertament. Si el dipositari de la ironia és sagaç, de seguida s'adona de la situació: "si tu, per l'edat, també la devies fer...". I efectivament, l'encerta de ple. Jo també vaig ser un polaco pringat.

És per això que ara em ve de gust recordar quan, al Palau de l'Almudaina, a Ciutat de Mallorca, exercint les funcions de furrier (quina paraulota!), vaig demanar el nom a un soldat que acabava d'arribar a Capitania i em va dir, en castellà, "Salvador". "Apellidos...", li vaig reclamar. I em contestava: "Vendrell Grau".

-Ets català...?
-Sí!
-D'on?
-De Sueca.
-Així deus conèixer el Joan Fuster...
-Passo moltes hores a ca seua.

No érem a l'aeroport de Casablanca, però acabava de néixer una gran amistat. I llarga!

Divendres, al Club Diario Levante de València, a les 19.30 h, el meu amic Voro presenta "Columnes de paper", una selecció de 70 columnes publicades en català a Levante-EMV des del 2002. L’acte també comptarà amb la presència del professor i crític Xavier Serra, que en farà la presentació, i de Joan Baldoví, el bon amic "Baldo", alcalde de Sueca. I jo, és clar, no m'ho perdré. Un cop més, al País Valencià em sentiré com a casa. O fins i tot millor, perquè el meu humor gras i alguns dels disbarats que m'agrada deixar anar com "vés a fer la mà" o "la figa de ta mare", allí, tot s'ha de dir, sonen millor.

A continuació copio el magnífic pròleg de Columnes de paper (Perifèric Edicions), que signa el mateix Xavier Serra.

"De Jacint Verdaguer a Quim Monzó, per posar dos extrems, la nòmina dels escriptors catalans que s’han format o que han trobat un incentiu en el periodisme seria prolixa. És un fet normal, del vuit-cents ençà, en totes les literatures pletòriques. I, fins i tot, en algunes que no gaudeixen d’aquesta condició envejable. El periodisme –i prenc ací el terme en tota la seva extensió– obliga a escriure; obliga l’escriptor, sovint indecís, o mandrós, o propens a magnificar el fet literari, a practicar un esforç continuat i a sotmetre’s a una regularitat que, d’altra manera, abandonat als capricis de la «inspiració», difícilment assoliria. I més encara: l’obliga a publicar, a perdre la timidesa i la petulància –la petulància de l’escriptor inèdit, que es creu genial i sublim. Per això, el periodisme és una magnífica escola literària. L’esforç tenaçment aplicat als problemes de l’escriptura acaba per consolidar l’ofici: «professionalitza» –fins i tot en els casos que el periodisme, mal pagat, no arriba a constituir-se en pilar econòmic del modus vivendi.
Ara bé: el fet que, per causes sobradament conegudes, no hagin abundat les oportunitats d’escriure en català en la premsa ha produït alguns fenòmens anòmals en la nostra literatura, com ara el dels escriptors catalans, literàriament catalans, vull dir –Maragall, Gaziel, Pla, Fuster–, que hagueren de professionalitzar-se escrivint en castellà. O el fenomen invers a aquest: el dels qui van iniciar una esplendent carrera periodística escrivint en català –cas d’Eugeni d’Ors, per citar-ne un de ben conegut– i passaren a incrustar-se en algun moment, de manera definitiva, en els diaris escrits en espanyol.
Amb tot, no es pot dir que les oportunitats –escasses, com dic– no hagin estat ben aprofitades: en La Veu de Catalunya Xènius va formular el seu influent Glosari; en La Publicitat dels anys vint van escriure, com a corresponsals, Crexells i Pla–; en el setmanari Mirador Josep Maria de Sagarra publicà l’extraordinària secció de «L’aperitiu»…
Al País Valencià, les oportunitats han estat molt exigües. Els setmanaris El Temps i Saó, per citar-ne els més constants, no han arribat a assolir una difusió «normal» –no la podien tenir, atès el seu plantejament inicial. I els diaris de cada dia –ja siguin els d’origen autòcton o els forasters amb edició «valenciana»– no han passat mai de deixar unes mòdiques pàgines –racons de pàgina, sovint– a l’expressió en llengua vernacla.
Malgrat tot, alguna cosa es va fent en aquestes pàgines «cedides» a la llengua del país. Si més no, es va consolidant una crítica literària i cultural amb cara i ulls.
Certament, les «Columnes de paper» que Salvador Vendrell ha anat publicant en el diari Levante no tracten sempre de llibres ni, quan en tracten, encaixen en els patrons de la crítica literària a l’ús. El propòsit era –i encara és– un altre: portar una mena de dietari públic, obert a les suggestions del moment. A tota mena de suggestions: des dels tripijocs lamentables de la política indígena a la fatalitat de l’accident meteorològic, des de l’excursió al paratge proper o el viatge a d’altres països a les anècdotes –generalment compartibles– del seu viure quotidià. Ara: dins del conjunt, el nombre de glosses destinades a donar notícia de la publicació d’un llibre és intencionadament elevat. I si hi afegim els articles que parteixen de l’estímul d’una lectura extemporània –de llibres de Balzac, de Francesc Pujols, de Josep Pla– el literaturisme del conjunt encara s’accentua. A més, fins i tot en els escrits que s’allunyen del tema literari, hi ha inserida gairebé sempre, amb naturalitat, una citació erudita o una referència llibresca.
En remarco, ara, la naturalitat. Al capdavall, a algun tipus de normalitat sembla que hem pogut arribar –també els valencians. És només una normalitat cultural, literària, però no deixa de ser una novetat apreciable. Em refereixo al fet que un autor trobi confortable, per a expressar-se, la cultura catalana en el seu conjunt: que sigui capaç de citar amb el mateix desembaràs els versos d’Estellés que els de Foix o Salvat-Papasseit –i que no necessiti imperiosament citar els de Machado o Aleixandre–, que el seu marc de referències culturals immediates sigui específicament català, i que ho sigui de manera espontània, no forçada.
Sens dubte, l’estil antipedantesc i l’humor bonhomiós de les Columnes reforcen aquesta impressió de naturalitat i de confort cultural. I la llengua: acolorida contínuament per la fraseologia dialectal, però fermament assentada, en el fons, en l’estàndard literari compartit.
Però, a banda d’aquests mèrits –els mèrits de la naturalitat–, hi ha la proposta moral. Tot dietarista fa al capdavall, ho vulgui o no, una proposta moral. I la de Vendrell destaca per la seva singularitat. És clar que l’hedonisme i l’escepticisme a què propendeix té uns antecedents en l’obra de Fuster; com la defensa que fa del riure. Ara bé: passats pel sedàs de la seva personalitat, aquests principis s’han tornat més assequibles i cordials… I també menys declaradament combatius: la crítica social i política, que en Fuster agafava sovint un to crispat i polèmic, en els escrits de Vendrell acostuma a derivar cap a la ironia no exempta d’humor. Hi ha en això, naturalment, a banda d’una tendència de caràcter, una estratègia. Ha passat el temps. I l’intel·lectual catalanista tibat, pedant i derrotista que s’ha proclamat aquestes darreres dècades dipositari de les «essències» del fusterianisme –sobretot del fusterianisme polític– ha tingut una eficàcia social i literària molt dubtosa. Davant d’aquest elitisme amargat de figureta postissa i d’aquestes perpètues demostracions de pessimisme, el personal ha optat per fugir. Els mateixos que «predicaven» aquest catalanisme ploramiques i malhumorat, sovint, agafant-se a una excepcionalitat qualsevol –de la càtedra o del càrrec remunerat– no el «practicaven».
Amb els «ideals» –i passeu-me el mot– que es propugnen en les Columnes de paper no hi ha aquest perill: són «ideals» factibles i humans, adequats a l’època i a les circumstàncies. No hi he sabut detectar cap renúncia. La dissidència ha pres, però, tot un altre aire, que la fa més atractiva i suportable, perquè la processó és llarga i el ciri, curt."

Per art de palindromàgia va arribar la llibertat

2011-01-23T11:46:00.003+01:00

Fotopoema: Lluís Valcàrcel

Per art de palindromàgia, tots els senyals d’STOP del Principat de Catalunya, d’Andorra, de les illes Balears i les Pitiüses, del País Valencià, de la Franja, de la Catalunya Nord i fins i tot de l’Alguer, van aparèixer un bon dia amb les lletres ordenades a la inversa. On fins aleshores hi havia hagut un missatge prohibitiu, se n’hi va plasmar un de permissiu: POTS.

Les gents d’aquests topants mediterranis tan propers i tan diversos, farts d’acotar el cap davant la imposició de lleis foranes, van interpretar aquest fenomen enigmàtic com una invitació a l’alliberament i a l’autogestió. A l’alliberament perquè d’un anglicisme d’obligatorietat es passava a un catalanisme de voluntarietat. I a l’autogestió perquè la conversió d’un ordre imperatiu en una segona persona singular del present d’indicatiu del verb ‘poder’, amable i motiva, ja manifestava a les clares que havia de ser llegida amb prudència i responsabilitat. Ningú, a cap carretera, no se saltava un POTS, conscient del perill que podia comportar tal decisió, i, en canvi, tothom sentia íntimament que la història, ara sí, ens anunciava que havíem de poder ser allò que érem i que feia segles que ens havíem deixat arrabassar.

La immensa majoria de la població dels territoris de parla catalana, doncs, van entendre perfectament que l’endemà mateix d’aquest fet, els diversos Parlaments i institucions de Govern dels verals esmentats proclamessin no solament la independència respecte de l’Estat constrictor sota el qual havien estat embridats fins llavors, sinó també la confederació entre ells.

De sobte, la veu dels poetes, que per a bona part de la població era incomprensible i fins i tot qualificada d’arcaica o, pitjor, de romàntica, idealista i utòpica, va ocupar el lloc que sempre li hauria d'haver pertocat. El poble va entendre allò de “Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà.” de Maragall; va copsar plenament la magnitud dels versos elegíacs de Riba: “La llibertat conquerida en l’apassionada recerca del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor, ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar; i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix”; i els versos tan cívics d’Espriu: “En la llei i en el pacte que sempre guardaràs, en la duresa del diàleg amb els qui et són iguals, edifica el lent temple del teu treball, alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat”. I, d’aquesta manera, amb la motxilla dels poetes carregada a l’ànima, veus i gestos de dones i d’homes humils es van comprometre a convertir allò que fins aquell dia era una prescripció (STOP) en una enriquidora creació (POTS).

No cal dir que la reacció dels de sempre no es va fer esperar i, és clar, es van entestar a trobar un culpable ideològic de tot plegat; algú a qui es pogués encolomar la causa d’aquella desobediència civil de dimensions gegantines. Diuen que el docte verbívor Màrius Serra estava ben arronsadet en un amagatall. Era un cap visible dels molts que sabien el poder real de l’enigmística i, embolica que fa fort!, ho esbombava arreu. Ell havia estat un dels primers a parlar amb desimboltura i massa familiaritat de mots bifronts o, citant Rossend Serra i Pagès, mots bifacis. De tota manera, ves!, va ser impossible demostrar que l’enigmista fos, endemés, taumaturg. I polítics, financers i militars es negaven en rodó a donar tanta importància a un simple home de lletres, per més lletraferit que fos.

En fi, aquell POTS va arrelar més en el cor de la ciutadania que enlloc. I, al cap de poc temps, Noam Chomsky en defensava la implantació mundial per contribuir a l’alliberament palindromàgic, nacional i social de la tan inadmissiblement castigada humanitat.

Sant Vicenç dels Horts, 22 i 23 de gener de 2011, Festa Major del meu poble

Visca el nudisme! Mori el ‘nyeu-nyeuisme’!

2011-01-22T12:20:00.003+01:00

Le déjeuner sur l'herbe (1863), Edouard Manet. Sobre el quadre, llegiu el brillant comentari de Raül Garrigasait a http://lacasaenobres.wordpress.com/

Ves per on!

I a mi que la nuesa d’un home o d’una dona m’inspira confiança, em fa somriure, m’empeny a l’emparança, em certifica la vulnerabilitat i la fragilitat dels cossos, m’ajuda a qüestionar-me la dictadura de les modes, em porta a acceptar la diferència, m'anima a ser tolerant, em reafirma en la bondat de l’exercici físic i em convida a estimar l’espècie humana!

I ara volen prohibir la nuesa a pobles i ciutats? En nom de què...? De la decència? De la dignitat? De la moral? Dels 'bons' costums?

Si caldria potenciar-la pertot!


Cursa nudista. Quina llibertat, córrer despullat!

Quinze dones a Menorca

2011-01-21T20:12:00.000+01:00

El port de Ciutadella

I gairebé totes de Sant Vicenç dels Horts, disposades a passar-ho bé a l’illa dels talaiots, en un fredíssim cap de setmana. Hi van de visita: la Laia Torras Andreu dóna classes de català a Ciutadella. Sa mare, tres tietes i onze amigues van decidir d’anar-la a veure fa quatre dies. Per què? Perquè sí, pel gust d’anar-hi totes juntes.

Quan les hem deixades a “Sortides” de la T1 de l’aeroport del Prat, amb la maleteta tròlei, estaven radiants, felices, contentes... i quina cridòria! Digueu-me “bleda” però se m’ha fet un nus a la gola. Aquestes senyores fa molts anys que treballen en el que volen o en el que poden, que pugen fills o els han pujats, que estimen i desestimen, que viuen i es desviuen pels seus i a estones també pels altres, que creuen en el nostre poble i en el nostre país.

Que tingueu un bon viatge, estimades amigues, i passeu-vos-ho tan bé com pugueu. Diumenge tornarem a la T1 a buscar-vos i segur que aquest viatge a Menorca el recordareu durant molt temps.

“Menorca us ha donat el bell viatge,
sense ella no hauríeu sortit.
I si la trobeu pobra, no és que Menorca
us hagi enganyat. Sàvies, com bé us heu fet,
sabreu el que volen dir les Ítaques.”

M'agradaria que m'agradés fumar

2011-01-15T13:45:00.001+01:00

Bogart a Casablanca

En qualsevol activitat hi ha un espai per als moviments que aquesta genera que podríem qualificar de “rituals”. El bevedor, el fumador, l’heroïnòman, però també el pescador, el filatèlic, el lector o el televident (si ho són de debò) sempre, abans d’iniciar la seva activitat preferida, solen tenir un seguit de manies gestuals; una manera de fer prèvia més o menys compartida.

Un dia, mentre escrivia els poemes de Llibre d’arribades, bo i esmorzant en una cafeteria del Passeig de Gràcia, vaig observar l’arribada d’una dona d’uns trenta anys que es va palplantar davant la màquina expenedora de tabac. Seguidament, va seure a la barra, al meu costat i, amb gestos rituals carregats d’urgent lentitud i delectança, va obrir el paquet de cigarretes. Al cap d’uns segons, ella aspirava el fum amb indissimulable plaer oral, i jo intuïa un poema que vaig concretar hores més tard i que vaig ensacar finalment en el llibre referit.

Ara que d’això del tabac se’n torna a parlar a bars, places i cases, penso que potser us agradarà llegir-lo.

Arribes i, abans de refusar, t’ho penses.

M’agradaria que m’agradés fumar

per fer alguna cosa quan no sé què fer.

M’agradaria que m’agradés fumar

per poder comprar un paquet de tabac

i agafar la capseta -amo i senyor

d’un domini absolut- i pinçar amb els dits

la patilla daurada de cel·lofana.

Llevar-la suaument, perimetralment,

amb un gest mecànic i revelador

dels bons moments que l’eclosió promet.

M’agradaria que m’agradés fumar

per saber què se sent en obrir un cofre

de cartró, sense frontisses, i descobrir

un tresor recobert de paper de plata.

M’agradaria que m’agradés fumar

per extasiar-me amb la visió

de vint filtres -set, sis, set- juntets i en fila,

dòcilment resignats a ser aspirats.

M’agradaria que m’agradés fumar

per sostenir entre els dits la levitat,

si no de l’ésser,

del fum de l’ésser.

M’agradaria que m’agradés fumar,

però no m’agrada.

Declines, finalment, la invitació.

Llibre d'arribades, Quaderns Xibau de Poesia núm. 14, Institut Menorquí d'Estudis (2006).

Córrer durant tretze anys i no saber mai el perquè

2011-01-14T21:35:00.002+01:00

Savis i ignorants fem el mateix quan volem tenir la definició a les mans:

obrim el diccionari. "Córrer: transportar-se d’un lloc a un altre movent les cames de manera

que a cada passa hi ha un moment en què cap dels dos peus no toca a terra".

I els mots arrengleradets són com una meravellosa col·lecció de lepidòpters dissecats,

papallones acolorides i immòbils travessades per una agulla. Magnífics exemplars

que permeten la classificació i conviden a la descripció, però que no belluguen les ales

ni volen ni esquitxen de polsim d’embriaguesa primaveral els nostres ulls en el sender

per on elles passaven volant i nosaltres corrent o caminant. "Caminar: traslladar-se a peu

d’un lloc a un altre; avançar a passes, no aixecant completament un peu que l’altre no toqui

a terra". De la mateixa manera que a una papallona no la conté una vitrina,

als caminants i als corredors no ens conté una definició.

Som un acte de llibertat, som el trànsit, el reflex d’un instint primitiu.

Córrer és sempre una aproximació a un estadi anterior, a un món d’innocència.

Un corredor, un caminant, tenen molt de nen, justament perquè no en són conscients.

A muntanya, pel coster o en el camí fluvial, al desert, prop dels camps de blat o de carxofes,

fins i tot en l’asfalt gris d’una carretera anònima o en un polígon de naus industrials,

la mirada i el pensament se’ns envesquen en els arbres, en el rompent de les onades,

en la duna, en els meandres, en la tartera, en l’arbust, en el semàfor,

en el pas rabent d’un cotxe orquestra. I el vesc enganxós de la vida que atrapem

i que ens atrapa ens acompanya en forma d’esbufecs, de silencis,

de monòlegs pensatius o de diàlegs amb algun company d’entrenament i de fatigues.

Quan correm, què perseguim? Per qui o per què som perseguits?

Els caminants sempre toquem de peus a terra. En els corredors hi ha un moment

en què cap dels dos peus no toca a terra. Per això molts hem començat caminant

i hem acabat corrent. Hem volgut retre un impossible homenatge als ocells.

Els camins han estat el nostre aeroport i ens hem accelerat fins a envolar-nos.

I així, tot sovint, hem perdut el món de vista i els no fondistes no ens han entès.

Corrent o caminant ens ha passat de tot. Ens han perseguit gossos. Hem sentit por

davant d’una furibunda tempesta d’estiu. Hem estat literalment a punt de cagar-nos a sobre.

Li hem plantat cara mentalment al nostre cap o, més agosarats encara, al nostre amor.

Abans, durant i després dels 42 km hem sentit eufòria, derrota, extenuació, emoció extrema

i fins i tot depressió postmarató. Hem experimentat ganes de plorar, de riure, de follar.

Córrer m’ha permès poder visitar l’Alhambra de Granada de puntetes o ser un dels milions

de turistes que va tenir l’oportunitat de pujar a les Torres Bessones. Hores i hores de camí,

de marató, d’entrenament... gestes heroiques en un temps en què l’èpica

sembla aconseguir trobar aparcament prop de casa.

Hi ha un molt de bogeria en l’acte de calçar-se unes sabatilles i de sortir a córrer.

On ens porten tants milers de litres de suor? Córrer és sempre una aproximació.

Mai no arribem enlloc i sempre tornem amb les mans buides però amb la xarxa del cor plena,
curulla de peixos de colors. El peix Silenci. El peix Sentiments. El peix Reflexió.

El peix Soledat. El peix Suat. El peix Projectes. El peix Oxigen. El peix Fe. El peix Cansament.
El peix Gana. El peix Records. El peix Optimisme. I sobretot, el peix Amistat.

Sóc al cap del carrer o de la porta de casa: ara resultarà que he corregut durant tretze anys

i que mai no he sabut el perquè. Ben mirat, saber el perquè tampoc no em fa cap falta.

Amics: torno d’aquí a una estona, me’n vaig a córrer!

.............................................................................................................................................

El 20 de desembre de 2003 vaig escriure aquest poema que es va convertir, realment, en una mena de testament testimonial. A partir d’aleshores vaig anar disminuint el ritme d’entrenament, els quilòmetres i la participació en curses de fons fins al punt d’ingressar en el col·lectiu de tants sedentaris que, amb l’edat, els dinars fora de casa i la cerveseta veuen com la seva panxa passa de l’estat 1 a l’estat 2.


Panxa en estat 1

Panxa en estat 2

Vaig començar a córrer als trenta anys i, ben mirat, tinc molt clar el perquè ho vaig fer. Nu, em vaig repassar de perfil en un mirall i no em va agradar l’estat que començava a insinuar-se: el 2.

Fa una setmana, ara, als cinquanta, després de set anys d’haver deixat de córrer, i havent comprovat durant les festes de Nadal que la meva gana pot arribar a ser quasi pantagruèlica, vaig fer el mateix exercici que vint anys abans. Al mirall, despullat, de perfil, no podia donar crèdit a allò que veia: l’estat SÚPER 2!!!

“—Això no pot ser —em vaig dir—, narcisisme, torna a mi!”. I heus aquí que dimecres em vaig calçar les sabatilles i vaig sortir a lluir la panxeta com un vulgar aspirant al trot porquí més. Vaig fer un recorregut curt, d’uns quaranta minuts, però bonic, per la muntanya de Vallirana. Deixeu-m’ho afirmar: vaig ser feliç! Després, vaig fer les classes de la tarda amb una renovada energia i tocs d’eufòria que els meus alumnes devien agrair. I ahir i avui, ni que sembli impossible, tinc els quadríceps cruixits, senyal del meu lamentable estat de forma.

Doncs sí, he decidit tornar a córrer, a veure si aquesta vegada hi trobo el perquè.

Cap català ni catalana sense 'racó de pensar'

2011-01-07T21:57:00.002+01:00

Cap català ni catalana sense 'racó de pensar'

[1]

Els Reis Mags que, a més de taumaturgs deuen ser observadors, i, per tant, savis, em van portar un vinil amb la inscripció “racó de pensar”. Una alenada de brisa rejovenidora em va entrar pels narius i vaig entendre immediatament què em volien dir, quin era el seu missatge clar i català.

Els bons Reis em recomanaven que, a més d’actuar, trobés, sempre que pogués, una estoneta per rumiar, però per rumiar no amb relació a allò que havia fet, sinó en allò que havia fet malament. Probablement m’estaven suggerint que deixés de banda la suficiència i l’orgull amb què ens revestim per fer front al dia a dia, i exercís allò que tant ens costa en aquest país: l’autocrítica.

No m’ho vaig pensar dos cops. Vaig buscar un racó de casa que em semblés prou còmode per quedar-m’hi una estona i, al mateix temps, prou incòmode perquè em recordés que no estava allí per fer disquisicions sobre el temps, l’amor o la mort, sinó per sotmetre’m a una autoreflexió entre crítica i severa. Un cop allí, el pensament se’m va desfermar i, al cap de poc, havia d’admetre que l’exercici i el sacrifici havien valgut la pena. Amb una mena de llisteta mental de bons propòsits (talment com si els pogués anar a comprar a la botiga de queviures del costat de casa) em vaig aixecar i vaig emprendre la llarga diada de Reis que m’esperava.

Vaig deduir que el “racó de pensar” devia ser el regal de moda amb què els monarques de l’Orient havien sorprès, entre d’altres, els flamants diputats del Parlament de Catalunya; els regidors i els alcaldes dels municipis catalans; els equips directius de totes les empreses, bancs i caixes del país; els jutges; els professionals liberals com advocats, metges, periodistes, arquitectes, etc. Amb una mica de sort, fins i tot els tertulians de ràdios i teles ja tenien el seu ‘racó de pensar’ i aprendrien a callar de tant en tant. I, és clar, me’n vaig alegrar. Em vaig dir: si jo, que sóc un no ningú, he fet la meva llisteta autocrítica d’aspectes diversos a corregir, tota aquesta gent de pes faran una llistota de ca l’ample i demà el país ja ho començarà a notar.

[2]

Ara fa una mica m'ha trucat una amiga, que és mestra de primària, i que la vigília de Reis havia estat a casa. Les seves paraules m'han desconcertat: “¿No has trobat pas un vinil on posa ‘racó de pensar’? El vaig comprar per afixar-lo en un racó de la classe i em sembla que me’l vaig deixar a casa teva...”.

Ai! Mentre el “racó de pensar” vagi adreçat als infants, el país no canviarà pas en els seus defectes.

Em proposo escriure una carta al president de la Generalitat animant-lo a promoure una campanya cívica que proclami “Cap català ni catalana sense racó de pensar”.

"Radiografia", un nou reutilitzema

2011-01-05T13:18:00.001+01:00

Em van fer una radiografia de la columna per descartar una hèrnia discal. Un cop descartada, me la van lliurar en un sobre marró. Ja a casa, vaig voler salvar-la d’anar a parar al contenidor del plàstic. En nom de la polisèmia i amb un retolador blanc n’hi va haver prou:

Ni dòrica, ni jònica, ni coríntia... Columna boladèrica!

Fotografia: Lluís Valcàrcel

"Lletra a Joan Salvat-Papasseit" de J. V. Foix

2011-01-02T13:22:00.000+01:00

Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Barradas

Per damunt de la corda fluixa estesa de minuts i campanades entre els dos anys que acabem d’irresoldre (l’ensacat i el tot just destapat) vaig llegir, amb tot de gotims de raïm als dits i tonades de música lleugera a les bastides, “Lletra a en Joan Salvat-Papasseit” de J. V. Foix, publicada a la revista “Serra d’Or” el març de 1962, l’enllaç de la qual us copio en el camal d’aquests mots. Us la recomano perquè s’ho val i, per fer-vos venir salivera i fam de llegir-la o rellegir-la, us en transcric la ufana del tercer paràgraf.

“¿Recordes, Salvat, la darrera vegada que ens vam veure? Tu, amb bells mots trencadissos —talment la teva veu era aquell dia, frèvol— excel·lies a planejar per als mortals un esdevenidor optimista i esponerós en el qual el just seria honorat per una societat unànime, amb drets i deures iguals per a tothom. Jo, amb complicats sofismes, volia vèncer la teva activa simplicitat i desviar els teus sentiments cap a un relativisme extrínsec que jo devia creure avinent per a la investigació d’un munt de problemes que posava la nostra jovenívola indecisió. Tu que, mal informat, em feies fill honorífic de burgès, ambigu i amorós de troballes, vas dir-me: —Mireu, Foix: jo només sóc poeta. Són els darrers mots que he escoltat de tu. Estic content de dir-t’ho ara, al cap de tants d’anys, exiliat amb tants d’altres a la pròpia contrada. Potser per això enyorem els qui, com tu, heu abolit el temps, i gaudiu, sobirans, de la llibertat inexhaurible.”

Per llegir-la sencera:

http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/01479607811225095207857/ima0032.htm

També la trobareu a "J. V. Foix, Obres completes 2, Prosa" d'Edicions 62.

La petita que fa mitja (1938)

2010-12-30T19:00:00.002+01:00

Oli sobre tela de Josep Obiols (1894-1967), Museu de Montserrat

Asseguda a terra,

damunt d’un coixí,

seriosa i destra,

mai no perds el fil.

Cadira amb madeixes

t’és companya afí.

La cara ben neta,

cabells recollits,

quan toca fer feina

t’estàs de perfil.

Oli sobre tela,

ets oli tan fi

que inspires tendresa

i joia subtils.

Qui gosi distreure’t

desfarà l’encís.

Jordi Boladeras, del llibre inèdit "A peu d'obra"

Bellesa, Diccionari per a ociosos, Joan Fuster

2010-12-28T20:23:00.000+01:00

Edició d'El Cangur de 1978. La primera edició va ser el 1964

L'home Joan Fuster, mesura de totes les coses.

50 anys de "La pell de brau"

2010-12-28T00:47:00.001+01:00

Davant certs aspectes de la realitat actual penso que aquest poema d’Espriu, del llibre “La pell de brau”, descriu perfectament, i amb la ironia que fa al cas, la nostra realitat de cada dia.

Essent com és la lectura d’un clàssic, encara hi som a temps de rellegir-lo abans d’acabar el 2010, just en el cinquantè aniversari de la seva primera edició el 1960.

XII

No saps que les aixetes s’han fet

perquè no hi ragi l’aigua,

i les cases perquè passis

més saludable fred,

i els trens i els camins per al suport

del meritori nivell

de la general felicitat?

Com que no vol mai ploure,

és clar que no hi ha llum,

i amb el diner no compres

res del que vols i perversament necessites,

excepte l’entrada

per al futbol de les festes

o per a la intangible cursa nacional.

Però mentre els elohim

juguen a coudineta,

tu, tan senzill i sofert,

et consoles

empassant-te una a una

les grasses paraules,

les més sonores, tibants,

laudatòries paraules

que et serveixen quasi de franc

els papers.

Oh, el brou d’aliment, l’alegria

d’aquesta lletra impresa a la paella

sense oli i sense foc!

Després, ja tip del tot i havent-te

escurat el pit, al llarg de la jornada,

en la còmoda escopidora que són sempre

els polidíssims carrers de Sepharad,

te’n vas a dormir, donant gràcies a Déu

en meditar amb esforç, original filòsof,

que falta un dia menys per a la mort.

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

Delícia i ganga pures

2010-12-27T21:24:00.004+01:00

Voleu saber què m’acabo de comprar?

Entre d’altres:

- Columnes d’hores (1965-1990) de Maria Àngels Anglada

- Veïnage d’hores de Lluís Calvo

- Obres completes 2, prosa de J. V. Foix

- Poesies de Martí Dot

- Les concessions de Miquel de Palol

- Els primers quaranta-nou contes d’Ernest Hemingway

- L’adolescent de sal de Biel Mesquida

- La noia de blau de Susan Vreeland

- El llit sota la tomba, antologia de la narrativa de vampirs de Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927, per Emili Olcina

- En el prestatge de Mercè Foradada

- I Pinotxo i la seva imatge de Valentino Baldacci i Andrea Rauch, llibre del qual us mostro un parell d’il·lustracions del magnífic dibuixant florentí Carlo Chiostri.

Onze llibres que m’han costat... ta-ta-ta-txan... 5,50 euros... tots.

Una pura delícia, els llibres, i una pura ganga, el preu!

Il·lustració de Carlo Chiostri a "Le avventure di Pinocchio / Storia di un burattino", editat el 1901, de Collodi.

Helena Ruiz Andreu, l’art de pintar-se als 4 anys

2010-12-26T11:52:00.002+01:00

Helena Ruiz Andreu, vacances de Nadal de 2004.

Aquest angelet que veuen aquí és l’Helena, la meva neboda.

El dia dels fets en què la vaig enxampar en aquest sorprenent i acolorit estat es va produir ara fa sis Nadals, quan la protagonista tenia 4 anys. No cal dir que la vaig agafar amb les mans en la massa, dempeus damunt una cadireta de boga, davant el mirall del lavabo de casa i amb uns quants retoladors sostrets de l’estoig del meu fill. En el moment de la detenció, la presumpta culpable va confessar ipso facto la seva responsabilitat en el maquillatge que s’havia aplicat.

La seva mare me l’havia deixada una estona a casa perquè la nena jugués, mentre ella anava a comprar. Jo, amant de la llibertat, la vaig deixar fer. És més: abstret en les meves ximpleries, me’n vaig oblidar completament fins que vaig sentir un sorollet sospitós que provenia justament del lavabo.

Després de les meves sorolloses exclamacions en comprovar que allò era retolador quasi indeleble, i abans que se m’escapés massa més el riure per sota el nas, li vaig fer una reflexió prou severa (d’aquí la cara de preocupació de la convicta). Afortunadament, se’m va ocórrer de fotografiar-la per tenir-la fitxada en els arxius familiars.

No cal dir que la mare de la criatura, la meva cunyada, no em va dir el nom del porc perquè és una dona prudent i assossegada. Això sí: em va fitar amb uns ulls i una ganyoteta sinònims de “Ves, Jordi, quin cangur més lamentable que ets! T’hauria de caure la cara de vergonya de no saber estar ni una estona per la teva neboda”.

Fa molts anys que tinc la convicció que un dels indicadors a tenir en compte a l’hora de saber si la canalla s’ho ha passat bé jugant és la cara i les mans brutes. Com més brutes les tenen, millor s’ho han passat. A fe que l’Helena s’ho va passar bé aquell dia... si més no, fins que vaig arribar jo, el poder repressor, a desbaratar-li els plans.

La magnitud de l'obra d'art

També vindrem, Infant, a l’hora vella

2010-12-25T12:28:00.000+01:00

J. V. Foix

Aquest any me l'he après de memòria

i el "declamo tot sol mentre aboco cabassades de sal a la bóta":

TAMBÉ VINDREM, INFANT, A L'HORA VELLA

També vindrem, Infant, a l’hora vella

Com a pagès, per ser més sols amb Tu;

Deixarem rella i la mula de sella,

I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances

I el que jo tinc en el graner tardà:

Llibres marcits, amb versos de vacances

On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,

Que és el més dolç per qui el sap confegir,

Però hi fa nit en platges i sahares,

I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores

A camp obert, darrere el mur herbós,

Tocant al rec on maduren les móres

Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,

Porto una leica i pàl·lids pensaments,

Cançons d’hivern en fontanes de murta

D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,

Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,

Illes ardents i gorgs negres amb fades,

Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença

En atlas filatèlics estel·lars,

Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,

Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana

Escumejant vora la mar i el port;

—Omple-la Tu amb Ta divina ufana,

Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,

Pastors i estels perduts serrat enllà,

La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,

I els corns reials qui sap qui els sentirà,

Vindré mudat, al costat de la dona,

Amb els vestits de quan ens vam casar.

El Port de la Selva, Nadal de 1948

J. V. Foix, Onze nadals i un cap d'any

J. V. Foix